Les generacions de més edat tenim encara molt presents les eines repressives i els desqualificatius que es van fer servir per eliminar la dissidència social i política als anys 40 i 50 del segle passat,
Un cop derrotada la república i començat l’anomenat “primer año triomfal” en mans de la dictadura del “generalísimo” Franco, el nou règim totalitari va organitzar una depuració sistemàtica de totes aquelles persones que no havien mort a la guerra, o no havien anat a l’exili omplint els camps de refugiats; havien viscut els tres anys de guerra “en zona roja” i aquesta era la seva condemna. La depuració i persecució sistemàtiques tingué un nom legal i una duresa i duració extremes: s’anomenà “Causa General instruïda por el Ministerio Fiscal sobre la dominación roja en España”, coneguda com a Causa General (CG) i va cobrir des de l’abril de 1940 fins al març de 1969 en què es declaren prescrits tots “els delictes” comesos abans de l’1 d’abril de 1939. La Causa General inclogué des de la delació obligada dels treballadors funcionaris (que havien de delatar com a mínim dos companys de feina) fins a la investigació amb fins repressius de tots els documents, llibres i papers incautats d’ajuntaments, partits, sindicats, associacions i particulars (els coneguts “papers de Salamanca”).
El resultat va ser una societat completament destruïda en els seus ideals republicans, una por immensa que va penetrar fins al moll de l’os de totes les famílies –de vencedors i vençuts- un silenci de mort que va podrir tota la societat, que es va dedicar a intentar sobreviure a tota la misèria real i ambiental.
La repressió pura i dura va ser pràcticament la recepta exclusiva que va tenir a les mans el govern totalitari del feixisme franquista i aquesta pràctica ha impregnat totalment la vida en el postfranquisme i en el règim constitucional del 78. S’han succeït eleccions i governs aparentment parlamentaris democràtics però la idea inamobible d’un sola nació, una sola llengua, un règim monàrquic borbònic que té la impunitat assegurada i és el cap de totes les forces armades, una religió que acumula privilegis de tots tipus a la mateixa velocitat que perd feligresos... tot sota un sistema capitalista violent i depredador amb els humils.
Ha estat pràctica habitual d’aquest sistema canviar el continent de les coses sense canviar-ne el contingut: es va acabar amb el “Tribunal de Orden Público” (TOP) per transformar-lo en un tancar i obrir d’ulls en l’“Audiencia Nacional” amb els mateixos objectius i els mateixos jutges per perseguir i castigar la dissidència social i política; es van canviar els Governs Civils franquistes per Delegats del govern central amb el mateix objectiu controlador i el mateix parasitisme; es van muntar les 17 autonomies sense suprimir les diputacions provincials i el disseny de les províncies que ha continuat en el conscient i en el subconscient de la gent i els mitjans de comunicació: s’ha fet corrent parlar de “les comarques gironines”, “el Pirineu lleidatà”, “les platges tarragonines”... denominacions que amaguen el perímetre provincial de fa dos segles; i amb les diputacions, igual; tot i haver fet veure que s’hi està en contra, hi ha una lluita sorda i persistent per controlar les diputacions i, sobretot, les seves finances poc sotmeses a controls estrictes i de les quals depenen molts plans dels ajuntaments.
Aquesta pràctica substitutòria és l’ aplicada en el tema polític i legal actual de “la sedició”, aparentment “derogada” però en la pràctica substituïda cap a molt pitjor per un conjunt de comportaments considerats delictius batejats com a “desordres públics agreujats”: si us llegiu el text que pretén substituir la sedició veureu com s’ha fet un llistat exhaustiu dels actes i els mètodes de protesta que es van produir els últims 10 anys, singularment els fets del setembre/octubre del 2017 (Procés de referèndum i proclamació i suspensió de la República catalana independent) i tots els fets de tipus polític i social que abracen des dels indignats del 15 M fins a les mobilitzacions i consultes sobre la independència del 2010-12-14... Destaca en el text substitutori en els delictes ara tipificats com de “desordres públics agreujats” l’ús de conceptes tan volàtils com “la intimidació”
