Això és el que ens espera aquest hivern de “diàleg”, “desjudialització” i “reencuentro”, amanit amb un sistema de “donacions en calent” a base de subsidis puntuals, que inevitablement paguem entre tots, no pas entre els bancs, els grans monopolis i les empreses de l’Íbex. El sistema de “el gran recapte”, tant valorat pels mitjans de comunicació, no és més que el mètode de carregar als consumidors un ajut alimentari per als que no arriben a fi de mes i al mateix temps cedir llocs de feina al voluntariat (no pas llogar gent nova) i engreixar la caixa dels grans supermercats. Això és el mateix que es feia els anys 50 del segle passat, però aleshores l’església i el sistema de la caritat es feien més visibles i entenedors. Avui tot és més dissimulat i enganyós dirigit a embolicar les consciències i que abandonem la idea que el que cal és un sistema fiscal adequat i just i una renda bàsica universal que ajudi, no de manera puntual o durant uns mesos, les famílies que més necessitats tenen. El sistema ha d’apuntar a donar oportunitats de papers, feina i sostre als nouvinguts, i a regular la immigració de manera que no es generin bosses d’immigració inassumibles per a la societat d’acollida i al mateix temps ha d’apuntar a garantir que no es generin bosses de pobresa de gent que té feines malpagades i que no disposa d’un sostre on viure.
L’habitatge i els seus costos, els llocs de feina i el cost de la mobilitat són els tres grans problemes que augmentaran en els mesos pròxims; i no serviran les receptes puntuals procedents de la UE o dels diners que els governs treuen d’una partida i posen en un altra en uns pressupostos que no es creuen ni ells mateixos i que només serveixen per a la propaganda electoral del moment, la fotografia de circumstàncies i els incompliments de sempre.
Que el problema de l’habitatge (gent sense casa i cases buides sense gent) no s’ha arreglat enlloc dels Països Catalans és una realitat sagnant; les previsions auguren un hivern amb un percentatge de desnonaments i desallotjaments que anirà creixent i es farà insostenible: els intents de fer una llei catalana sobre lloguers i habitatge social topen amb els interessos dels grans tenidors i amb un parlament espanyol i uns tribunals totalment segrestats per aquests interessos; la premsa els dóna cobertura un dia si i altre també amb notícies sobredimensionades o directament falses d’ocupacions fraudulentes i estafes criminals diverses entorn a habitatges ocupats il·legalment amb nocturnitat i traïdoria, quan del que haurien d’ocupar-se, sobretot, és de denunciar la greu situació de gent que es veu obligada a viure en naus industrials desafectades o en el nou barraquisme que està creixent.
Sense lleis pròpies justes sobre lloguers, habitatge i immigració aquesta xacra no té solució; sense la implantació d’una renda universal garantida no hi ha instruments suficients per començar a abordar el problema de la pobresa,-la instal·lada d’anys i la sobrevinguda-.
I quan parlem de lleis pròpies i solucions justes no fem altra cosa que parlar de dos grans temes que van lligats molt més del que es pensen alguns: independència nacional i lluita contra els efectes perniciosos del capitalisme depredador. No n’hi ha una sense l’altra.
Els llocs de feina i la precarietat i mala qualitat de molts d’ells es una altra de les xacres que no es poden abordar sense el binomi anterior: independència i lluita contra el capitalisme van lligades a una visió de país concebut pel capitalisme- el mundial, l’espanyol- com una zona d’explotació turística colonial, que ja no està en mans dels seus habitants més propis sinó de propietaris molt sovint externs que s’han anat apoderant del territori (ja sigui la costa, ja sigui les zones de muntanya de tots els Països Catalans) com es fàcil de constatar a les Illes, o a la costa catalana i valenciana. A això es correspon, en la visió neocolonial, amb un primer sector agrari cada cop més deprimit, un sector industrial en retrocés i que va perdent oportunitats de creixement i bones feines i un tercer sector de turisme hipertrofiat i pèssimament pagat i gestionat. Ara que ja tot el sector polític està girat de cara a unes eleccions municipals, i d’unes autonòmiques al País Valencià i a les Illes, veurem una gran batussa entre pobles i partits per ampliar aquells elements que més afavoreixin els seus encants de sol, platja, diversió i turisme. A veure quant patrimoni serem capaços de vendre’ns encara!
El cost de la mobilitat és també un maldecap recurrent: el govern espanyol s’ha tret del barret de prestidigitador unes bonificacions a les benzineres, uns bitllets de tren i autobús àmpliament també subvencionats però amb data de caducitat, data que pot ser modificada en funció de les urgències electorals; també i en combinació amb temes de les urgències ecològiques, s’ha disparat la febre dels cotxes, motos, bicicletes, patinets... elèctrics i la corresponent demanda de punts de recàrrega, electrificació de les empreses automobilístiques i fàbriques de bateries. Com si l’electrificació no tingués també costos enormes i no generés la recerca de materials estratègics necessaris per a les bateries i la corresponent i catastròfica acumulació de residus i necessitats de reciclatge. Sembla que hem entrat en una cursa embogida per veure com podem seguir en un consumisme delirant i al mateix temps en un estil de vida que volem sostenible i de necessitats decreixents. Sumar aquestes dues coses és impossible. No podem creure que el regne d’Espanya, la seva monarquia i govern actuals es pensin que tenen a les mans la vota inesgotable de Sant Ferriol a base de parar la mà als enviaments “next generation” de l’UE, escanyar encara més els Països Catalans i les classes treballadores i generar més i més inflació en una carrera cap a una crisi sistèmica que pagarem els de sempre si no els parem els peus.
