La llengua catalana torna a ser -si es pot pensar que en algun moment ha deixat de ser-ho- l’epicentre de la catalanitat a tots els Països Catalans ja sigui a Andorra, ja sigui al País Valencià, ja sigui a la Catalunya Nord, ja sigui a la Franja de Ponent o a l’Alguer o al Principat de les quatre províncies o a les Illes. Miri’s on mirí’s la forma de confrontació i - diguem-ho clar- d’odi- s’expressa clarament entorn de la llengua catalana o, si voleu, catalano-valenciana. I en aquest sentit no tot són ombres –certificades al Principat per les últimes dades de l’EULP -, sinó que hi ha uns quants punts de llum gens menyspreables, que sempre sorgeixen i van a parar a la gent de a peu i molt poc a les institucions subordinades als estats, espanyol i francès.
Ja que la situació actual de la nostra llengua dona peu a un estat d’opinió entre la depressió, la ràbia, la indignació i la indiferència, jo m’inclino a destacar els punts de llum que sorgeixen de la nostra gent a molts llocs de la nostra nació.
Per exemple la patacada que s’han endut PP-VOX i gran part del PSOE obsedits en la consulta a les famílies sobre la suposada “llibertat d’escollir la llengua de les escoles”. Estaven segurs que les famílies s’inclinarien molt majoritàriament per una educació en castellà i els resultats han estat que els ha sortit el tret per la culata. No farem aquí una anàlisi pormenoritzada dels resultats a tot el País Valencià ni una interpretació de les abstencions però el cert és que el conjunt PP-VOX i part del PSOE a partir d’ara no tindran bons motius per insistir en la llibertat de tria lingüística de les famílies i aplicar
uns resultats que desmenteixen els seus càlculs i desitjos. El conseller Rovira fa més llarga la nòmina dels politics execrables de l’autonomia valenciana que haurien de desaparèixer del món de la política i molts d’ells anar a raure al món dels empresonats per prevaricadors i corruptes a més d’inútils.
El mateix està passant a les Illes Balears i Pitiüses on la confrontació amb el govern autonòmic PP-VOX troba una resistència dels parlants de la llengua catalana més enllà de l’ús estrictament lingüístic, confrontació que s’estén a les lluites antituristificació, a les lluites per la protecció de la natura, pel respecte per la història i la gent de les Illes, per l’habitatge i contra la depredació a mans dels rics, de la monarquia i els seus aduladors. És una resistència que es converteix en un altre punt lluminós i que té derivades molt importants com la pròxima segona trobada de dones independentistes dels Països Catalans programada a Mallorca a finals d’aquest mes de març.
Un altre punt lluminós: Andorra i la política lingüística que està duent a terme el govern andorrà, que passa la mà per la cara als polítics del govern autonòmic del Principat, que es mouen entre l’obediència admirativa i continuista del 155 i la bilingüització perversa i mortífera. A Andorra s’han plantejat respectar i fer respectar l’oficialitat única del català i només de començar a practicar-ho s’ha produït l’efecte “crida” i ha augmentat exponencialment i espectacularment la quantitat de gent que s’apunta a aprendre o perfeccionar la llengua catalana.
No tinc cap mena de dubte que una actitud política semblant tindria també un efectes semblants al Principat on ara l’actitud acovardida dels nostres polítics propicia una societat també acovardida i amb una autoestima ínfima.
A la Catalunya Nord, malgrat el personatge nefast que han situat a la Casa de la Generalitat a Perpinyà ( semblant als personatges que el govern Illa ha situat com a representants catalans a l’exterior ) i que hauria de ser destituït de manera fulminant, hi ha hagut un important moviment-manifestació a favor de les escoles concertades catalanes Bressola que posa sobre la taula la necessitat que aquestes escoles, que fan una autèntica immersió en català, siguin objecte d’una política de protecció econòmica i política per part de l’Estat Francès, perquè no n’hi ha prou amb ajuts i subvencions puntuals, que poden ajudar en un moment donat però son de continuïtat solidària difícil de consolidar de manera permanent. La reacció ciutadana ha estat un altre punt de llum important i ha forçat, en el cas del govern Illa a oferir la seva cara més amable- i més hipòcrita també- respecte als problemes de sosteniment de les escoles Bressola- cara que no lliga en absolut amb el grotesc delegat a la Casa de la Generalitat de Catalunya Nord.
En definitiva no hi racó dels Països Catalans que no presenti un punt d’esperança
respecte a la continuïtat intergeneracional i la capacitat d’atracció de nous parlants de la llengua catalana i que no ofereixi aspectes que ens ajudin a combatre el catastrofisme d’algunes enquestes; si enfortim els nuclis organitzats i si tenim en compte totes les infinites iniciatives populars que treballen per la llengua, si fem força de cara a tenir el català com un requisit necessari per a moure’s pel país, treballar-hi i prosperar, la batalla no està perduda.
En aquest sentit els grups polítics que es consideren independentistes han de coordinar la seva feina en aquest terreny: un exemple: fa uns pocs dies el Grup de Treball de Llengua de Poble Lliure- La Forja ha elaborat un seguit de propostes i indicacions militants de cara a enfortir el sentiment d’afirmació
- és a dir l’assertivitat, segons la proposta - respecte de “mantenir la llengua catalana en tot tipus de formats , parlats, escrits i en tot tipus de situacions. Proposa un conjunt de tallers que reuneixin grups de persones disposades a practicar conscientment la militància lingüística catalana. No és, certament una novetat perquè aquest tipus d’activitat ja es practica, per exemple a Tallers per la Llengua o amb el Col:lectiu L’Escambell o amb els grups de Xerrem de la CAL, o a l’Espai Vincles d’Òmnium Cultural o amb els grups locals i comarcals de Plataforma per la Llengua o en les activitats de la FOLC, Llengua i República, el grup Koiné, les parelles lingüístiques...
Allò que proposa Poble Lliure-La Forja va dirigit no únicament a practicar la llengua o a cobrir dèficits sinó directament a activar la militància lingüística, a posar en pràctica una manera d’actuar i d’afirmar-se les 24 hores del dia amb plena consciència primer i després de manera totalment assumida, natural i sense pensar-ho perquè s’ha assumit totalment una manera d’actuar lingüísticament.
No arreglarem lingüísticament el nostre país amb una, dues o tres conselleries per a cada territori de la nostra nació sinó amb milers de militants lingüístics convençuts de la seva força.
