Ben entès que em refereixo a la classe mitjana catalana, però això no treu que sigui un fenomen general a Europa, sobretot l’Europa occidental i a tots els estats de matriu europea.
Hi ha molts estudis sociològics, polítics i antropològics sobre les classes socials i la seva evolució –i evidentment sobre “la lluita de classes” , que sembla que hagi desaparegut de la nostra societat- però evidentment no sols no ha desaparegut sinó que té formes i continguts cada cop més visibles i constatables.
Per entendre’ns: a la nostra societat hi ha les classes treballadores considerades “obreres” i proletàries de les ciutats, el camp i el mar; i hi ha les classes mitjanes de botiguers, empleats funcionaris, personal de carreres com ensenyament, advocats, metges, sanitaris en general... és a dir estem davant una àmplia gamma de classe mitjana amb orígens i característiques socials diverses que podem identificar com “petita burgesia”o “menestralia” però amb un comportament de classe bastant identificable: en el cas dels Països Catalans són gent que encara tenen com a prioritari el nucli familiar, la feina, la formació i els estudis dels seus infants i joves i un sostre assegurat. Aquest és un model social actualment en fase de transformació, devaluació o el que jo en diria jibarització (és, a dir, encongiment o empetitiment) no únicament de les formes sinó també dels valors; tenir un sostre o habitatge assegurat forma o formava part de les condicions de la classe mitjana igual que la preocupació pels estudis i les carreres dels fills i la creença en l’ascensor social que els estudis els podien proporcionar.
A l’Europa occidental aquest model va prosperar sobretot al segle XX; però a estats com França, Gran Bretanya, Itàlia, Alemanya... ja fa anys que tenir una feina no garanteix tenir un sostre decent ni garanteix l’ascensor social dels membres de la família, ni, per descomptat, la solidesa del nucli familiar.
Les condicions socials i els valors de la classe mitjana que hi anaven associats han començat a donar senyals entre nosaltres d’un deteriorament greu i constant. Les famílies s’han empetitit i s’ho pensen molt abans de planejar tenir fills, cosa que ja no es veu com un augment de les possibilitats de tirar endavant sinó com una càrrega que pot ser molt feixuga; també s’ha deteriorat la solidesa del nucli matrimonial: abunden cada cop més els divorcis, els fills únics i les famílies monoparentals; aconseguir una vivenda en condicions dignes cada cop suposa més anar a viure a l’extraradi i ser expulsat cap a les perifèries dels pobles i ciutats o compartir vivenda entre els joves.
Mentrestant una classe, que podríem anomenar de rics i poderosos, es dediquen sobretot a acaparar rendes, habitatges, terrenys, tant per fer negocis immediats com per invertir i esperar que els anys vagin multiplicant el valor d’allò que retenen tant si són lloguers que van pujant com si mantenen buides les terres o habitatges esperant que vagin pujant de preu; molt sovint els que compren i especulen són inversors directament estrangers, o a través d’intermediaris nostrats, fons que anomenem significativament “voltors” que van dirigits directament al negoci turístic o dels rics en les seves múltiples formes: els Països Catalans són el seu objectiu preferit i aquí és on ens trobem amb casos com el de la casa Orsola: aquest és un cas emblemàtic i recent on han convergit el futur negoci turístic cobejat i l’atac a uns llogaters de les classes mitjanes que s’han trobat amb un pressió econòmica d’augment de lloguer insostenible.
Això està passant, en general, a tot l’eixample barceloní com han denunciat els grups que defensen el dret a l’habitatge: l’intent de fer fora els llogaters d’aquests edifici a base de pressionar-los amb augments de lloguer desorbitats, aquesta vegada ha estat contestat amb una enorme mobilització solidària de veïns: per què s’ha aconseguit una mobilització molt més nombrosa que en altres casos de desnonaments i bandejament de famílies més pobres o sense papers, de perfils d’immigració d’altres països? Molt segurament perquè aquí han estat atacats veïns de les classes mitjanes, amb feines estables i suports també estables; és que molta gent de les classes mitjanes ha vist les orelles del llop i ha percebut que poden ser els següents a ser assetjats i bandejats de les seves llars per la cobdícia d’aquest capitalisme desenfrenat que està envaint la nostra nació.
Barcelona- i en general la costa mediterrània- està sent venuda i comprada a trossos en contra no únicament de les classes més populars sinó cada cop més a costa de les classes mitjanes; l’emblemàtic eixample barceloní- a dreta i esquerra – era l’exemple de l’expansió social d’aquestes classes i ara està començant a ser l’exemple accelerat de la seva jibarització i pèrdua de força social. El famós eixample està sent buidat dels seus habitants i convertit en una mostra del triomf del negoci immobiliari i turístic de luxe.
Es evident que una aliança de classes entre classe humil treballadora i classe petitburgesa mitjana és la clau per aturar que la nostra nació sigui ocupada i venuda a parcel·les al millor postor.
