Ara que es parla tant de singularitats com a base de reclamacions autonomistes que igual es poden reclamar des de la Rioja fins a Múrcia o Castilla la Manxa (tots som espanyols, menys Euskalherria i Nabarra que fan flaire de ser constitucionalment una mica menys espanyols i per tant més rics i més insolidaris) ens tornem a trobar amb la parauleta “singularitat” i no és la primera vegada que la sentim, beneïda pel poder, - aquest sí´, gens singular i totalment únic i general- dels dirigents de l’Espanya eterna. Diu el diccionari- molt sàviament- que “singular” i “singularitat “ és sinònim d’ “irregularitat”, “desigualtat”, “anomalia” ... i així ho interpreten els nostres amos i senyors des de la seva posició supremacista i en clau de dirigents colonials.
Això em recorda la brutalitat amb que es van interpretar les diferències anatòmiques a més de nacionals i culturals que vam viure durant les enormes massacres entre tutsis i hutus a Ruanda i territoris veïns: es diu que els tutsis eren anatòmicament alts i els hutus eren normalment mes baixos i es tractava per part dels hutus d’igualar les diferències...tallant cames : sigui o no aquesta brutalitat una pràctica estesa o formi part de la llegenda, el fet que això d’anivellar o assimilar per suprimir teòricament les diferències es practica arreu com a mètode igualitari ja sigui amb el pretext d’assegurar la mateixa igualtat per a tothom , ja sigui per castigar la diferència o singularitat. Si es vol, com en el nostre cas, assegurar que no hi ha diferències lingüístiques el millor mètode segons els supremacistes castellans és suprimir les possibilitats singulars dels catalans, els bascos i els gallecs i obligar tothom a ser castellano parlants, lectors i escrivents amb l’objectiu que tothom siguem iguals davant la llei constitucional. Això és el que va aprovar la constitució del 78 amb “la singularitat” que les llengües que no eren ni són el castellà ni tan sols són anomenades, tot i ser les llengües pròpies d’una gran part dels habitants del regne d’Espanya. La nostra llengua mil·lenària – el català en totes les seves variants al llarg de la nació completa - ha rebut tota mena de maltractaments, prohibicions i intents d’esquarterament i d’aniquilació durant segles i, malgrat els actuals moments de persecució, ens hem mantingut fidels a la seva transmissió generacional i hem protagonitzat infinitat d’iniciatives per incorporar els parlants d’origen que estan perdent la llengua i també els enormes canvis demogràfics que estem vivint amb els nous contingents de persones que parlen familiarment altres llengües. Els que estudien el fenomen diuen que als Països Catalans en aquest primer terç del segle XXI acumulem parlants de més de dues -centes llengües procedents de tots els continents amb un predomini de llatinoamericans que parlen en gran part castellà a més de les llengües d’origen com les llengües maies, asteques, guaranís, quítxues... Tot plegat fa que als Països Catalans sigui especialment necessari que hi hagi una política lingüística a favor de la llengua pròpia catalana que tingui en compte tota aquests parlants diversos i en faciliti la seva incorporació a la llengua catalana: hem de ser conscients que som un laboratori multilingüístic d’enorme complexitat però també no especialment reticent a la incorporació lingüística, si es donen les possibilitats i els mitjans adequats a través de la feina, l’escola reglada i no reglada i els mitjans d’entreteniment i diversió, els esports , les pràctiques religioses i de socialització en general.
La nostra singularitat és ser una nació que en gran part conserva la seva capacitat d’atracció i de progrés i també la seva capacitat de rebel·lia com es va demostrar durant els fets de l’octubre de 2017 al quals es van sumar gent del país de totes les procedències. És una singularitat històrica que continua reclamant els seus drets a la independència exercint el dret a l’autodeterminació i partint de les accions i guanys ja aconseguits aquell primer d’octubre; tot fa pensar que l’autonomia espanyola amb el seu 155 a l’esquena i la repressió, que no pot ni vol aturar, tindrà una vida poc tranquil·la i un carrer molt alterat i una gent – de totes les procedències- gens disposada a ser obedient.
