Una de les polèmiques més recents que ens omple les xarxes socials està posada en boca d’una dona política funcionària, que sembla que és una delegada cultural a Madrid. Assegura la dita senyora que la corona d’Espanya mai no ha estat un estat colonial o que hagi practicat el colonialisme primer durant els segles en què a l’imperi hispànic “no es ponia mai el sol” de tant extens que era l’imperi i tant grans les terres que abastava, i després perquè l’imperi hispànic es va anar encongint fins a abraçar només uns territoris al nord d’Àfrica en competència amb altres estats africans com el Marroc, la Guinea o Algèria i/o altres estats europeus com Portugal, França, els Països Baixos, la Gran Bretanya, Alemanya/Àustria Hongria, Bèlgica...
Tots van practicar la rapinya més ferotge de les persones (esclavisme, sistema de las “encomiendas”, mort dels natius per transmissió de malalties...), dels bens de tota mena i del sistema cultural, patrimoni lingüístic i tresors d’or i plata indígenes... L’or i la plata eren cobejats pel seu valor en metall ric: és cert que pocs tresors van ser traslladats a les terres espanyoles, i no ompliren els museus reials, perquè el seu valor més buscat era de convertir-los en barres o lingots que poguessin servir per finançar les guerres de les monarquies europees. Poc se’n van beneficiar els primers “conquistadores” delerosos d’acumular riqueses que es quedaven els monarques i “validos” corresponents. I si es tractava de salvar ànimes per al cel catòlic vaticà abans va caldre demostrar que aquelles pseudopersones indígenes realment eren posseïdores d’una ànima i no simples animals de càrrega.
El colonialisme espanyol no únicament va existir en la seva pitjor versió, que va donar peu a una “leyenda negra” magnificada pels competidors, sinó que juntament amb els portuguesos van ser els inventors primerencs del sistema, i van continuar sent-ho al llarg d’uns quants segles tant de manera directa com convertint-se en un intermediari encadenat a l’imperialisme explotador d’estats més forts i desenvolupats. Gran part dels beneficis d’explotació del coure xilè o del petroli veneçolà o del sucre cubà o dels ramats de la pampa argentina van anar a parar fins ara mateix als grans monopolis de Gran Bretanya o dels EEUU per damunt d’estats com l’espanyol o el portuguès i això ha estat així tots els segles XIX i XX.
Si volem localitzar un museu europeu que contingui alguns tresors emblemàtics dels pobles de l’actual Mèxic, corresponents a l’època azteca de Moctezuma i Hernan Cortés, ens cal fer una visita al Museu d’Etnografia de Viena on està exposat el magnífic plomall, molt probablement del cabdill Moctezuma. Això, però, no és l’or que interessava a “los conquistadores”...
El colonialisme clàssic, el que expliquen les enciclopèdies i diccionaris en una de les accepcions del mot “colònia” és el que ens obre els ulls. Diu el diccionari de l’IEC entre altres accepcions que “colonia” i “colonialisme” és un “territori sotmès al domini polític, militar i econòmic d’una potència forana, regit generalment per una legislació especial”. Convindreu que, un cop superat i perdut el domini colonial que la corona espanyola va exercir sobre les terres de llatinoamèrica, les Filipines, la Guinea, Fernando Poo, el Sahara, etc., la immensa majoria de les quals van iniciar i guanyar la seva independència al segle XIX , a la corona espanyola ja no li quedava més que exercir el seu domini colonial, o bé incomplint la promesa feta als saharauis de celebrar un referèndum d’autodeterminació al Sahara o bé al mateix temps exercint un domini colonial com a potència forana sobre un territori cobejat pel nucli dur de la Corona espanyola durant segles , és a dir Castella, exercint un domini colonial sobre els Països Catalans, sobretot d’ençà de la guerra i ocupació de 1707-1716 amb les Noves Plantes i la imposició del règim castellà i consegüent abolició dels drets nacionals dels catalano-valencians-balears.
És així que es pot analitzar i entendre els diversos mecanismes desplegats pel règim dels Borbons en relació als Països Catalans; hi ha tot un seguit d’historiadors i opinadors que consideren que en el nostre cas no es pot parlar de “colonialisme” i que els Països Catalans no han rebut ni reben un tracte colonial per part de l’estat espanyol: potser, en efecte, és que seria millor parlar de tracte genocida i ocupació militar secular en aspectes com el desenvolupament d’una sobirania pròpia , el lliure ús dels nostres recursos fruit del treball, la nul·la capacitat de poder propi en el desplegament polític, econòmic i cultural i la dependència i submissió constants a un estat realment “forani” que no sols ens espolia sinó que senzillament ens odia en tots els aspectes que ens fan, precisament, “catalans” i no “espanyols”.
