Em refereixo a l’informe sobre l’estat dels nivells educatius dels nostres preadolescents i adolescents dels centres públics de Catalunya, que sembla que han obtingut resultats francament dolents en matemàtica, llengües i comprensió lectora; el tema educatiu és important per la seva dimensió social, però el lema “ sempre endavant”, associat com un emprenyador corcó a l’acció –qualsevulga que sia, pública o privada- de l’autonomia és si més no un abús que és mereix més un interrogant suspensiu que no pas una de les arrogants afirmacions amb què ens obsequia l’aparell de propaganda de l’autonomia catalana respecte a aquest i altres temes.
Repassem alguns d’aquests altres temes en què segur que no anem precisament “sempre endavant”: per exemple el tema de la sequera i la política de l’aigua, els regatges i els transvasaments que continua sent un caos amb un futur més aviat negre i contradictori: no hi ha un acord general sobre els sectors que s’han de beneficiar o sortir perjudicats de l’ escassetat de pluges i el buidatge dels embassaments i les conques internes. El sector agrari pateix molt i el turístic i l’industrial no para de reclamar ajuts i exposar els seus greuges: esperar que els milions de turistes i el creixement demogràfic desmesurat no accelerin la desertització per la necessitat d’aigua que no arribarà a tothom ni a totes les activitats és d’una imprevisió suïcida: això fa anys i panys que es veia a venir i s’ha deixat envellir i malmetre la xarxa de canalitzacions que ara mateix malbarata milions de litres d’aigua per les fuites i la descura. Ens hem comportat com a nou rics malversadors, típics “hereus escampa” de mà foradada i ara no volem sentir a parlar d’una necessària política de decreixement planificat i rigorós. Aquest és el compromís ineludible que ha de tirar endavant un independentisme que toqui de peus a terra i que vulgui aturar per una banda tota la política d’espoliació fiscal de la qual som víctimes i per altra tota la política caòtica de malbaratament capitalista consumista que s’ha instal·lat a la nostra societat.
I qui diu el tema de l’educació i el de l’aigua i el tràngol climàtic diu altres temes capitals com el de la sanitat pública per a tothom o el de les migracions: fer comissions i comissions i reunions i reunions d’alguns grups polítics i repetir per les xarxes una i altra vegada “Generalitat de Catalunya- Sempre endavant “ més aviat sembla una burla que no un lema polític seriós.
La sanitat pública, ara mateix està agitada i crispada en la seves bases més necessàries per a la gent que va als CAP i a les urgències. Després dels mesos i mesos de pandèmia, que ens han fet veure com d’importants són els cossos sanitaris d’infermeria i altres auxiliars, com d’imprescindibles són el personal de neteja, ara aquests sanitaris es troben menystinguts i les seves peticions de millora son ignorades. No són únicament ells, en general tota la sanitat pública no s’ha recuperat de les brutals retallades que els van delmar a partir dels pressupostos disminuïts des del 2008 com a mínim. Als Països Catalans,- i al Principat- ens esforcem a donar un bon equipatge científic als nostres estudiants de les ciències mèdiques, però,un cop formats, s’han de buscar la vida molt sovint “nord enllà” on les seves qualitats són més apreciades i més ben remunerades. Vet aquí un altre efecte directe de l’espoliació fiscal i del maltractament econòmic que any rere any i dècada rere dècada ens provoca la nostra submissió a la corona d’Espanya. A aquestes alçades, plantejar un “tractament econòmic “singular” és una altra burla irònica del mini govern autonòmic català . Perquè es veu a venir que el tractament “singular “ serà el mateix “cafè “singular” per a les autonomies de règim comú, un cop descartats els casos –aquests sí, singulars d’Euskalherria i Nabara- que els assegura un “cupo econòmic” que ve a ser un règim d’ estat “associat” (foral) i una no dependència directa de l’Estat que els assegura calers i llibertats. La comparació política i econòmica entre els Països Catalans i el conjunt Basco-Nabarrès és completament improcedent i té raons polítiques i econòmiques que ens aconsellen que cada país es busqui la vida pel seu propi camí. A nosaltres ens convé , de totes, la independència política i la construcció d’un estat-república federat del Països Catalans lluny de la dependència i subordinació actuals a les elits espanyoles a les quals pertanyen- i no de manera subsidiària- les classes dominants catalano-valenciano-balears.
El mateix passa respecte als moviments migratoris: si no tens potestat de fer un tractament propi, adequat a les necessitats dels migrants i a les possibilitats d’acollida digna a la nostra terra, el resultat torna a ser caòtic i injust per als migrats i per a les poblacions d’arribada, com s’ha vist en el cas de l’arribada de pateres a les Balears, o els 2000 migrants procedents dels arribats a les Canàries que s’han traslladat a Guissona amb la idea de trobar acollida entre compatriotes i amics de la seva mateixa procedència.
Si ara es pregona a la premsa que fa uns anys al Principat érem 6 milions i en aquest moment estem arribant als 8 milions, evidentment aquest creixement tan ràpid i desmesurat no es deu a l’increment de la natalitat sinó a l’arribada de migrants de tot el món – gent en general jove – tant homes com dones- amb afany de trobar feina i millorar les seves expectatives de vida. Si no tens els instruments polítics i econòmics (i altre cop aquí topem amb l’espoliació fiscal a la que se sumaran aquests nous catalans) per fer front a aquesta situació el resultat –ho repetim- són disfuncions de tota mena que repercuteixen fortament en el sistema sanitari, educatiu, i social ( sobretot en l’habitatge) en general.
I aquí tornem a l’Informe PISA del sistema educatiu públic, els seus resultats negatius i la corrua d’explicacions i reflexions que està suscitant. Totes les reflexions són bones però totes parcials si no es contemplen en conjunt interferides les unes amb les altres.
En el sistema educatiu públic hi ha tres grans braços que perquè, funcioni han d’anar acordats: les famílies, els nois i noies (els alumnes), l’administració educativa (Conselleria, Inspecció, lleis educatives) els mestres, professors i professores ( agrupacions sindicals, formació de la professió, sistema funcionarial...); en el nostre cas tots tres braços han entrat en derives que estan afectant tot el conjunt del sistema: les famílies tothom sap que ja no són simplement el conjunt de mare, pare,( potser avis i àvies) i fills/filles: s’estan produint canvis profunds que repercuteixen en tots els elements de la família tal com la coneixíem: s’està imposant la diversitat de famílies, la diversitat de situacions, mares i pares absorbits per les necessitats laborals que no dediquen temps ni atenció a l’educació dels fills, cosa que no significa simplement donar-los aixopluc i menjar sinó compartir amb ells les hores escolars i les de casa: aquí és on entra la manca de lectura i de parlar en les famílies i la pobresa lingüística consegüent que pot arruïnar moltes personalitats; En segon lloc, l’administració educativa nostra ha estat de llarg un exemple d’ineficiència i mala praxis: cal tenir clar que, malgrat el sistema autonòmic, les lleis educatives i tot el que en depèn tenen la marca indeleble de l’espanyolitat constitucional i, que jo recordi, en els últims 30 anys s’han succeït fins a 8 lleis d’educació seguint les oscil·lacions polítiques espanyoles: pretendre una regularitat i un anar endavant en la formació del nostre jovent amb aquest vaivé permanent seria un autèntic miracle: i els miracles no existeixen. Que els alumnes de Sòria o de Burgos treguin més bons resultats que els de Badalona o Reus es deu més a la composició demogràfica i social més estable i homogènia d’aquestes ciutats castellanes que a la bondat de les lleis educatives i el bon funcionament de la inspecció educativa en un o altre lloc. El tercer braç són els mestres i professors, la seva formació, i la manera en què s’incorporen a les escoles i Instituts de forma molt arbitrària amb un component d’interinitat molt gran i seguint un sistema funcionarial avui dia totalment obsolet. No hi ha manera de conformar uns equips educatius amb estabilitat i línies pedagògiques creïbles. El menyspreu i el maltractament de què es queixen molts docents és real: es veuen abocats a tractar com a matèries educatives (com si no existissin les famílies) des del malestar emocional, fins a l’educació viària, des dels temes de l’assetjament escolar fins a l’educació sexual i els canvis de gènere, des les instruccions per a menjar bé a les del bon ús dels mòbils i els ordinadors... i així fins a l’últim tema que se’ls acudeixi “als experts” que, sovint, no han trepitjat una aula. Que els docents catalans responguin amb vagues importants que han obligat a canviar el conseller d’ensenyament indica el malestar profund que afecta mestres i professors del nostre ensenyament públic. I aquí, evidentment, també treuen el cap les conseqüències de l’espoliació fiscal. No són bromes: un sistema educatiu públic que rebés un pressupost adequat, sense espoliació, per atendre la diversitat social i corregir la diversitat de necessitats i de formació dels alumnes i dels mestres i ajudar les famílies, notaria una gran millora en pocs anys.
En resum el que demostra un cop més l’informe PISA és que són les condicions socio-polítiques que ens tenen sotmesos al regne d’Espanya i a l’espoli continuat les causes principals d’aquests i altres resultats semblants.
