Aquest no és un simple desig que es propugni referint-se als partits que veiem com a responsables de tots els desastres electorals propis referits a les reclamacions independentistes; es refereix també a entitats de la societat civil, moltes d’elles afectades d’una paràlisi i d’una manca de regeneració institucional, manca d’ idees i de projectes de país estratègics ambiciosos com per exemple els col·legis professionals, les entitats esportives punteres, les organitzacions no governamentals més conegudes, els sistemes educatius, sanitaris i culturals més importants, els sindicats de classe, les organitzacions civils... tot sembla afectat d’una letargia, a vegades també d’un tap generacional i fins i tot d’un tap de gènere ( a favor de la masculinitat , és clar) que impedeix que la nostra nació prengui les regnes d’un futur propi i sobirà. Sembla que alguna cosa està morint sense que aparegui en l’horitzó una nova vida fulgurant i engrescadora. Fins i tot els polítics més joves del nostre sistema institucional semblen vells xarucs que s’encaminin a la quarta edat i que només vulguin passar el dia a dia tranquils i sense ensurts, gaudint d’un lloc de treball el més ben pagat possible dins de la mediocritat general. De fet, el primer que fan les noves fornades de polítics, municipals, autonòmics o de congreso i senado... és apujar-se el sou ells i apujar el sou i el nombre dels seus assessors: per així assegurar-se la seva fidelitat i ampliar la base clientelar; els partits polítics actuals, amb molt escasses excepcions, són oficines d’ocupació unes més luxoses i segures que altres; alguns tenen codis ètics molt llampants que serveixen per saltar-se’ls quan els convé. Que el partit X comparteix la diputació X amb els del 155? Se’l critica ferotgement fins que el partit Y ocupa la plaça tan criticada del partit X amb el mateix 155. I no passa res, ben al contrari el partit Y es vanta de la seva astúcia i d’aprofitar les oportunitats!
Per això la pregunta que ens fem és ?Fins quan abusaran de la nostra paciència? El regnat de la lliga dels cínics i els barruts durarà el temps que el poble els concedim i la nostra pèrdua de paciència anirà augmentant amb abstencions i votacions de protesta i sobretot amb l’augment de l’organització i de la mobilització popular; els carrers han de tornar a ser nostres i la pressió perquè tots els cínics, barruts i mediocres facin un pas al costat i pleguin ha de fer-se cada cop més visible i insistent.
Es poden comptar amb els dits d’una mà els grups polítics que han consultat els seus militants – potser només la CUP i JUNTS- i les entitats que han participat ens el debat sobre l’abstenció, el vot protesta i el vot útil independentista – potser el Consell de la República, l’ANC, la Intersindical, la Cambra de Comerç de Barcelona...?
No pot ser que només un pocs alcaldes i alcaldesses derrotats, admetin la derrota i pleguin; no pot ser que partits que han perdut milers de votants i la meitat dels escons – i tots tenim en ment quin ha estat el principal perdedor en aquesta situació- no moguin ni una cella ni canviïn de gest en la seva intolerable i grotesca posició fatxenda i fanfarrona. No pot ser que “la premsa amiga i subvencionada” amb els diners públics de tots es dediqui a fabricar “relats” i emblanquir les mentides dels seus subvencionadors: per exemple ignorar deliberadament que l’embat d’ un espai-CIU ha estat un fracàs estrepitós i ha afavorit que el grup Junts gairebé dobli la seva escassa representació al Congreso de 4 a 7 escons i de retop en surti reforçada la Institució del Consell de la República i el president del Consell, el M.Hble Carles Puigdemont i la resta d’exiliats; no pot ser que la dita premsa “amiga” faci tot el possible per ignorar l’augment de l’abstenció i del vot de protesta i no afegeixi que “la marea Sanchista i sumadora” i la marea de PP-vox a la Catalunya –Principat és de vot prestat per un i altre cantó i que el bipartidisme a nivell d’estat ha tret de nou el cap amb una falsa dicotomia de pell de dreta contra pell d’esquerra. No pot ser que la repressió constant de l’independentisme i la dissidència sigui pràcticament obviat i convertit en un requadret que pocs diaris proporcionen i el governet de la Autonomia catalana hi dóna el vist i plau.
Aquestes últimes eleccions espanyoles, en clau del Principat de Catalunya s’han de relacionar amb les municipals de fa tant poques setmanes i amb els moviments que s’han produït entorn a les alcaldies sobretot de Barcelona, Tarragona i Lleida i les respectives diputacions provincials que maneguen una ingent quantitat de diners i són molt cobejades. L’entesa entre psoe i pp i les seves respectives crosses de cara a repartir-se el pastís de l’Estat, com així ho reflecteixen els mapes electorals, ha obligat , sobretot el PSOE a castigar suaument però perdonant al mateix temps i tractant amb coto fluix els manaies d’Erc, en una prefiguració que el Psoe i els amics de la Diaz comptaven que no sumarien i que ja d’entrada es treballaven els vots favorables d’ERC de cara a seguir a la Moncloa. Ara també s’hauran de treballar els vots de Junts, que potser no s’imaginaven que poguessin ser tan decisius, amb el pes afegit i molt incòmode per els espanyolistes de tot pelatge, de la figura de Puigdemont, els exiliats i el Consell de la República i la independència proclamada el 27 d’Octubre del 2017, que és el “fantasma que recorre els Països Catalans”
L’independentisme de la CUP – que ha fet una campanya notablement bona- no ha pogut evitar que la seva política erràtica i desdibuixada a les institucions els hagi passat factura i no han pogut ocupar aquesta trinxera que una majoria dels seus militants havia avalat, prèvia consulta. Això se suma a la no entrada a Barcelona, i altres capitals, que és més greu quan es tracta d’un grup polític essencialment municipalista. El cap electoral per Barcelona, Albert Botran, va fer la reflexió sobre la derrota apel·lant honestament a la necessitat política d’un canvi profund al si de la Unitat Popular, d’un canvi de la seva estratègia ara basada en un dibuix d’esquerra independentista molt poc obert i excessivament rígid que ha anat acumulant fracassos i fa poca o nul·la autocrítica. S’han malbaratat experiències anteriors de propostes de ruptura democràtica i agrupació d’un front republicà i antirepressiu que podien ampliar les experiències del primer d’octubre popular.
La revisió d’experiències que ens acosti i construeixi independència no únicament ha d’afectar els tres grups polítics més coneguts i ara bescantats- ERC, JUNTS i CUP; ha d’afectar i ampliar tot el conjunt de la societat catalana que va viure el primer d’octubre de 2017 en clau de ruptura amb el règim del 78 PSOE-PP, amb el sistema monàrquic i el règim de l`Ibex 35. Sense aquesta ruptura no hi ha perspectives favorables de canvi en aspectes clau de la vida i supervivència de la nostra nació, des del despoblament, a la crisi clímàtica, des del funcionament democràtic i la participació popular al derrocament del patriarcat, des la construcció de la República Catalana Independent a la recuperació plena de les llengües catalana i aranesa, des de posar fre al capitalisme destructor a la construcció d’una societat justa i solidària per a tothom.
