Hi ha un nou argument que treu el cap i que ens pot enlluernar i fer caure en un perill i un engany de dimensió major. Ha tret el cap amb motiu de la modificació que les cambres espanyoles estan introduint amb la presència del català, el basc i el gallec en l’activitat parlamentària. No queda clar encara si la presència de les llengües cooficials serà a tots els nivells i continguts- parlats, escrits, en totes les activitats i comissions, en tots els formats que s’utilitzen actualment o previstos en un futur molt proper. Ni si es preveu la reversibilitat entre elles de les quatre llengües –castellà, català, euskera i gallec- . Es tractava i es tracta d’assegurar un gir radical en la gestió del multilingüisme a les cambres estatals tot passant de la discriminació secular de totes les llengües altres que el castellà a una situació de plena igualtat.
Es tractava i es tracta d’activar les mesures necessàries per a posar fi a la discriminació lingüística en tots els òrgans de l’Estat espanyol, ministeris, organismes públics, i que l’activitat de tota mena de lleis i decrets deixin de privilegiar el castellà. En definitiva s’ha d’acabar amb el supremacisme lingüístic castellà que fins ara ha dominat a tot el Regne d’Espanya i a les seves cambres parlamentàries.
Sabem que els partidaris del supremacisme lingüístic del castellà buscaran tota mena de raons i furgaran en tota mena d’escletxes per entrebancar – no la Constitució espanyola , que ni tant sols posa nom a les altres llengües que no són el castellà, sinó , sobretot, la ratificació de la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries i, sobretot, la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, que prohibeix la discriminació per mor de la llengua, entre d’altres motius. Amb l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa el desembre de 2009, la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea va passar a ser jurídicament vinculant i ara té la mateixa validesa jurídica que els tractats de la UE.
Ha de ser aquesta Carta de drets fonamentals la que hem de reivindicar tant pensant en les cambres estatals espanyoles com pensant en l’ estatus del català a la Unió Europea, que és el pas realment important.
I aqui entrem en una trampa que ens tenen parada i que cal tenir en compte: Hi ha qui pensa que ens podem acontentar amb el fet que s’admeti que un estat com l’espanyol per fi es defineixi com un estat plurinacional a tots els efectes. Anem amb compte i meditem-ho bé: un estat plurinacional? Un estat a fi i a comptes una mena de “nació de nacions”. ¿us sona aquest concepte absurd i extravagant? Una situació que faria que la nació catalana per actuar pel seu compte hagués de passar sempre per un intermediari: l’estat “plurinacional” espanyol. Així es presenta l’entrada i presència del català al parlament espanyol: per graciosa concessió, després d’intenses “negociacions” i així es presenta l’entrada i presència del català com a llengua de la Unió Europea amb tots els ets i uts. Sempre amb l’Estat –que es presentaria com a “plurinacional” i generós - com a intermediari obligat, tal com s’ha plantejat a la UE a través de l’Estat espanyol. És això el que volem? És així com pensem que seria la solució perfecta per a nosaltres? Ens convé pertànyer - oh meravella!- a un “Estat espanyol plurinacional”? Es així com ens presenten la solució perquè no ens calgui ni pensem en la independència!
L’Estat “plurinacional” espanyol, apart de ser una pura entelèquia en el passat i ara mateix, per als Països Catalans seria una martingala més que poden treure’s del barret per engalipar momentàniament el personal però que no té recorregut seriós. La típica enganyifa que poden suggerir els comuns i els seus amics, per exemple.
I abans d’aquesta possibilitat enganyosa, els partidaris del supremacisme castellà ja han començat a treballar per entrebancar la simple presència parlamentària tant del català com de l’euskera i del gallec. En el cas del català treu el cap la denominació de “valencià” com d’una llengua diferent i amb drets propis: si poguessin escriure’l amb un altre alfabet, ho farien! Aquesta és una lluita que gasta moltes energies i que l’únic objectiu que té és debilitar el català de tots i contribuir a la seva desitjada “extinció” tal com ho han expressat desacomplexadament els supremacistes castellans. De l’euskera n’accentuen la idea que es tracta d’una llengua arcaica, d’un fòssil lingüístic poc estès i les possibles dificultats per trobar dobladors i parlamentaris preparats per al seu ús. Del gallec no deixen de castellanitzar-lo per una banda i de parlar lingüísticament del “galaico-portuguès” per rebaixar les seves expectatives de cara a la UE i incitar Portugal a ficar cullerada en la qüestió.
En definitiva els Països Catalans tenim una altra alternativa més efectiva per anar pel món i ser reconeguts com una llengua pròpia amb totes les possibilitats: ser un estat independent. La independència. Es tant senzill com això.
