Si algú dubtava de la resistència del nostre poble en format mobilització, indignació organitzada i acció d’agermanament social i polític, només li cal repassar aquestes últimes setmanes al llarg i ample de la nostra nació des de les persones mortes, les terres inundades i destrossades, les empreses devastades sobretot al País Valencià i zones ebrenques del Principat, fins a problemes greus enquistats com són el patriarcalisme i la seva seqüela els feminicidis , infanticidis i suïcidis dels propis agressors i el problema de no tenir un sostre assegurat per a la família i una feina digna.
Són problemes que sembla que es presentin separats però acaben tenint elements comuns que afecten tota la societat i la manera d’afrontar-los.
El desastre del País Valencià ha posat de manera descarnada davant els ulls de tothom com funciona una política colonial en el doble sentit - en el país colonitzat i des de la metròpoli colonitzadora- , els uns patint el desgovern i unes actuacions criminals dels governants sipais, els altres fent veure que aporten solucions a base de prometre diners, inversions i crèdits (que caldrà retornar) i entremig, beneïda pels uns i pels altres, s’activa una militarització i un negoci de reconstrucció molt i molt sospitós. A què treu cap posar al front d’una reconstrucció pacífica un militar suposadament expert a moure’s en territori de guerra, prest a lluitar contra talibans i altres milícies
especialitzades en el terror ? Es que el País Valencià és una zona de guerra? Potser sí que, en una actuació típicament colonial,la solució és l’ocupació militar que sempre té un objectiu doble: fer treballs logístics apuntalant ponts i altres infrastructures de gas, aigua , electricitat... i controlar el territori i la seva gent a fi que no es desbordi la indignació popular i es permeti als reietons i altres autoritats fer passejades més fotogèniques enmig del “fervor” popular. Qui no s’ho cregui, que miri la informació de la “premsa rosa” tipus Hola que presenta uns valencians i valencianes agraïdes i commogudes per la visita de les autoritats monàrquiques ; ni una menció a la indignació popular manifestada a Paiporta, ni una al·lusió als crits de “dimissió govern Mazón”. Des de la metròpoli només hi havia preocupacions perquè els madrilenys no podien desplaçar-se a la colònia -que és la platja de Madrid - capital- a fer negocis i bronzejar la pell.
La tragèdia del País Valencià ha mostrat la pitjor cara del colonialisme: uns governants sipais incapaços de fer la seva feina, corruptes i irresponsables i un govern central espanyol igualment incapaç i negligent. La indignació popular no s’ha acabat ni molt menys i augmenta la seva organització i potència al mateix temps que a la resta de Països Catalana augmenta també la implicació i acció solidària.
I mentre l’estat espanyol trontolla i mostra les seves misèries no es pot amagar davant de situacions que afecten la vida de les dones amb accions extremes de feminicidi, violència vicària , i atemptat a la llibertat de moviments dins i fora de la parella, dins i fora de la feina, dins i fora de la família... Que la salut mental d’homes i dones juga un paper fonamental explicaria molts vides de dones truncades i molts agressors que escullen la via del suïcidi després d’haver assassinat la parella o exparella. Reforçar les mobilitzacions del 25 de novembre per denunciar la violència contra les dones és un camí imprescindible, però no es suficient, com no és suficient la via judicial ni les presons. Alguna cosa no funciona en la vida social del nostre món quan la violència típica capitalista acaba afectant profundament les persones, la vida familiar i les comunitats. Falta molta més política preventiva que superi la pura via punitiva i els dols col·lectius de la gent i les autoritats.
Els feminicidis i les agressions greus o lleus son una xacra mundial que ha de ser abordada també mundialment. Si ens preocupem mundialment pel clima i la pèrdua de biodiversitat també ens hem de preocupar mundialment de la vida de les dones i el seu benestar.
I un altre motiu per a la indignació popular i les consegüents mobilitzacions és la manca de sostres i llars per a les famílies: amb la situació actual , que el capitalisme depredador i salvatge incrementa dia a dia, és impossible que les famílies puguin disposar de l’habitatge social que necessitem. En pocs anys hem passat dels famosos 6 milions al Principat a ratllar els 8 milions d’habitants: això vol dir que tenim gairebé dos milions de persones més que necessiten aixopluc, sanitat, educació, feina... Es tracta d’una població bàsicament migrant que busca oportunitats per millorar les seves expectatives vitals. I aquí es troba amb una nació tensionada, amb pocs instruments per abordar solucions estructurals per a les noves i velles incorporacions; i una de les principals necessitats és l’habitatge social i un lloguers que puguin ser satisfets sense quedar-se a la misèria. Si seguim amb la venda del nostre país al millor postor la situació de precarietat no farà més que agreujar-se i arreplegarà per una banda la població més jove i per l’altra la població mes gran i desprotegida. La revolta dels lloguers que s’anuncia és una resposta a la desesperada davant d’una situació insostenible. Altra volta ens trobem amb el capitalisme depredador que intenta governar les nostres vides i altra volta ens trobem amb la necessitat de lluitar , organitzar-nos i mobilitzar-nos per aturar-lo.
