Una taula llarga amb dos personatges asseguts: en una punta la imatge d’un obrer, amb granota i casc de treball, i a l’altra un home gras, “trajat”, amb un barret de copa alta al cap i un puro immens a la boca, la figura arquetípica del gran capitalista. El primer té un tall de pastís al davant i el segon els onze restants. Un subsaharià, magre com els que anys enrere vèiem als cartells del Domund, s’hi atansa amb cara de fam. En veure’l l’home del puro adverteix, “solidari”, el seu company de taula: -Vigila, que el negre et vol prendre el teu tros de pastís! La vinyeta, publicada fa temps no recordo on, m’ha tornat al cap a propòsit de l’auge de l’extrema dreta arreu –l’última mostra l’hem tingut precisament a Alemanya, el bressol del nazisme, on l’AfD s’ha situat com a segona força al parlament federal- i del fet que aquesta rebi un gruix important de suports entre la classe treballadora (inclosos els immigrants que han arribat penúltims), a priori votants potencials d’una esquerra que històricament havia fet bandera de l’eliminació de les desigualtats socials.
Què fa que gent normal i corrent, la que pencant pot accedir a un petit tall de pastís, voti els que de manera més diàfana i impúdica representen els interessos de l’altra punta de l’escala social, la que sempre se n’enduu la major part? Segurament no hi ha una única resposta però alguna cosa hi deu tenir a veure la renúncia de la major part de l’esquerra nominal a millorar les condicions de vida de la majoria de la població. En un escenari on no només no hi ha cap expectativa d’atenuar les desigualtats, d’un repartiment més equitatiu del pastís, sinó que aquestes s’accentuen, aquell a qui havien fet creure que era de classe mitjana deixa de mirar enlaire, buscant culpables del desmantellament de l’estat del benestar i de la seva pèrdua de capacitat adquisitiva, i dirigeix el seu malestar cap als de sota. “Si el nouvingut ha de menjar i la part grossa del pastís és intocable per força serà la meva part la que minvarà”. A l’oblit, per part dels partits que es reivindiquen d’esquerres, de la lluita per una major justícia social (substituïda per un poti-poti de lluites sectorials i de col·lectius minoritaris, tant justes com vulgueu però que el gruix de la població no percep com una millora en el seu dia a dia), fenomen comú a tot Europa, a la comunitat presumptament autònoma de Catalunya cal sumar-hi la frustració per l’incompliment de les promeses d’un independentisme que va desaprofitar i llençar al cubell de les escombraries la seva majoria parlamentària.
Tampoc no ajuden a frenar l’ascens del feixisme i la xenofòbia els discursos bonistes i d’apologia de la multiculturalitat, en la que tots els immigrants són uns angelets i la formació de guetos és una mostra de la riquesa cultural del país. No, la immigració no és una cosa guai sinó un drama de primera magnitud -la gent no marxa massivament del seu país per gust- i, com tots els fenòmens socials importants, té repercussions oposades en molts àmbits, des de l’econòmic i laboral al cultural i lingüístic, passant pel repartiment d’ajuts socials, l’accés a l’habitatge i un llarg etcètera. Si davant de qualsevol conflicte entre un immigrant i un autòcton (o un vellvingut d’una onada migratòria anterior), ja sigui un fet delictiu o una simple qüestió de convivència veïnal fruit de costums diferents, el discurs de l’extrema dreta és “tota la culpa és dels immigrants” i el de les forces democràtiques és dir que aquí no passa absolutament res, a qui us sembla que es creuran la majoria dels que, amb raó o sense, perceben que sí que hi ha un problema? O l’esquerra –a les nacions sense estat l’esquerra independentista- recupera el discurs de la igualtat de drets i de deures per a tothom –inclosos els tres personatges de l’escena inicial, no només dos- o l’actual creixement de la “dreta populista” no serà un simple soufflé que només provoqui indigestions puntuals. Una igualtat de drets que passa per la defensa de la laïcitat dels espais públics, i molt especialment per l’exclusió de les totes les religions i dels seus símbols de les escoles, i pel rebuig a qualsevol ingerència religiosa en la vida política i en els drets de les persones (i conseqüentment tenir present que l’islamisme també és extrema dreta). Als Països Catalans del segle XXI tothom ha de ser lliure de creure o de cagar-se en els déus que vulgui, sense cap privilegi i sense haver de patir cap altra conseqüència que el descrèdit als ulls de qui ho vegi diferent.
Una de les fal·làcies recurrents dels que pretenen normalitzar els postulats d’extrema dreta és l’equiparació entre feixisme i antifeixisme. Un altre dibuix: tres personatges, un d’ells amb el cap pelat i una esvàstica tatuada, un altre amb una samarreta amb el mateix símbol barrat, a mode de senyal de trànsit. El tercer personatge pregunta a un i altre sobre les seves idees. “Jo estic en contra dels negres, els moros, els catalans, les feministes i els maricons”, afirma el primer; “jo estic en contra del que ha dit ell”, diu el segon; “marededéusenyor –s’escandalitza l’interrogador-, vosaltres dos sou iguals!!”. No, entre feixisme i antifeixisme no hi ha equidistància ni neutralitat possibles. Tot i que de vegades la llibertat o la igualtat hagin servit per a tractar d’excusar autèntiques atrocitats –en nom de totes les grans idees s’han fet, al llarg de la història, grans animalades- cap idea és equiparable a la discriminació i negació de drets que pregonen les diferents extremes dretes (des de les que defensen el supremacisme racial o cultural europeu i occidental a les que pretenen imposar els preceptes de les interpretacions més integristes i tocades del bolet de la seva religió). No, totes les idees no són igual de respectables, a les que fomenten l’odi cal combatre-les. Per tots els mitjans? Per tots els mitjans que siguin eficaços (que, vist el resultat de tot plegat, no deuen ser ben bé els que s’han fet servir els últims anys).
