Per bé o per mal, depèn del desenllaç que ens depari el futur, l’octubre de 2017 marcarà un abans i un després en la història d’aquest (tros de) país. Si mirem com ha anat tot els darrers 21 mesos la lògica ens empeny a pensar que ho tenim fotut: des d’abans de la declaració d’independència es va posar el fre de mà a la mobilització popular i es va convidar al poble a fiar-ho tot en conteses electorals i en jugades mestres de líders infal·libles. El resultat de tot plegat és desencoratjador: hem passat de la coherència de defensar les urnes amb els propis cossos en un referèndum d’autodeterminació, declarat vinculant pel nostre Parlament, a la patètica contradicció de pidolar justícia a l’Europa dels lladres i els criminals. Entremig una llarga i depriment campanya electoral permanent i un procés judicial que se’ns va anunciar com l’enèsima jugada mestra –convertir-lo en un judici a un estat antidemocràtic i violent- i que, amb honroses excepcions, ha esdevingut una desqualificació continuada del referèndum. Desobediència? Rebel·lió? I ara! Votar no pot ser pas delicte. I no hi havia cap voluntat de rebel·lar-nos contra l’estat, senyoria. Només volíem saber l’opinió de la gent però no teníem cap intenció de fotre’ls cas. Ep, això sí, ho tornaríem a fer!
Si obrim el focus el panorama no està tan cardat. Al contrari: el primer d’octubre de 2017 va ser la major demostració democràtica d’aquest país en molts anys. Què teníem fa dos anys que no tinguem ara? La resposta sembla clara: unitat. Però no la unitat que alguns invoquen, amb interessos partidistes i electorals, sinó una unitat d’acció amb un objectiu immediat compartit en els diferents fulls de ruta que legítimament podien tenir les diferents forces polítiques i socials: el referèndum. Passat aquest només es pot recompondre la unitat establint de nou un objectiu compartit per a la següent etapa. I, si no ens proposem avançar contínuament en cercle i que els processos participatius i les diades històriques es repeteixin més que els capítols de Plats bruts o de Mister Bean, després d’un referèndum d’autodeterminació amb resultat clar i de proclamacions solemnes sense efecte sembla bastant evident quin hauria de ser el següent objectiu: buscar les eines necessàries per a aplicar-ne el resultat.
Qualsevol represa de full de ruta cap a la independència ha de partir d’una més que necessària, profunda i fins ara posposada anàlisi del camí recorregut. Per a saber cap on hem d’anar per a arribar a destí primer cal saber on som i, sobretot, els motius pels que en el seu moment ens vam aturar. Què ens va mancar i que ens va sobrar durant els fets (i els no-fets) d’octubre? Cal fer (i fer-nos) aquesta pregunta i totes les que calguin en espais unitaris, que no cal que siguin oficials ni que tinguin nom, i tractar d’obtenir respostes el més honestes possibles. Hem de qüestionar tots els aspectes de la gestió del postreferèndum i hem de fer-ho prescindint de tot tipus de prejudicis (legalistes, pacifistes, europeistes, lliristes, altergaltistes... i, naturalment, partidistes). Un cop constatades les mancances (Incapacitat o manca de voluntat política per a disputar el monopoli de la violència? Inexistència d’aliances internacionals de sotamà entre els enemics d’Espanya i de la UE? Incapacitat de fer sirgar el conjunt de funcionaris, especialment els que porten pipa?) o les sobrances (Autonomistes encapçalant i instrumentalitzant l’independentisme per a negociar pactes fiscals o altres merdes? Confiança injustificada en les institucions democràtiques internacionals? Priorització d’interessos econòmics i d’ideologies prosistema per davant de la independència nacional, davant el risc d’un empoderament popular?) caldrà buscar solucions a unes i altres (Reorientar les relacions internacionals? Reactivar la mobilització popular amb objectius concrets? Centrar els esforços en enfonsar econòmicament l’Estat espanyol?). És en funció quines siguin aquestes solucions que caldrà fixar uns determinats punts en el full de ruta i establir el trajecte factible entre allà on ens vam aturar i el destí final. El començament d’etapa cal situar-lo allà on érem el 27 d’octubre de 2017, no caiguem en l’error de reiniciar el viatge el 1979.
L’objectiu, almenys a l’excomunitat autònoma de Catalunya, no ha de ser posar al mig del camí cap hipotètic referèndum d’autodeterminació, impossible de pactar amb un estat que no entén de raons, sinó buscar les eines per tractar d’aplicar el resultat del referèndum que ja vam fer i guanyar. Qualsevol renúncia en aquest sentit és renegar del mandat democràtic sorgit de les urnes i donar per bona la violència policial espanyola que pretenia, precisament, impedir que la votació es desenvolupés en un marc de normalitat homologable. Deixem, doncs, d’una borbona vegada de pidolar autodeterminació i tornem a exigir independència. I que no ens vinguin amb la cantarella de que cal ampliar la base i bla, bla, bla, perquè encara no hem arribat al 50% de suport a la independència en cap convocatòria electoral. Malament rai si nosaltres mateixos qüestionem la legitimitat de la nostra llibertat. Quins percentatges de vot van avalar en el seu moment les annexions dels diferents territoris dels Països Catalans per part dels estats espanyol i francès? Evidentment que cap. A l’Europa dels segles XVII i XVIII la força i els interessos econòmics prevalien sobre els drets dels pobles. A l’Europa del segle XXI també.
