Dos mesos de judici al procés ja. Més enllà de la incertesa sobre la duresa de la sentència condemnatòria ben poca cosa més es pot esperar d’aquest judici polític en forma de judici penal. Com a molt algun altre episodi de camàlics del règim fent l’amnèsic –no me acuerdo-, l’ignorant -lo desconozco- o el ploramiques –ningú no us va llençar pedres, mentiders, encara que prou que us ho mereixíeu, malparits!
Si les acusacions de sedició i rebel·lió ja no eren creïbles de bon principi, després de les declaracions dels caps dels Mossos, especialment les de l’en altres hores mitificat major Trapero, van acabar de perdre tot el sentit. Va quedar clar en seu judicial allò que al carrer ja se sabia: que el cos de Mossos d’Esquadra va exercir en tot moment d’estructura d’estat... espanyol i, el que és més greu, que el govern català coneixia que seria així i que no sembla pas que busques cap alternativa per a disposar d’allò que a tots els països del món els garanteix la independència un cop proclamada: el monopoli de la violència. En un hipotètic tribunal imparcial aquesta constatació donaria ales als arguments de la defensa -l’enèsima jugada mestra, ara per part dels advocats- i certificaria la innocència dels governants encausats. Són (penalment) innocents de rebel·lió i sedició i, conseqüentment, els volem a casa.
Malgrat que aquesta innocència sembla irrefutable, com a mínim als ulls de qualsevol observador que no estigui empestat de catalanofòbia aguda, mitja dotzena dels presos polítics encapçalaran llistes a les eleccions estatals, municipals i europees. Si els seus respectius partits polítics fan aquesta tria és perquè creuen que la presència dels presos (o dels exiliats) a les candidatures els reportaran rèdits electorals. Dit d’una altra manera, consideren que de cara a l’electorat sobiranista català, majoritàriament llirista i altergaltista, pesarà més la lògica empatia cap a unes persones –els presos, exiliats i els seus familiars- que pateixen una situació d’injustícia –estar empresonats per una rebel·lió que no van cometre- que la crítica imprescindible sobre el com, el quan i el perquè van desvincular l’acció de govern del resultat d’un referèndum vinculant, sobre el fet de no cometre una rebel·lió a la que estaven democràticament obligats. Perquè, diguem-ho clar, el Tribunal Suprem de l’Estat espanyol no té cap legitimitat per a fer un judici polític a cap govern d’aquest (tros de) país però el poble català sí. No només hi tenim dret sinó que, si no volem ensopegar una vegada i una altra amb la mateixa pedra, hi estem obligats.
Que els governants jutjats en la Causa Especial 20907/2017 siguin penalment innocents de rebel·lió equival a que siguin políticament culpables de no-rebel·lió –o si ho preferiu de desobediència al mandat popular del referèndum i a les lleis del Parlament que en preveien l’aplicació. I, evidentment, en un judici polític les sentències també han de ser polítiques, en forma d’inhabilitació electoral. Qui “no s’imaginava que Espanya respondria als vots amb la violència i repressió” es mereix ocupar escons representant un poble apallissat precisament per voler votar? Per molt que ens commogui el patiment personal de les víctimes de la repressió, hem de (tornar a) donar els nostres vots a qui no va (tractar de) fer complir el resultat de la votació del primer d’octubre de 2017? No, si són (políticament) culpables de no-rebel·lió, i tan innocents com per creure’s la “naturalesa democràtica” de l’Estat espanyol, no haurien d’ocupar càrrecs de responsabilitat política. Els volem a casa!!!
