Hi ha dues idees que darrerament estan prenent força en els discursos d’alguns sectors independentistes -la necessitat d’ampliar la base i el fet de voler convertir les municipals de l’any que ve en una mena de prova de força de l’independentisme- que, sense ser falses, poden interpretar-se de manera totalment errònia.
Naturalment que un increment de suport popular a l’independentisme seria –serà- positiu però l’evidència inqüestionable del “com més siguem millor” no ha de ser en cap cas sinònim d’un planyívol “és que no som prou”, que serveixi d’excusa per a l’incompliment governamental del mandat democràtic de l’1 d’octubre. No sé si la raó real del govern per a no haver fet efectiva la República quan tocava va ser o no l’esgrimida en el seu moment -la seva sorprenent sorpresa per la reacció violenta i amenaçadora de l’Estat espanyol- o qualsevol altra però estic convençut que encara que l’independentisme hagués sobrepassat el 50% de suport electoral el resultat hauria estat el mateix. Eixamplem la base tant com vulgueu i puguem –i tinguem clar que s’eixampla més plantant cara en defensa de les urnes que pactant amb els rostres amables del 155 i de l’a por ellos- però si els principals obstacles a la independència són unes altres –com la incapacitat d’una resposta eficaç a les amenaces espanyoles de violència- la prioritat ha de ser trobar solució a aquestes mancances, que a curt termini només poden venir d’una política d’aliances que vagi molt més enllà de Brussel·les o Berlín. Els enemics dels nostres enemics poden ser, si els interessos esdevenen coincidents, els nostres amics. Eixamplem la base tan com puguem però siguem conscients que tenir capacitat de canviar per plutoni el Veterano dels cigalons del Consejo de ministros és molt més efectiu que disposar de cinc punts més de suport electoral.
Que les eleccions municipals del 2019 són molt importants? Sí, esclar que sí. Que són decisives per a fer efectiva la República? No, en absolut. Per què haurien de ser més importants per a la independència les municipals que les eleccions al Parlament o, encara més, que el Referèndum amb caràcter vinculant convocat expressament per a dirimir la qüestió? És que potser la Guàrdia Urbana de Barcelona disposa de drons balístics capaços d’entrar pels finestrons de Can Felip de la Zarzuela? És més, si les municipals són tan importants per a assegurar la independència, com és que la presumpta comunitat autònoma de Catalunya encara no és independent si 783 dels seus 948 municipis formen part de l’AMI? I, per cert, per què l’AECat no va donar senyals de vida a l’octubre?
Amb la combinació d’un discurs i de l’altre –la necessitat d’eixamplar la base i la magnificació de la importància dels ajuntaments- s’està embolcallant, per interessos purament partidistes, les eleccions municipals d’una aura plebiscitària totalment contraproduent. “Per fer República és imprescindible anar units i guanyar les eleccions. La unitat i la transversalitat som nosaltres. Voteu-nos”. I dic contraproduent per dos motius:
El primer perquè partim d’una situació en que els partits que es declaren independentistes tenen el 83% dels ajuntaments d’aquest (tros de) país. Sí, ja ho sé que els que manquen tenen molta més població però els vots absoluts només es compten als referèndums; a les eleccions al Parlament es compten els escons i a les municipals els regidors obtinguts i/o els ajuntaments governats. Amb el llistó de sortida tan alt és difícil millorar molt els resultats. Per contra, el partit representatiu de l’espanyolisme més rabiós i primera força de l’arc parlamentari parteix pràcticament de zero i, per tant, amb una campanya mediàtica molt potent –si estalviant uns quants cafès van ser els que més van gastar el 21D imagineu que poden fer si s’estan d’altres substàncies- i encara que sigui amb candidats com els que presentava no fa gaire PxC, pot treure a molts llocs una representació que, convenientment amplificada pels mitjans del règim, es presenti com un avenç de les posicions constitucionalistes.
I el segon, i molt més important, perquè donant caire plebiscitari a unes eleccions –a qualsevols eleccions posteriors a l’1O, perquè aquest error ja es va cometre al desembre- s’està deslegitimant el resultat del referèndum. Què hem de fer? Plebiscitar una vegada rere una altra una independència que, amb molta gent jugant-se la integritat física, ja vam votar?
I, repeteixo, les municipals són importantíssimes i seria molt positiu que l’independentisme guanyés també els municipis més poblats. Que per a fer-ho cal la unitat de l’independentisme? Això és un altre debat, motiu d’un futur escrit en aquesta mateixa secció, amb respostes probablement diferents a cadascun dels municipis actualment en mans de l’espanyolisme. Més enllà de crides a la unitat electoral, formulades molts cops amb el propòsit de que els cridats les rebutgin per a poder-se atribuir en solitari i amb finalitats electoralistes l’etiqueta d’unitaris i tranversals, el que cal és que el conjunt de l’independentisme –plural, divers i, en molts temes, antagònic- sigui capaç de pactar un nou full de ruta que dugui aquest (tros de) país de la postautonomia a la independència. I per a fer-ho cal crear algun organisme, digueu-li Congrés Nacional o com vulgueu, que fugint de tacticismes electorals i d’interessos partidistes coordini tota la pluralitat ideològica i organitzativa de l’independentisme amb l’únic objectiu de fer efectiu allò que, malgrat tots els obstacles previs i totes les amnèsies posteriors, fa nou mesos que ja va ser plebiscitat a les urnes.
