La reivindicació de l’equilibri territorial va en davallada? La sensació és que sí, que ara se’n parla menys que temps enrere, quan gairebé totes les inauguracions en municipis rurals eren qualificades d’aposta per l’equilibri (o erròniament pel “reequilibri”) territorial per les autoritats de torn, prescindint del fet que posar en marxa “a pagès” serveis que ja feia temps que existien “a ciutat” no era cap incentiu per a l’equilibri mentre que, en tot cas, la desigualtat prèvia fruit de l’absència d’aquell servei sí que podia fomentar el desequilibri.
El territori dels Països Catalans mai no ha estat equilibrat demogràficament –per això no té sentit parlar de reequilibri- però mai no hi havia hagut un desequilibri tan gran com l’actual. Això és veu fent un cop d’ull a qualsevol mapa de densitat o d’evolució de la població per comarques, on podeu observar una gran densitat i una evolució a l’alça a les illes i a tota una ampla franja continental, del Rosselló al Baix Segura, i densitat baixa i un estancament o una evolució negativa a la major part de comarques interiors i de muntanya, amb algunes excepcions com Andorra. Si el mapa que agafeu no es comarcal sinó municipal veureu encara millor la gravetat de la situació: en moltes comarques que mantenen la població, o fins i tot la incrementen, s’està despoblant la major part del territori amb l’excepció d’uns pocs municipis. I si poguéssim tenir una visió encara més capil·lar del territori (si, per exemple, el mapa fos l’anterior a les agregacions forçoses de municipis de mitjan segle XIX i dels anys 60 del XX) els colors que representessin una baixa densitat demogràfica i una evolució negativa encara omplirien més parts dels mapes. També podeu consultar-ne un que mostri l’estructura de la població dels diferents municipis per franges d’edat i veureu que la situació té tots els números per a agreujar-se en un futur immediat.
Fins aquí el retrat. Ara les preguntes. La primera i principal: volem el model territorial actual, de desequilibri creixent, o un altre que tracti d’invertir la tendència? Si la tria és per la primera no cal fer res, n’hi ha prou en estar convençut que el desequilibri només afecta als quatre gats que han triat l’excentricitat de romandre als pobles de dilluns a divendres i no a la gent normal que (sobre)viu a les grans concentracions urbanes. Si l’aposta, en canvi, és per un país més equilibrat la construcció d’una República catalana és una oportunitat.
Què cal fer, doncs, si volem revertir la situació? Preguntes, sobretot moltes preguntes. Els motius de l’èxode rural no obeeixen a una única raó i, per tant, no hi ha una recepta màgica per a combatre’l. És evident que la millora en la dotació de serveis públics o el suport a les activitats econòmiques existents a les comarques en regressió demogràfica, com l’agricultura o la ramaderia, són algunes de les mesures que gairebé tothom apuntaria –jo també- però aquestes només serien una petita part de la solució, potser per a evitar un increment de la sagnia però no pas per a estroncar-la.
El despoblament rural el protagonitza principalment el jovent (i més concretament el que té més formació acadèmica) i té com a principal causa la manca de llocs de treball (i molt especialment els “qualificats”, relacionats amb els estudis cursats). El perfil típic del jove neourbà és aquell que marxa del poble per a anar a estudiar i ja no torna. Per què hauria de tornar una enginyera electrònica o un neurocirugià? Evidentment només podria fer-ho per l’existència de llocs de treball relacionats amb la seva especialitat en el seu àmbit geogràfic proper. L’antídot al desequilibri passa, doncs, per la diversificació dels llocs de treball a les comarques més deprimides.
Què pot fer en aquest sentit una nova República catalana? Depèn del model de país que configuri aquesta república en dos àmbits:
a) en el pròpiament territorial, en el sentit més restrictiu del terme: la República ha de fer passos ferms per a equilibrar el territori en tot allò que depèn de l’administració pública?
b) i sobretot en el socioeconòmic: la República ha d’intervenir activament en l’activitat econòmica per a, entre moltíssimes altres coses, equilibrar el territori?
Si contestem afirmativament la primera pregunta (a) cal que tinguem en compte que tenim un munt de llocs de treballs que depenen de l’administració autonòmica que actualment fomenten el desequilibri. Amb la construcció d’un estat independent això s’incrementarà, per una còpia acrítica del model territorial actual, o aprofitarem per a replantejar-nos-el? Uns quants interrogants, a mode d’exemple: Si la creació o recuperació d’universitats han actuat positivament en ciutats mitjanes del país, què passaria si es les places universitàries públiques es repartissin de manera igualitària per totes les comarques? Cal que els estudis centrals de la ràdio i la televisió públiques siguin a l’àrea metropolitana de Barcelona o n’hi hauria prou amb que la redacció d’informatius fos més gran que la de Tortosa, Lleida, Perpinyà o Palma? Els serveis hospitalaris no urgents cal que estiguin tots a les grans ciutats, on cada cop posen més dificultats per a accedir-hi? Quin impacte econòmic i demogràfic hauria tingut en poblacions petites i comarques rurals instal·lacions que s’han ubicat a l’àrea metropolitana com el sincrotró Alba o el Centre d’Alt Rendiment esportiu? Cal que totes les instal·lacions que duen l’etiqueta de nacional (museu, teatre, arxiu...) siguin a la capital de la República? Encara més, cal que la República i les seves divisions administratives –comarques, vegueries o el que sigui- en tinguin de capitals? I així un llarg etcètera d’interrogants.
Interrogants que encara s’incrementen més si també contestem afirmativament a la segona pregunta...
