El municipalisme independentista ha estat notícia aquestes setmanes perquè l’aparell politicojudicial espanyol l’ha situat al centre de la diana, destacant-ne dos casos que evidencien el nivell de l’autoanomenada democràcia espanyola: els de Joan Coma i de Montse Venturós. Joan Coma, regidor de Vic, està investigat per l’Audiència Nacional per un presumpte delicte d’”incitació a la sedició” a causa de la seva intervenció al ple de l’ajuntament de la seva ciutat, quan es debatia la moció de suport a la declaració parlamentària del 9N. Montse Venturós, alcaldessa de Berga, va ser detinguda pels Mossos d’Esquadra i portada als jutjats, on prèviament s’havia negat a presentar-se, citada per no haver retirat l’estelada del balcó de l’ajuntament. Cal recordar que la decisió respon a un acord de ple del 6 de desembre del 2012 –és a dir durant l’anterior mandat municipal– de mantenir l'estelada fins el dia de la independència. Qualsevol demòcrata, independentista o no, hauria de rebutjar els arguments que la justícia espanyola utilitza per a perseguir el regidor de Vic i l’alcaldessa de Berga: el primer és culpable d’exercir la llibertat d’expressió, amb l’agreujant d’utilitzar arguments tan irrefutables com que per fer la truita primer s'han de trencar els ous, i la segona d’obeir un acord aprovat per l’ajuntament que actualment presideix.
Podríem afegir molts més exemples recents de cacera de bruixes contra electes municipals, com els regidors acusats de no santificar el 12 d’octubre, en aquest cas focalitzada principalment a Badalona per interessos partidistes del PP, o per l’aprovació de mocions de suport a la declaració parlamentària del 9N o altres de similars. No acabaríem mai perquè afortunadament a la Catalunya presumptament autònoma els ajuntaments que els darrers anys s’han declarat independentistes són una àmplia majoria, a diferència de no fa gaires legislatures quan la defensa de posicionaments polítics de caire supramunicipal era majoritàriament rebutjada amb l’argument infame de que “als ajuntaments no s’havia de fer política”.
L’actual implantació de l’independentisme als ajuntaments és conseqüència de la seva implantació social o, al contrari, la presència de l’independentisme a les institucions locals ha contribuït a l’extensió de l’independentisme al carrer? O ambdues coses alhora? És la vella pregunta de si va ser abans l’ou o la gallina. Segurament hi ha respostes diverses en funció de municipis i comarques. En alguns casos l’independentisme és majoritari a les institucions locals senzillament perquè ho és arreu de la comarca, sense que els propis ajuntaments hagin estat especialment actius en la defensa dels drets nacionals del poble català. Seria molt estrany que en comarques on la consciència nacional catalana és àmpliament majoritària els que es preocupessin per les qüestions locals i per la política municipal fossin els sectors amb consciència nacional extraterrestre. En altres, en canvi, especialment en municipis i comarques més alienades nacionalment, la presència de l’independentisme a les institucions locals n’ha possibilitat la seva visualització com a moviment polític global, no només preocupat per aquelles qüestions lligades a la llengua i la cultura, com sovint es caricaturitzava des de l’espanyolisme hegemònic, sinó també amb respostes per a “allò que preocupa realment a la gent del carrer”. Uns i altres, en major o menor grau, ja sigui activament o pel simple fet de restar espai polític a l’espanyolisme, han ajudat al creixement social de l’independentisme als respectius municipis i comarques. Potser on no s’ha fet tot el que caldria a estat a un nivell territorial més ampli.
El desembre de 2011 va fundar-se l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), amb l’objectiu declarat d’”esdevenir un ampli espai de debat on compartir idees, iniciatives (legals o cíviques), experiències, informació, eines de gestió i tot allò que pugui ésser útil per dur el poble de Catalunya cap a la independència per tal d’assolir les plenes competències municipals”. Cinc anys després la sensació és que l’AMI és més una relació de d’ajuntaments signants d’un manifest que un instrument de coordinació efectiva dels 787 municipis que agrupa, entre els quals hi ha els més actius per la independència al costat d’altres que no han fotut ni brot pel tema. Si l’existència d’uns pocs ajuntaments o regidors a títol individual que no reconeixen la legitimitat de la justícia espanyola al nostre país posa en dificultats al sistema què podria fer una actuació coordinada de desobediència d’uns quants centenars de municipis? És clar que paral·lelament a aquesta hipotètica desobediència col·lectiva l’AMI hauria de posar en marxa una eina que han necessitat i necessitaran tots els moviments independentistes que pretenen fer efectius els seus objectius polítics: una sectorial antirrepressiva, que assumeixi la defensa política i jurídica dels electes conseqüents.
