Amposta, 7 de febrer de 2016: enèsima riuada de gent en defensa de l’Ebre, aquest cop amb més participació que en altres ocasions, amb un consens social i polític més ampli i probablement amb una idea més generalitzada de que aquesta lluita no és un problema del territori sinó una qüestió de país. La singularitat del Delta de l’Ebre respecte a la resta d’espais naturals dels Països Catalans ha fet que molta gent prengués consciència de la seva importància ecològica i de la necessitat de preservar-lo. Les principals problemàtiques que ja fa temps que afecten la conservació del Delta són fruit de grans infraestructures construïdes durant el segle XX: els grans embassaments, que retenen els al·luvions que al llarg de mil·lennis l’havien fet créixer, i els transvasaments i la pèrdua de cabals, que n’augmenten la salinització. Qualsevol pla que comporti una reducció de cabals al tram final del riu accelera els efectes negatius esmentats.
Una de les habilitats dels promotors de polítiques fluvicides ha estat la capacitat de desviar el debat sobre el model de desenvolupament econòmic i territorial per a tractar de convertir-lo en un enfrontament entre territoris. Quan els territoris candidats a esbatussar-se entre ells són diferents zones dels Països Catalans tenen, a més, el valor afegit de fomentar l’anticatalanisme. Això va evidenciar-se especialment durant la batalla contra el PHN del govern Aznar, quan es tractava de presentar la defensa del riu com una mostra de l’ancestral insolidaritat catalana cap la resta de territoris. El PP del País Valencià, que amb el temps s’ha demostrat que actuava com una organització criminal al capdavant d’un govern colonial, va accentuar el seu tradicional discurs anticatalanista: “els catalans” ja no es limitaven a agredir la identitat valenciana sinó que volien impedir el seu progrés econòmic! Que a Orpesa, Cullera, Calp o Benidorm -o a Vilaseca i Salou, compte!- el progrés consistís en inundar-ho tot de formigó, camps de golf i parcs temàtics no havia de ser objecte de debat.
En aquesta ocasió els teòrics enemics de les Terres de l’Ebre s’han anat a buscar a Ponent del propi Principat, en concret a les comarques hipotèticament beneficiades per la posada en marxa de nous regadius inclosos en el nou Pla Hidrològic de la Conca de l’Ebre. Per a escenificar l’enfrontament territorial diversos mitjans de comunicació han elevat Josep Maria Jové, president del canal Segarra-Garrigues, a la condició de “representant dels pagesos de Lleida”, prescindint del fet que la representació oficial i majoritària del sector agrari es determina a les eleccions agràries i que aquestes, agradi o no, a Ponent, a les Terres de l’Ebre i al conjunt d’aquest tros de país les ha guanyat sempre una organització que el 7 de febrer també era a Amposta manifestant-se: la Unió de Pagesos. Segons Jové, i altres representants de comunitats de regants, augmentar el cabal ecològic de l’Ebre faria inviable l’agricultura de regadiu a les comarques de Ponent.
Ara fa vuit anys, amb motiu del projecte de “captació temporal” d’aigua del Segre per a l’àrea metropolitana de Barcelona del conseller ecotransvasista Francesc Baltasar, el convergent Joan Reñé, actual president de la Diputació de Lleida i en aquella època president del Consell Comarcal del Pla d’Urgell i tresorer de la comunitat de regants del canal d’Urgell, defensava la substitució del reg a manta per sistemes més eficients com l’aspersió o el microdegoteig, que permetrien un estalvi considerable d’aigua “que es podria derivar cap a les conques deficitàries, a canvi de recursos econòmics que permetessin costejar la modernització de la superfície regable”. Com a model de regs més eficients es posaven com a exemples els regadius del canal d’Aragó i Catalunya i de l’Algerri-Balaguer, amb concessions de només 5.500 i 6.000 m3/ha, respectivament, en front dels 9.000 m3/ha del d’Urgell, que evidenciaven la viabilitat de dues collites anuals amb un estalvi d’un terç, o més, de la concessió. Un estalvi d’aquesta magnitud al Canal d’Urgell, que té una dotació anual de 630 hm3, gairebé es correspondria amb els 342 hm3 de dotació del Segarra-Garrigues. Les casualitats aritmètiques també poden ser endimoniades en una zona que, abans de l’arribada del reg, era anomenada per molts el Clot de l’Infern per la seves dures condicions de vida.
De la mateixa manera que entre els sectors transvasistes hi ha qui encara fa servir argumentacions tan absurdes com la de considerar que “l’aigua que arriba al mar es perd” també trobem pseudoecologistes que, en nom de la defensa del medi natural, no només s’oposen a nous regadius sinó que sovint fan gala d’una animadversió cap a les activitats agràries, prescindint de dues qüestions cabdals:
1- La major part de l’actual paisatge natural dels Països Catalans (i de la resta de països mediterranis) no és fruit de l’evolució salvatge de la natura sinó que ha estat modificat per l’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal. Evidentment entre aquests medis profundament antròpics hi trobem els conreus cerealístics de la Segarra, els oliverars de les Garrigues i, no ho oblidem, els arrossars relativament recents del Delta de l’Ebre. Sense l’activitat agrícola ni cap d’aquests espais naturals no seria com és ni el conjunt del país no tindria la riquesa i varietat mediambiental que té.
2- L’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal no són cap passatemps de cap de setmana, ni cap acte de voluntariat, sinó una activitat econòmica. En conseqüència si volem preservar el medi d’un determinat territori la solució no passa per a prohibir o obstaculitzar el canvi de seu model agrícola (de secà a regadiu, per exemple) sinó en garantir que els conreus tradicionals hi siguin econòmicament rendibles i no s’hi abandoni ni un pam de terra.
Podíem trobar un munt d’arguments ecològics i econòmics per a oposar-nos a construcció del sistema format pel pantà de Rialb i el canal Segarra-Garrigues. Ara, però, un cop construïdes la major part de les infraestructures sembla que el més lògic seria, a banda d’exigir responsabilitats penals pel seu sobrecost, aprofitar-les en benefici de les comarques afectades. En cas contrari és quan la polèmica obra tindria més números per a esdevenir una eina per a transvasar aigua de la conca del Segre-Ebre cap a la del Llobregat. Potser –i dic “potser” perquè el tema és molt més complex del que sovint pretenen certs peudoecologistes- la solució passa per, en comptes d’imposar regs de transformació, garantir la viabilitat econòmica d’implementar regs de suport als conreus tradicionals de secà, amb consums hídrics molt més reduïts –de l’ordre dels 1.500 m3/ha- per tal de garantir collites (i cabals ecològics) sense dependre única i exclusivament de si les pluges són tan abundants com els prejudicis pagesòfobs o tan escasses com la vergonya dels que executen obres públiques amb sobrecostos superiors al 80%.
