Dues fotografies consecutives ocupant mitja plana d’una revista. A la primera un home o una dona amb un perímetre abdominal força superior als cànons dictats per la moda i a la segona la que se suposa que és la mateixa persona, vestida amb la mateixa roba, tibant amb una mà la cintura d’uns pantalons que li van molt i molt balders. O a la primera una imatge en picat d’una closca pelada com la de Duran i Lleida i a la segona, des del mateix angle, un cap que per la seva densitat capil·lar podria ser el de Quico Homs. Acompanyant les diferents parelles de fotografies i el nom del respectiu producte miraculós podem llegir-hi les mateixes paraules: “abans i després”.
La incoherent concurrència a les eleccions espanyoles del 20 de desembre, després de l’acord parlamentari de desconnexió, dels principals partits de Junts pel Sí i la no reedició del seu pacte electoral ens ha obsequiat amb una imatge inèdita: la rància UDC de l‘incombustible Duran enfrontant-se electoralment amb una CDC que, per l’escàs pes polític de la resta d’integrants de la coalició Democràcia i Llibertat, podríem dir que es presenta per primer cop en solitari a unes eleccions. O dit d’una altra manera, la possibilitat de veure i escoltar, al mateix temps i un al costat de l’altre, els discursos convergents d’abans i de després de la seva miraculosa conversió a l’independentisme. L’actual discurs sobiranista de CDC cara a cara amb el discurs convergent de tota la vida. El programa i l’estratègia electorals (i el principal cap de llista) d’Unió són els de la vella CiU, allò que havien votat sempre la majoria dels convergents que ara tenen els sants collons de voler donar lliçons d’independentisme a tort i a dret: demanar el vot en clau nacional -“anar a Madrid a defensar els interessos de Catalunya”- i, un cop a la metròpoli, votar en clau de classe -els interessos de Catalunya són els de la Caixa, Abertis, Agbar, Gas Natural, Banc Sabadell i la resta de patriotes del lobby Puente Aéreo. Lobbisme disfressat de catalanisme.
Que ara sigui UDC la que monopolitza el discurs del peix al cove significa que CDC ha renunciat definitivament al putaramonetisme que l´ha caracteritzat durant més de tres dècades? El canvi de rumb imposat per Mas a Convergència, després d’anar a Espanya a buscar el pacte fiscal i tornar-ne amb la dieta del cucurutxo, és considerable –si volem ser sincers, molt més gran del que la majoria ens podíem arribar a imaginar- com s’evidencia comparant els discursos d’abans i de després, o sigui els d’Unió i els de Democràcia i Llibertat. Ara bé, aquest canvi és irreversible?
Podem tenir la certesa de que l’objectiu de CDC en un termini de 18 mesos sigui realment la proclamació d’un Estat català independent? Algunes veus contràries a que la CUP investeixi Mas posen en dubte que a l’hora de la veritat aquest estigui per la ruptura i veuen més probable que tard o d’hora viri cap a la reforma i cap a un nou pacte amb Espanya; que la conversió convergent a l’independentisme, iniciada poc després de la primera de les grans mobilitzacions explícitament independentistes de l’ANC a Barcelona, sigui únicament tàctica; que es vulgui capitalitzar la reivindicació independentista per a un posterior canvi de cromos amb l’Estat ocupant de cara a assolir els seus objectius de sempre: més competències i millor finançament per a “aprofundir en l’autogovern en el marc d’un Estat espanyol plurinacional i bla, bla, bla...”. N’hi ha que no se’n refien ni un pèl de l’independentisme de CDC. Jo tampoc.
Poc abans de les eleccions del 27 de setembre el número 7 de Junts pel Sí per Barcelona, Oriol Amat, va declarar a la cadena de ràdio alemanya ARD que l'escenari postelectoral més probable era que la independència pogués evitar-se amb una oferta del govern espanyol basada en l'Estatut no retallat de 2006. Més cap aquí també podem trobar alguna perla que apunta en el mateix sentit, com ara les afirmacions de Felip Puig lamentant que JpS no tingués cap alternativa a la CUP per a aconseguir acords parlamentaris... almenys fins després de les eleccions espanyoles. Que una majoria parlamentària alternativa a un pacte entre Junts pel Sí i la CUP no tindria com a objectiu la independència sembla tan evident com que el lamentable conseller d’empresa i ocupació en funcions és molt més prosistema que sobiranista. Podem pensar que aquests posicionaments són minoritaris, que la majoria de convergents són independentistes sincers. Segur que és així a nivell de votants i de militants però no ho tinc gens clar entre els dirigents que fa quatre dies defensaven el mateix que Duran. Ens hem de creure que l’extroskista dimissionari Fernández Teixidó era l’únic que dins de CDC discrepava de la deriva sobiranista del seu partit? Els assenyats poders econòmics, que sempre havien confiat en CiU com a gestora dels seus interessos, s’haurien arriscat ara a posar tots els ous a la cistella de la perdedora Unió? Massa incerteses per a creure a ulls clucs que la destinació del vaixell sigui Ítaca.
Ara bé, davant les incerteses i els dubtes raonables què hem de fer? En un apunt anterior a Llibertat.cat (D’infusions i presidències) havia defensat la necessitat de consensuar un president de govern alternatiu i de buscar un altre càrrec institucional a Mas. Continuo creient que és el que s’havia de fer en aquell moment però que ara, passat el temps i vista la nul·la predisposició de la resta d’hipotètics candidats, és absurd seguir tancats en banda permetent que el qui condicioni el què, el com i el quan. Tothom de Junts pel Sí, inclosos els que poc abans de pactar-hi el posaven a parir, defensa públicament que el president ha de ser Mas? Doncs la CUP no ha de trencar-se les banyes per Romeva o per qualsevol altre candidat, inclosa la proposta surrealista de Viver i Pi-Sunyer, i sí en aconseguir un bon acord en els diferents punts programàtics i en la garantia del seu compliment –qüestions que igualment caldria lluitar en el cas d’un president alternatiu. Sí, d’acord, molta gent ens podrà retreure que no complim una promesa repetida públicament per alguns candidats en plena campanya electoral: “la CUP mai no investirà Artur Mas”. Durant la campanya també vam prometre públicament una cosa molt més important: “la CUP és aquí per prémer l’accelerador cap a la independència”. O no diem també públicament que el què és més important que el qui?
Junts pel Sí s’ha mantingut ferma defensant que Artur Mas capitanegi la nau. Malgrat els dubtes raonables que puguem tenir sobre la destinació final desitjada per alguns dels membres més destacats de la tripulació sobiranista –o precisament per aquests dubtes- no podem permetre que la nau segueixi ancorada a port. Al contrari, cal llençar per la borda totes les excuses dilatòries i instar-los a trencar les amarres i a sortir a mar oberta. I deixem que sigui la majoria relativa de l’electorat la que pugui comprovar d’aquí un any i mig si el producte que li van vendre fa tres mesos és tan miraculós com li havien anunciat.
