La decisió, ara fa quatre anys, de l’assemblea local de la CUP de no concórrer a les eleccions municipals de Torà va fer que durant aquest temps no m’hagi sentit representat a l’ajuntament. Una no-representació no només basada en l’absència de la CUP, en tant que referent electoral amb el que m’identifico, sinó també en la discrepància amb com s’afronten –o com no s’afronten- alguns temes de caire local. Unes desavinences que, en major o menor mesura, sempre existeixen –algú coincideix al cent per cent amb algun partit?- però que personalment veig en qüestions força importants.
La inacció en matèria urbanística i d’habitatge. Un dels principals problemes de Torà, i de bona part dels municipis rurals dels Països Catalans, és la pèrdua de població jove, especialment la que no retorna després dels estudis. Això té diferents causes, algunes de les quals des dels ajuntaments petits són dificilíssimes d’afrontar (que a les ciutats grans hi hagi una oferta laboral més variada, especialment per a determinats perfils acadèmics, i molts més serveis). Altres, en canvi, estan més lligades a les competències municipals. Una de les dificultats de molts joves és l’accés a l’habitatge. Si Torà no pot competir amb poblacions més grans en serveis, i cada cop menys en llocs de treball, hauria de compensar-ho amb un menor preu de l’habitatge. Els ajuntaments tenen eines (urbanístiques, tributàries, etc...) que cal estudiar, per a aplicar les que en cada moment puguin ser més efectives per tal d’abaratir el preu de l’habitatge... si és que es considera que aquest ha de ser un dels objectius prioritaris, que no sembla que sigui el cas.
La poca transparència en diferents aspectes de la gestió municipal, no només en l’escassa difusió dels acords –per què a partir d’un determinat moment deixen de penjar-se les actes al web municipal?- sinó també pel que fa a la contractació directa de personal per procediment d’urgència, és a dir, a dit.
La obsessió unànime del consistori per la “integritat territorial” del municipi, amb continues visites al jutjat, malbaratant temps i esforços –i diners?- per a mantenir com sigui quatre masies “segregacionistes” del nord de Llanera, quan el més lògic seria buscar solucions amb els afectats i arribar a acords amb els ajuntaments veïns, no només sobre on posar les fites sinó sobretot en temes en comú com la xarxa viària, els abastaments d’aigua, la promoció turística, etc...
La gestió del canvi de comarca. Tot i tractar-se de temes diferents, l’adscripció municipal de les masies del nord de Llanera i l’adscripció comarcal de Torà tenen en comú diferents protagonistes (ajuntaments, consell comarcal, departament de governació) que fan que els temes es barregin i que les emprenyades s’acumulin. En el moment d’iniciar el procés de canvi de comarca es va fer precipitadament –no podia ser d’una altra manera per la modificació imminent de la llei comarcal- però, un cop tancat aquell expedient, s’ha de tornar a iniciar no amb exigències a tort i a dret sinó amb dos requisits bàsics: la participació ciutadana (amb un referèndum o una consulta amb urnes i cens) i una millora de les relacions amb les institucions del Solsonès (o és que volem ser d’una comarca on d’entrada ja tinguem vots en contra a l’hora d’aprovar-nos arranjaments de camins o portades d’aigua?). Només solucionant les nostres mancances podem estar en condicions d’exigir solucions a Govern i Parlament.
L’extrema austeritat. Les presses en reduir el deute provocat pels anteriors governs convergents no només s’evidencien en molts aspectes –des de la neteja al manteniment d’instal·lacions- sinó que, a més, poden tenir un efecte econòmic contrari al pretès si el descontentament acaba facilitant la tornada al govern dels causants del forat.
Podria esmentar altres temes locals però els ajuntaments no són, ni han de ser, institucions alienes a la realitat del país. Al contrari, a les municipals s’ha de votar també –i dic també, no només- en clau nacional. I cal fer-ho no només perquè en funció del nostre vot a les municipals reforcem o debilitem, en alguns casos sense ser-ne conscients, a uns partits o altres sinó perquè els ajuntaments, en tant que institucions més propera a la gent, han de posicionar-se al costat dels drets nacionals i socials del seu poble. Ara, en la situació que pateix aquest (tros de) país a conseqüència de la no aplicació del resultat del referèndum, això és més necessari que mai.
No, no és igual votar en clau local unes candidatures que unes altres, en funció de les seves propostes municipals, ni tampoc no ho és en clau nacional reforçar un projecte polític inequívocament independentista o fer-ho per opcions que han iniciat una deriva desvergonyida cap a l’autonomisme putaramonetista, peixalcovista i altergaltista. Sense descartar, esclar, que el risc d’una desmobilització electoral dels sectors independentistes permetés l’accés a l’ajuntament d’una hipotètica candidatura del 155, amb sigles de partit o ben camuflada rere un nom local.
Ara per ara el panorama polític toranès, amb una disjuntiva entre Coscollola-ERC i Valls-PDeCAT, no em sembla gaire engrescador. Algú més el veu igual de fotut?
