Un conegut empresari, director general d’una de les institucions econòmiques del país, ha posat una querella contra l’editorial Pedra de Llamp arran d’un dels llibres publicats, La marca de Caín, de l’enigmàtica escriptora Noèlia Arrotea, més coneguda com la Psicòloga del Born. Demanden a l’editor i a la seva empresa –una editorial petita i de vocació artesanal– per un import de 45.000 euros per danys a l’honor i la intimitat, a banda d’una retractació pública del que s’explica en el volum 7è de la col·lecció (que ja va per la número 10), La Marca de Caín.
Aquesta és una notícia que no ha transcendit massa als mitjans, i, per contra, té un interès especial. I és així, no només perquè aquest volum es dedica a exposar molt especialment les petites i grans misèries de l’ecosistema dels mitjans catalans, amb les seves xarxes clientelars, cadenes de favors i l’ús de les subvencions públiques com a premi/càstig per a corifeus/lliurepensadors, sinó perquè parlar-ne seria destapar un fenomen editorial silenciat des dels grans mitjans i, fins ara, reclòs en la semiclandestinitat de les xarxes. I el cas és que, malgrat un obvi sabotatge, la saga de llibres La Psicòloga del Born ha publicat ja deu volums en tres anys, des de l’aparició de la primera novel·la Quan en dèiem cava, fins a la darrera, acabada de sortir del forn, Histèries d’alta volada i sembla gaudir a còpia de bocaorellisme, d’un considerable nivell de vendes, sovint fora del sistema de llibreries on les distribuïdores i els suplements literaris disposen d’un poder excessiu per propiciar l’ocultació/sobreexposició d’una novetat editorial.
Tot plegat, no hi ha res casual. Els llibres de la Psicòloga del Born es dediquen a disseccionar i caricaturitzar implacablement la Catalunya que no es veu, la Catalunya B, aquella estructura que es mou a les ombres, que possibilita la submissió a la monarquia, que remena les cireres des de la foscor, l’espai entre bastidors on es prenen les decisions rellevants, al marge, per descomptat, de la ciutadania. I, en aquest sentit, com totes les cares B de qualsevol estat profund, des dels més maquiavèl·lics als més casolans, el panorama no sol ser gaire edificant. Això, també implica, no només de posar-hi els noms dels individus, homes i dones, que apareixen a l’esfera pública, sinó –i això és un dels factors que fa especialment útil la col·lecció a periodistes, politòlegs i historiadors– el sottogoverno nostrat, aquelles persones que gaudeixen d’un poder tan fort que pocs arriben a conèixer-ne realment l’existència.
En la col·lecció, publicada a un ritme i productivitat stakhanovista que podria recordar les sagues literàries d’Agatha Christie o Georges Simenon (tot i que la tradició catalana petanera descreguda i irreverent el lligaria més aviat amb Vázquez Montalbán), amb personatges ficticis, amb un punt d’alter ego, d’Hercule Poirot, el Comissari Maigret o el detectiu Pepe Carvalho, la psicòloga dispara amb bala. I és precisament aquesta insolència contra la Catalunya remenadora de cireres, que viu confortablement entre les ombres sovint apareix amb els seus noms (amb petites modificacions, encara que plenament reconeixibles) es veu exposada a una llum pública d’aquestes que angoixen els vampirs. Perquè, evidentment, els poders fàctics perden bona part de la seva màgia i seducció en la mesura que poden ser reconeguts. És per això d’aquest interès pel silenciament de la psicòloga i la repressió econòmica al seu editor.
La saga de llibres es pot llegir com a divertimento literari, que fa servir els cànons de les novel·les de misteri (una psicòloga argentina que ensuma les misèries de les interioritats catalanes acompanyat d’un descregut vidu barceloní de Sarrià), on sempre hi ha una trama d’aire grotesc, on diners, sexe i poder funcionen com a una escudella picant i bullent. Unes trames amb personatges hiperbòlics i on trobem més sarcasme argentí que ironia catalana. Tanmateix, la part interessant no és tant aquesta com el que explica de diverses qüestions que obren de bat a bat les galdoses intimitats d’aquesta Catalunya B. Tenim, des dels grans empresaris catalans del cava, la perfumeria, les finances o l’especulació fins a l’alt funcionariat madrileny amb els seus agents infiltrats a casa nostra. Tenim des de fenòmens com la immigració, la corrupció, les maniobres fosques de partit fins a episodis recents com la Copa Amèrica, el Hard Rock o l’ampliació del Prat, on apareixen retratats els beneficiaris, perjudicats, i sobretot, l’extensa classe dels aprofitats. Des de les complicitats polítiques fins a les maniobres funcionarials-empresarials, amb un seguit de dades, situacions i episodis concrets que ens permeten establir una cartografia del qui és qui, qui fa què, què fa qui i per què passa què imprescindible per conèixer com funciona realment el nostre país. En altres paraules, que la lectura de la Psicòloga del Born és obligada per a periodistes, politòlegs i historiadors. Perquè, a diferència del periodisme d’investigació, o de la recerca acadèmica, i com ha fet habitualment la literatura, no cal disposar de proves per poder entendre globalment com funcionen els processos de poder en el si de les societats. Els historiadors de les pròximes dècades necessitaran aquests llibres per mirar d’entendre què succeïa de debò a la Catalunya actual més enllà de les sempre enganyoses fonts oficials. Els antropòlegs també podran analitzar les pràctiques, ritus i creences, crònica costumista i sobretot les inconsistències d’aquest estrany país tan assetjat per amenaces externes i internes.
La Psicòloga del Born ha viscut, fins al moment, una vida semiclandestina en el món de les xarxes socials. Poca broma! En una era en què els prescriptors literaris s’han vist desproveïts de les seves plataformes, en què l’ecosistema editorial s’ha anat degradant en la mesura que les grans multinacionals han trinxat la classe mitjana empresarial, s’ha anat conformant una mena d’exèrcit de Pancho Villa entre els seus admiradors i seguidors. I ha aconseguit un interessant elenc de defensors –ho confesso, jo també formo part de la tropa–. El demandant –al qual probablement se li afegiran altres damnificats– també exigeix que es conegui la veritable personalitat de qui s’amaga rere la Psicòloga del Born. I en això coincidim. A mi també m’agradaria saber-ho, perquè és obvi que es tracta d’algú -o més d’algú- que coneix detalls precisos d’aquesta Catalunya B (noms, cognoms, situacions, episodis, enveges, ressentiments…) que passen desapercebuts per a la majoria, i que en alguns casos, servidor en coneixia alguns de primera mà. No tinc ni idea qui s’amaga rere el pseudònim de Noèlia Arrotea, tot i que tinc les meves hipòtesis. Tanmateix, com a historiador que soc, és millor que se sàpiga en un temps prudencial –potser dècades–. Ara bé, tampoc no descarto que realment existeixi una psicòloga argentina que fa servir el sexe i la violència per aconseguir informació a la qual pocs tenen accés.
