Tant se val si es tracta de sentències judicials o d’excuses per a justificar l’aprovació dels pressupostos del gobierno més progressista de la galàxia, sembla que darrerament parlar de llengua va aparellat amb fer-ho de percentatges. Primer ens prometien un 6% de català a les plataformes audiovisuals i després va resultar que havíem de dividir la quota per tres, perquè calia repartir-la amb el gallec i el basc, i més tard que aquest si fa no fa 2% no afectava cap de les principals plataformes, que tenen la seu fora de l’Estat espanyol. Més tard van anunciar-nos que un 5% dels ingressos de les plataformes s’hauria de reservar a finançar produccions audiovisuals europees i que un 0,7% d’aquest –o sigui un quantiós 0,00035% dels ingressos declarats!- es repartiria entre les tres llengües esmentades. Mentre uns agraïen la generositat del govern més respectuós amb plurilingüisme de tota la història –muchas gracias, bwana!- altres es penjaven medalles atribuint-se el mèrit d’unes quotes lingüístiques (que, en el supòsit que s’arribessin a aplicar, serien insignificants) l’Estat espanyol, mitjançant l’acció dels seus tribunals, anava per feina contra la nostra llengua. Ni el 0,7 ni el 6%: el Tribunal Supremo espanyol imposava un mínim del 25% d’espanyol, carregant-se la (en molts llocs teòrica) immersió a l’escola catalana, per la demanda d’un desgraciat que odia el país on viu i que no té cap escrúpol en utilitzar el seu fill com a escut humà en la seva croada catalanòfoba.
Les respostes a la nova retallada lingüística han estat les previsibles: manifestacions populars, justificacions de l’alt nivell de competències en espanyol dels alumnes d’aquest tros de país -com si les motivacions dels enemics del català fossin acadèmiques i no polítiques!- i, naturalment, declaracions institucionals altisonants –“el català no es toca...”- seguides de la preceptiva espolsada de puces cap als responsables dels centres –“...però les sentències s’han de complir”.
El president Aragonès també va anunciar que a primers de l’any entrant es constituirà un Pacte Nacional per la Llengua. Preparem-nos a perdre uns quants llençols més en una nova bugada. Un pacte malanomenat nacional –l’error terminològic encara és més evident si parlem de llengua- sorgit del Govern i/o del Parlament autonòmics té un alt risc de caure en un dels errors més recurrents de la política d’aquest tros de país: prioritzar el consens per damunt de l’assoliment d’objectius. El català és cosa de tots i, per tant, caldrà incloure al consens fins i tot aquells que, com la sucursal regional del PsoE, combinen lloances estèrils a la convivència lingüística amb el treball actiu per a la seva minorització de les llengües pròpies. El resultat més probable d’una reobertura consensuada del debat sobre la situació del català a cada àmbit, sense possibilitats d’acordar millores en cap dels llocs on la cosa està més cardada i sí, en canvi, d’esmenar situacions de major normalitat –a la Catalunya profunda es veu que hi ha canalla que, segons eminències de l’ídem superficial, no s’expressa prou bé en espanyol- serà que, en el millor dels casos i improbablement, la cosa continuï igual de fotuda.
Què caldria fer? En la meva modestíssima opinió s’hauria capgirar el procediment: primer fixar els objectius –assolir la plena normalització del català i de l’occità als seus respectius territoris en tots els àmbits- i després consensuar amb el màxim d’actors polítics, socials, culturals, etc, la manera de fer-los efectius a cada lloc. Treure’ns els complexes de damunt i, entre tots els que comparteixin l’objectiu de la normalitat lingüística, acordar les actuacions concretes, sense excloure l’establiment de quotes a l’alça: a les llars d’infants, a les escoles, als instituts, a les universitats, als mitjans de comunicació públics, a les biblioteques comarcals i municipals, a la programació cultural dels ajuntaments, a tot arreu on sigui possible.
Paral·lelament també caldria tenir el discurs polític de defensa de la llengua molt més clar i combatiu que l’actual, en què els arguments de l’espanyolisme lingüístic sovint no troben oposició política. Si, segons repeteixen els creadors i difusors d’opinió que llencen pedres a la teulada de la llengua, molts d’ells des dels micròfons de mitjans de comunicació catalans, “a Catalunya hi ha dues(?) llengües oficials” és relativament fàcil disfressar de “justícia” els atacs a la normalització: en un territori amb dues llengües “iguals” què pot haver-hi més just que repartir-se igualitàriament temps i espais? Cal contrargumentar les fal·làcies dels defensors oportunistes del bilingüisme –com és que a la Franja no el reivindiquen, els malparits?- i deixar ben clar que parlar de justícia i de drets lingüístics en funció de l’oficialitat no només és pervers –un parlant d’una llengua no oficial no té drets?- sinó que ells mateixos no ho apliquen: a veure quants partits, governs i tribunals haurien fet cas a l’inadaptat de Lloret si hagués demanat classes en occità, la tercera llengua oficial d’aquest tros de país.
Si s’ha de parlar de justícia vinculant-la a l’oficialitat de les llengües fem-ho: diguem ben alt i clar que l’oficialitat de l’espanyol a la major part dels Països Catalans no fa més justa la seva imposició a l’escola sinó que, al contrari, l’oficialitat d’una llengua a l’àrea lingüística d’una altra, sense reciprocitat, ja és per ell mateix un acte d’injustícia, per molt que es tracti de la llengua familiar d’un percentatge important de la població d’aquest país. I recordem també, una vegada i una altra, que si el castellà o espanyol és oficial a la major part del nostre país no és per tractar-se de la llengua de molts catalans sinó per la seva condició d’única oficial al conjunt de l’Estat espanyol; d’un estat que, enlloc de garantir una vida digna als seus països d’origen, va empènyer milions d’andalusos, castellans, extremenys, etc, a agafar la maleta i un bitllet de tren i emprendre el trist camí de l’emigració; d’un estat que ara, mitjançant les seves institucions, pretén atorgar-se una suposada defensa dels descendents dels expulsats de la seva terra per a utilitzar-los contra la llengua, la cultura i la llibertat de la seva terra d’acollida.
