L’últim episodi protagonitzat pel rei decrèpit del espanyols ha reobert una mica el debat sobre una hipotètica tercera república espanyola. Si hem de fer cas a les enquestes publicades –ja sabeu que de mentides n’hi ha de tres menes: petites, grosses i estadístiques- el suport a la monarquia és majoritari a les terres d’Espanya al contrari del que passa en algunes nacions sotmeses a l’Estat espanyol, especialment als Països Catalans i a Euskal Herria. Aquestes diferències nacionals en el grau de rebuig a la institució reinstaurada pel franquisme obren força interrogants, alguns dels quals ens convé tancar.
És possible, a curt termini, que l’Estat espanyol es converteixi en república? Una República espanyola seria millor per a les diferents nacions sotmeses a Espanya que l’actual monarquia putrefacta? En conseqüència, o no, els moviments independentistes, i més concretament el català, han de donar suport a les reivindicacions del republicanisme espanyol? Les meves respostes a aquestes tres preguntes: no, NO! i NO! (amb alguna reserva al primer “no” que reforçaria encara més el segon).
És evident que per a arribar a una República catalana ens cal ser el més forts possible i, alhora, que l’Estat espanyol sigui com més dèbil millor. El principal interès que, en conseqüència, l’independentisme ha de tenir en el creixement del republicanisme espanyol és sí aquest té capacitat de debilitar i desestabilitzar l’estat o veure si pot ser una eina per a fer just el contrari.
Des del fracàs de la gestió putaramonetista del resultat del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 el discurs dominant de l’independentisme és que no som prou, que hem de superar de manera nítida, clara i reiterada el 50% de suport electoral a tots els comicis d’aquest (tros de) país. Des de la discrepància absoluta amb aquest continu posar-nos el llistó cada cop més alt i des del convenciment que hi ha un bon grapat de mancances més greus i determinants per al desenllaç del conflicte catalanoespanyol que uns quants punts percentuals en unes eleccions, que continuaríem tenint menys trumfos amb un 60% si continuem sense garanties de fer obeir els funcionaris armats que amb només un 48% i algun aliat amb capacitat de posar cianur als gintònics o a la farlopa de la Moncloa i la Zarzuela (i de l’Élysée i el Matignon), no seré pas jo qui negui que incrementar el vot i la representació independentista a totes les convocatòries (i no només a les d’institucions polítiques) també ens fa més forts i que, per tant, és un objectiu tàctic que també cal assolir.
Que una hipotètica tercera república espanyola tregui el nas en el debat públic d’aquest país ajuda a l’objectiu de d’incrementar la base sociològica i electoral de l’independentisme? En tant que qüestiona el règim del 78, hi ha qui creu que sí, que això ha de servir per a que els partidaris catalans d’una república espanyola i els d’una república catalana lliure sumin forces contra l’enemic comú i ens permetin assolir una majoria inqüestionable, “per a fer junts la part de camí compartit”. Crec que és just al contrari: els que al nostre país es posen calents amb la tricolor espanyola s’allunyaran de l’independentisme en la mesura que vegin plausible el seu objectiu prioritari. Per a superar el ditxós 50%, incorporant republicans de tota mena, ens convé que la disjuntiva sigui clara -o monarquia espanyola o República catalana-, que la independència es visualitzi com l’única opció de ruptura enfront de la monarquia transfranquista en descomposició. Plantejar un tercer escenari entre el règim actual i la independència –ja sigui republicà, federalitzant, peixalcovalista o de qualsevol mena- només serveix per a allunyar-se de l’absurd llistó de la majoria absoluta de vots.
On ens convé que creixi el republicanisme espanyol no és als Països Catalans, ni al País Basc, ni a Galícia, sinó a Espanya (o com en vulgueu dir del conjunt de territoris peninsulars de llengua espanyola o castellana). Si, per a garantir la continuïtat del seu domini sobre el nostre país, a l’espanyolisme li interessa fomentar la divisió entre els diferents sectors del poble català, especialment en funció de l’origen ètnic –“os vamos a montar un Ulster que os vais a cagar”-, no ens ha de fer cap recança admetre que a nosaltres també ens aniria bé un enfrontament intern entre espanyolistes.
I fer créixer el republicanisme espanyol a Espanya és feina dels Juan Carlos, Felipes, Leticies i companyia, no cal cap suport públic dels moviments independentistes no espanyols. Ni cal, ni convé: que creieu que triarien la majoria de republicans espanyols si els poséssiu en la disjuntiva d’haver d’escollir entre una república per al seu país que no inclogués ni un pam de territori dels Països Catalans o una monarquia que els garantís la unidad nacional?
Però, malgrat que el republicanisme espanyol sigui majoritàriament tan espanyolista com els defensors del règim actual, no hem d’oblidar que a Madrid, a Antequera, a Burgos o a Alburquerque hi ha gent que defensa el dret a l’autodeterminació dels pobles, inclòs el nostre. També n’hi ha a Alcalá-Meco, no ens oblidarem pas de Dani Gallardo. Que arreu d’Espanya la gent que posa la democràcia per damunt de la unitat de l’estat sigui una ínfima minoria no ha de fer-la menys mereixedora de la nostra solidaritat internacional sinó tot el contrari. La millor manera de fer efectiva aquesta solidaritat, però, no és fent lloances a cap República espanyola –contraproduents a banda i banda de la frontera- sinó avançant sense dilacions ni terceres vies cap a la independència. Només trencant “la indisoluble unidad del estado” l’avui ínfima minoria d’espanyols demòcrates té opcions d’una futura república substancialment diferent al règim actual. Qualsevol República espanyola que arribés abans de la independència (de part) del nostre país no tindria per objectiu canviar l’actual estat de les coses sinó mantenir-ne les més importants. Fa sis anys això que ara en diuen el deep state va decidir fer abdicar el rei decrèpit per a salvar la monarquia. En un futur, si li cal, no tindrà cap dubte en sacrificar la monarquia per a salvar l’estat. És una maniobra recurrent a la seva història: en diuen transició espanyola. Volem quedar-nos dins de la presó de pobles a veure la funció o ens decidim a saltar la reixa d’una borbona vegada?
