El policia dolent, violent i amenaçador, i el policia bo, apaivagador de l’agressivitat del primer i dialogant amb les seves víctimes, dues figures que de tant sovintejar pel·lícules i novel·les podríem pensar que corresponen únicament a personatges de ficció i tanmateix són ben reals. Llegiu, per citar només una referència recent, Torturades, de Gemma Pasqual (Comanegra, 2023), i hi trobareu uns quants testimoniatges escruixidors. Si en la repressió a la dissidència en la llarga rastellera d’estats que arreu del món es passen els drets humans per l’arc del triomf, també l’Estat espanyol i la seva democràcia plena (de merda), continuen sent habituals les representacions del poli bo i el poli dolent, malgrat tractar-se d’una estratagema més que coneguda, deu ser perquè continua donant fruits. Malgrat saber que tot forma part del guió, que els dos actors són imprescindibles per a la funció i que, per tant, ambdós són copartícips de la tortura, hi deu haver algun mecanisme psicològic que en situacions de privació de llibertat i d’indefensió extrema ens empeny a creure que la situació no està tan fotuda, que en sortirem més benparats si confiem en l’agent amable i protector que atura els cops de l’esbirro violent, un agent amable que garanteix l’eficàcia de la pràctica i, per tant, la seva continuïtat. Els estats fan sempre el que calgui per a defensar els seus interessos.
Durant els governs tripartits, el Psc, la sucursal regional del PsoE, copava bona part de la representació institucional a la Catalunya presumptament autònoma: als seus feus tradicionals (la poderosa Diputació de Barcelona, els ajuntaments dels municipis més poblats, alguns consells comarcals) n’hi afegia de nous (començant pel Govern regional i, amb l’ajuda de la repartidora de subvencions d’aquest, acabant per regidories en municipis rurals on amb prou feines hi havia tingut mai votants). Després va començar el Procés i, amb ell, la davallada electoral dels malanomenats socialistes i la fugida de càrrecs i militants del seu sector catalanista (que fins aleshores devien tenir una bena als ulls). Com que, a diferència d’altres zones dels Països Catalans, la resta de partits espanyols hi tenien una escassa presència territorial, la major part de la representació institucional que perdia el Psc-PsoE la guanyaven partits que es declaraven independentistes o que se’n declararien posteriorment. Semblava lògic que amb el Procés l’independentisme guanyés terreny a totes les institucions d’aquest (tros de) país i l’espanyolisme reculés. De fet, va ser així fins que, paradoxalment, la tendència va començar a tombar després de la declaració d’independència de pa sucat amb oli del 2017, va continuar malgrat la primera majoria parlamentària en escons i vots de l’independentisme i ha arribat al seu punt més àlgid –ep, de moment!- amb els pactes i no-pactes electorals amb que han obsequiat als seus votants tots els partits anomenats independentistes, que han facilitat governs i alcaldies al partit de la rosa i la calç. El colofó, magnífic, divertidíssim, de Collboni fent-se amb l’alcaldia de Barcelona, amb mostres de sorpresa incloses per part dels damnificats, ha estat la cirereta del pastís. Que per a impedir que “la segona capital d’Espanya” caigui en mans de partits d’obediència catalana, encara que els encapçalin personatges d’un més que dubtós independentisme, cal mobilitzar tot el ventall de partits espanyols, inclosos els “d’esquerres” que tots els partits catalans han contribuït a blanquejar? Doncs es mobilitzen a toc de xiulet i punt! No sé què té d’estrany: per insignificant que sigui l’amenaça, els estats fan sempre el que calgui per a defensar els seus interessos.
I d’aquí a quatre dies els partits catalans ens demanaran el vot a les espanyoles, amb el doble argument de “ser forts a Madrid” –el típic reclam de Pujol, Roca i Duran Lleida- i d’”aturar la dreta” –la tradicional coartada del PsoE per a arreplegar vots catalans. L’hòstia electoral de l’independentisme pot ser de l’alçada de la torre de Vallferosa, amb pèrdua de vots tant cap a l’abstenció com cap a uns sociates presentats reiteradament com el mal menor. Més d’un presumpte independentista votarà la presumpta esquerra espanyola amb l’argument que “l’important és que no arribin al govern el Pp i Vox!!!”. Hi deu haver algun mecanisme psicològic que empeny a creure que la situació no està tan fotuda, que en sortirem més benparats si confiem en l’agent amable i protector que atura els cops de l’esbirro violent... Probablement amb una victòria àmplia del PsoE a la Catalunya presumptament autònoma no n’hi haurà prou per a impedir l’altra dreta arribi a la Moncloa –ja s’ho faran, que els bombin!- però per als que es presenten com a garants d’aturar la dreta això és secundari. Com a bons espanyols saben que la prioritat sempre és la defensa del seu estat. Per això ells en tenen i nosaltres no.
Pactar amb el PsoE? Mai més. Enlloc. Contra ningú.
