Les declaracions de l’incendiari Gabriel Rufián sobre els “señoritos que se paseaban por Europa con la gente equivocada pensándose que eran James Bond” han intensificat encara més el foc creuat entre els dos partits que comparteixen el govern de la comunitat presumptament autònoma de Catalunya i, consegüentment , el nivell de patetisme de la política regional. Les respostes acusant el cap visible d’ERC al congreso d’actuar de portaveu de les clavegueres de l’estat, al donar per certes les informacions que vinculaven el procés independentista amb els serveis secrets russos, i de dinamitar la feble unitat de l’independentisme han sigut nombroses i no s’han limitat a Junts o l’espai de l’antiga Convergència.
En les mateixes declaracions Rufián ha fet una altra afirmació que ha passat molt més desapercebuda i que potser és més rellevant: “Mai no ha representat la nostra línia de treball internacional reunir-nos amb sàtrapes. I puc assegurar-li que el conseller d’Exteriors, que va acabar a la presó, Raül Romeva va poder-ho fer i no va fer-ho, mai”. Quan el portaveu republicà parla de la nostra línia de treball internacional hom podria entendre que es refereix al seu partit que, com tots els partits, acostumen a tenir relacions amb formacions polítiques d’altres països en funció principalment d’afinitats ideològiques -en aquest sentit caldria valorar positivament que ERC no es fes amb personatges indesitjables- però a continuació esmenta Romeva que no era el responsable de relacions internacionals del seu partit sinó, com ell mateix recorda, el conseller d’Exteriors del govern -d’un govern presumptament independentista en el període previ a un referèndum d’autodeterminació anunciat com a vinculant des del Parlament i des del seu propi govern! Què vol dir que va tenir ocasió de reunir-se amb alguna d’aquesta “gent equivocada” i no va fer-ho? Gairebé tots els estats del món tenen relacions diplomàtiques amb gairebé tots els estats del món (i quan no es tenen de manera oficial sempre pot haver-hi contactes secrets per a tractar allò que calgui). O és que el govern de l’Estat espanyol, apuntalat parlamentàriament pels Rufián i companyia, no continua tenint ambaixades i consolats en un munt de països governats per sàtrapes i gent equivocada? Els estats tracten de tenir presència arreu on tenen interessos i els països que vulguin esdevenir estats independents han d’actuar com si fossin estats independents, és a dir buscar com sigui, on sigui i amb qui sigui les eines per a fer efectiva la independència: aliances internacionals, recursos econòmics, control del territori, monopoli de la violència, etc. Si és cert que Romeva va tenir l’oportunitat de reunir-se amb qui fos que estigués interessat en desestabilitzar l’Estat espanyol i no va fer-ho no va actuar com a conseller d’exteriors d’un govern independentista.
De lliristes i altergaltistes n’hi ha a tot l’espectre ideològic de l’independentisme i sovint posen peròs a hipotètics (i en molts casos més que improbables) aliats: “si per a assolir la independència hem d’arribar a acords amb tal país potser que ho deixem córrer...”. Collons, qualsevol diria que tenim un munt d’estats de tota mena fent cua i disputant-se la possibilitat de ser els primers en reconèixer la República catalana un cop a la classe política catalana li passi la ruqueria i es decideixi a anar per feina! Ara per ara no podem permetre’ns el luxe de triar i remenar aliances internacionals entre les que ens semblin més recomanables, cal eixamplar l’escarransida base d’aliats potencials amb tothom que tingui interessos contraris als estats espanyol i francès i als organismes internacionals de que formen part. Els enemics dels nostres enemics poden ser, si els interessos conjunturals esdevenen coincidents, els nostres aliats puntuals.
Ara per ara l’alternativa a reunir-se amb gent equivocada és seguir amb l’actual política internacional –o més aviat interregional- del govern Aragonès: anar a la Palma, a la cimera de presidents autonòmics, o com a molt entrevistar-se amb representants de Baden-Württemberg, un dels quatre motors d’Europa. O sigui la mateixa del pujolisme de tota la vida. Al cap i a la fi sembla que l’enfrontament entre els dos partits del govern, que escatxiga de merda uns i altres i escampa la divisió, la desil·lusió i la desmobilització entre les bases independentistes, no tingui cap altre objectiu que disputar-se les miserables quotes de poder autonòmic de l’antic espai convergent.
