“Que ja no es discuteixi públicament d’estratègies independentistes és un (altre) símptoma evident del pessimisme i desencís en el qual ens hem anat submergint els que pensem que formar part del regne d’Espanya no és una bona idea”. Ho deia fa poc, i amb tota la raó del món, l’Adam Majó en aquesta mateixa secció. Discutim-ne, doncs.
A l’article titulat L’estratègia independentista Majó fa seva la conclusió d’una part de l’independentisme que l’anomenat procés no havia assolit la independència per dues raons: les mancances democràtiques de l’estat espanyol i un suport popular encara insuficient. No seré pas jo qui negui el caràcter profundament antidemocràtic de l’estat que ens toca patir ni la necessitat de guanyar el màxim d’adhesions possibles a la lluita independentista però em costa de creure, d’una banda, que els caps pensants del procés ignoressin la naturalesa real del Regne d’Espanya ni, de l’altra, que l’Adam Majó es cregui que amb una participació i un percentatge de vot afirmatiu molt superiors el desenllaç dels fets d’octubre del 17 hagués estat diferent. El problema per a fer efectiu el resultat del referèndum no és de legitimitat sinó de força, de manca d’eines per a disputar el poder a l’estat ocupant. Això en el supòsit d’haver-hi voluntat política de fer-ho, és clar. Si el govern de JxSí, del que formava part “l’independentisme d’esquerres majoritari”, no tenia res preparat per a tractar de fer efectiva la independència, independentment de quin hagués estat el resultat d’un referèndum que ens van vendre com a vinculant, significa que ja donaven per fet un resultat insuficient? O potser més aviat el càlcul era que Espanya impediria que la gent votés i presentar-se de nou davant de la ciutadania d’aquest (tros de) país com els bons de la pel·lícula: “nosaltres hem convocat el referèndum, ja hem complert, i el malvat estat espanyol l’ha impedit. Però tranquils que tenim un pla B: farem unes noves eleccions plebiscitàries!”. Jugada mestra i a fer bullir l’olla quatre anys més.
La recepta per a superar els dos obstacles esmentats, continua exposant Adam Majó, és “una estratègia també doble que consisteix en intentar democratitzar progressivament l’estat, o com a mínim evidenciar-ne els greus dèficits democràtics, i alhora reforçar un concepte de país amb la qual cada cop més gent, no només els que ens ha vingut donat de casa, s’hi pugui sentir identificada”. Centrem-nos en la primera part, la voluntat de democratitzar Espanya, que al meu modest entendre és l’error més greu de “l’estratègia més raonable i la única realment practicable” perquè, lluny d’eixamplar-ne la base de l’independentisme, el desmobilitza i en dificulta el creixement, especialment entre els sectors als quals la catalanitat no els ha vingut donada de casa. Per quina raó una persona sense consciència nacional catalana hauria de voler pujar al carro de la independència si l’estat on viu i/o amb el que s’identifica nacionalment fos un model de justícia i llibertat? És just el contrari, els sectors poc identificats amb la idea de país però crítics amb el règim dominant només s’atansen a l’independentisme en un escenari de confrontació amb l’estat, en què es planteja una disjuntiva clara -República catalana o Monarquia espanyola- i en què s’albiren possibilitats de ruptura. Vàrem veure-ho l’octubre de 2017, amb gent anant a votar com a resposta a la prohibició espanyol de fer-ho, i a mesura que la gent s’ha anat adonant que s’anava “de farol”, que el referèndum suposadament vinculant pel qual molta gent va jugar-se el físic només era una aposta tàctica per a negociar no se sap ben bé què, s’ha vist a totes i cadascuna de les eleccions que hi ha hagut d’aleshores ençà amb una pèrdua contínua de vots independentistes.
Com revertir el pessimisme i el desencís? No és senzill, certament, però un dels ingredients de la recepta ha de ser retornar a uns mínims d’unitat d’acció. La taula de diàleg que cal no és amb el govern espanyol, com vol vendre’ns el partit del govern autonòmic, ni “entre tots els catalans”, com bramen les delegacions regionals dels partits constitucionalistes, sinó entre els diferents partits i entitats independentistes. Sit, talk and fight, carallots! L’article de l’Adam acabava recordant que “una cosa és la recepta dels canalons i l’altre el què acaba sortint del forn; vull dir que identificar l’estratègia no garanteix la capacitat, l’habilitat i l’encert per portar-la a terme”. Totalment cert, però si l’estratègia –tractar de democratitzar Espanya- és totalment equivocada potser la sort serà, precisament, la manca de capacitat de dur-la a terme.
