Em sorprèn una mica en J.M. quan, en el seu article publicat a la rúbrica «Prepolítica» de l'AVUI del dia vint-i-nou d'octubre, assegura que alguns independentistes creuen que Estat i Nació són sinònims. No sé pas on els deu haver trobats, aquests espècimens. I, si els ha trobats, està segur que eren allò que pretenien? La gent que pensa segons aquestes coordenades ja està servida; no cal, doncs, que busqui més. Ara, que els independentistes pensin que, tal com està actualment «ordenat» el nostre món, una nació necessita tenir un Estat per a sobreviure, sí; això, d'una forma o altra, ho creuen tots i, en creure-ho, fan bé el contrari del que defensava Carreró Blanco, pel qual, certament, tots dos conceptes tenien el mateix significat, si bé d'una manera força peculiar, si ho mirem de prop, ja que per ell, de fet, l'Estat era anterior a la Nació, atès que aquesta no quedava definida fins que es constituïa en Estat. Ja sé que mai no ho va explicar així, potser perquè no li sobrava el sentit de l'humor. Aquesta visió de les coses, que mena a paradoxes per ell no previstes, li permetia d'esborrar la identitat dels grups humans minoritaris caracteritzats per aquells trets que en fan una nació, tingui o no tingui un Estat propi. La teoria és còmoda i abona les actituds de rampinya que tan bé s'avenen amb les mentalitats totalitàries.
Em sembla que la idea dels independentistes és una altra. Si creuen que els Països Catalans tenen dret a disposar d'un Estat perquè són una nació i que, amb ells, tenen el mateix dret les dotzenes i dotzenes de pobles que es troben en circumstàncies semblants, aquesta creença és condicionada pel fet objectiu que vivim en un món d'Estats que no tan sols negligeixen les nacions incloses en llur administració, sinó que les ofeguen. S'adonen, doncs, que en aquesta mena de societat, a la nació, a cada nació, li cal un Estat si vol defensar-se contra l'anorreament, si vol ésser algú; però això no vol dir que els plagui, si més no als independentistes socialistes, la necessitat d'aquest Estat, al qual estan ben disposats a renunciar quan tots els pobles d'Europa, per no tirar més lluny, ja que prou complicat que és això, s'uneixin per tal de constituir un sol cos que respectarà la llibertat dels seus membres com ara no la respecta cap dels Estats existents.
Dins d'aquest ordre de coses, tampoc no serà sobrer de matisar que hi pot haver diferències entre l'independentisme i el separatisme o la idea que ens fem del «nosaltres sols», puix que si es tracta de recuperar una facultat d'autogovern, sense les limitacions que els altres no s'imposen, no es vol fer més, ni menys, que deixar d'ésser subjectes d'un altre poble, exactament com han fet tantes colònies exteriors dels Estats europeus. Observeu que els mots parlen per ells mateixos. El separatiste vol separar-se d'algú amb qui està unit, siguin les que siguin les condicions d'aquesta unió, ja que no s'especifiquen; l'independentista, en canvi, vol sostreure's a una tutela , acció que li permetrà de recobrar tots els seus drets. La realitat assenyala que no estem units a ningú, sinó que hi estem sotmesos. Està sotmès tot aquell qui no té cap poder de decisió sobre la seva persona. Per si no queda prou clar, afegiré que unir no és l'equivalent de lligar, encara que els diccionaris tendeixen a mostrar-se ambigus sobre la qüestió. Formar un tot és l'autèntica forma d'unir, mentre lligar equival a ajuntar dues o més coses que aniran plegades sense formar, com no sigui circumstancialment i superficialment, un tot. I ni aquesta no és ben bé la relació que hi ha entre les nacions sotmeses i la nació que les aplega sota seu per fer de totes elles un sol Estat; la relació sempre és, a la pràctica, de dependència.
És això contra el que lluiten els independentistes. En el fons, l'assumpte és alliberar-se d'un jou per tal de bastir un projecte comú, en condicions d'igualtat, amb tots els altres pobles, grans i petits, als quals repugna i perjudica, el domini, en forma d'Estat, d'una comunitat sobre d'altres. S'entén, per tant, que aquest projecte només té sentit si cadascú hi participa des de la seva personalitat, no com a subordinat d'algú. Cal que no ens enganyem: l'Europa dels pobles històrics passa pel recobrament complet de les identitats nacionals. Potser és una llàstima, potser és tràgic i tot, però no hi podem fer res i, sigui com sigui, no hi ha gaires dubtes que la situació no l'han provocada les petites nacionalitats. Una colla d'Estats plurinacionals es volen fer passar per nacions d'acord amb les tesis que proposava Carreró Blanco, i costa de veure com en un futur Estat europeu aquests Estats actuals es resignarien, de cop i volta, a afavorir una comunitat internacional si, abans, no els hi forçaven els pobles que fins ara han resistit, amb un èxit més o menys notable, l'impacte de tot de mesures despersonalitzadores.
Cap nació natural no té res a fer en una problemàtica Europa «unida» que patrocinarien els Estats «nacionals» que hi ha avui; que el centre de les decisions es traslladi a Brussel·les, posem per cas, en lloc de residir a Madrid, a Roma, a París, etc., no canvia res per a les nacions immergides en l'Estat espanyol, l'Estat francès, l'Estat italià, etc., i que aquests Estats han menystingut. Un Superestat que adjunti els Estats actuals no pot fer res més que accentuar la dependència dels pobles petits; si cap Estat no ha pogut solucionar satisfactòriament el problema de les seves minories nacionals, menys ho farà aquesta Europa que encara ens veurà, des de la seva grandesa, més insignificants. Cal una altra Europa, doncs. L'Europa que es gesta amb cada acte independentista i que únicament d'aquesta acció pot néixer.
He anat més lluny que no volia, però no hi fa res si això ajuda a entendre els qui no ho són per què, als independentistes, els importa tant de fer coincidir els Estats amb els límits diguem culturals de les nacions; si no arribem a l'Europa Internacional, tindrem allò a què cap nació, fins ara, no ha renunciant i que, si no tens, et posa en condicions d'inferioritat. I, si hi arribem, serà amb el propi nom, amb la pròpia identitat; és a dir: amb papers autèntics. En cap cas, però, no confondrà un independentista la Nació amb l'Estat. Diria més: els independentistes són les úniques persones en les quals està garantit que no es produirà aquesta confusió. Les úniques, també, que responen amb lògica a un desafiament històric al qual volen posar fi. Totes les altres respostes poden adormir el mal, però no el guariran; es limiten a drogar-nos.
