Amb motiu de les Jornades sobre els Països Catalans s'ha polaritzat un debat sobre el paral·lelisme que Josep Fontana ha establert en la seva ponència entre «Hispanidad» i catalanitat. No és que estiguem del tot d'acord en l'ús d'un exemple extrapolat, ja que entenem que això porta implícita una certa forma de distanciament i d’indefinició en relació amb la lluita de classes en el nostre context. Malgrat aquestes reserves, entrarem en el debat a través d'aquest paral·lelisme.
El discurs de Fontana va adreçat a la petita burgesia dels Països Catalans que, ara com ara, ocupa l'escena política juntament amb la burgesia mitjana que es presenta com a «burgesia nacional». El nostre historiador li ve a dir: «Anem amb compte perquè, de la mateixa manera que avui es parla d'una Catalunya per damunt de les classes, aviat es parlarà d'una catalanitat arreu dels Països Catalans per damunt dels interessos dels treballadors, pagesos i petita burgesia en general; compte, doncs, ja que tal cosa podria donar lloc al fet que les classes treballadores —ja prou desconfiades, per molt que ens dolgués replegades respecte a la qüestió nacional». L'avís és molt pertinent, en la mesura que una alternativa nacional d’alè popular podria anar-se'n en orris si guanyés terreny el discurs ideològic («catalanitat per damunt de les classes») privilegiat per l'actual burgesia nacionalista. Ara mateix sembla penetrar ja en un ampli sector de la petita burgesia a l'empar de l’opressió́ de quaranta anys i de la manca de combat al si del proletariat en relació́ amb el fet nacional; prova d’això son determinades actituds i manifestacions polítiques ben recents, com la celebració d'un Onze de setembre dins una inquietant ambigüitat interclassista; o l’explicita manca de solidaritat en relació amb Euskadi.
Tomant al tema inicial, és evident que la «Hispanidad» és un dels caires ideològics fonamentals de les classes dominats llatinoamericanes; aquesta, projectada en l'indigenisme (que oculta l’explotació i la desculturització de les comunitats pageses índies) i acompanyada del desenvolupisme (que justifica la intervenció imperialista i l’opressió deis pobles), configura la praxi de les classes dominants llatinoamericanes: un «nacionalisme» folklòric i culturalista amaga el lliurament sense condicions a l'imperialisme; un «llatinoamericarisme» atrotinat amaga l’expansionisme interestatal al si de la mateixa Amèrica Llatina.
En contra del discurs oficialista llatinoamericà s'aixeca, però, un corrent ideològic i polític que, traspassant tota la faramalla de “la hispanidad”, aborda l'arrel profunda del problema: la qüestió de la terra i de l'imperialisme. Aquest corrent procedeix de la petita i mitjana burgesia (Martí, Mariàtegui Guevara, etc.) i de les classes treballadores (Zapata, Sandino etc). No és pas casual que Mariàtegui s'alci molt aviat contra les mistificacions de l'APRA i fundi el partit comunista peruà,- o que Sandino es converteixi en el primer heroi de la guerra popular antiimperialista.
El que Fontana oblida –al nostre entendre- és que l'anàlisi i l'acció d'aquests homes denoten moments de força canviants en les relacions de classe tant a l'interior com a l'exterior de la realitat llatinoamericana. És a dir, no té en compte que el llatinoamericanisme de Martí, Sandino o Mariátegui era menys un producte de la seva pròpia voluntat de ruptura amb les idees dominants, que de la potencialitat revolucionària que van saber captar al si dels seus pobles.
A partir d'aquesta darrera reflexió́ preguntem: ¿A quin canvi de forces en la relació de les classes i amb l'imperialisme ens hem de remetre, ara i ací, per tal d'afirmar la validesa de la qüestió «Països Catalans» com a punt de partida de la revolució al servei de les classes populars? Vet ací qué sobre aquesta qüestió hom manté una inquietant ambigüitat. És ben clar que alguna classe pot utilitzar el catalanisme com a clau de volta per a bastir la seva política particular. Quina és aquesta classe o classes? Com s'ha conformat? De què s'ha alimentat? Com ha elaborat una política i ha creat uns intel·lectuals? Això és també matèria d'historiadors i la historia a analitzar és la dels darrers quaranta anys. La cautela comporta una inquietant indefinició, sobretot quan sabem quina és la classe que explícitament fa del catalanisme quelcom per damunt de les classes. Si el que cal és construir un projecte de futur del qual la classe obrera i d'altres classes populars siguin protagonistes, no n'hi ha prou de denunciar l'oportunisme del “nacionalisme burgès.” Cal superar l'empirisme i el pragmatisme en els quals ens movem i encetar una discussió́ sobre els termes amb què es planteja la lluita de classes als Països Catalans i sobre com es materialitza aquesta lluita en relació amb l'Estat. Només saludar amb simpatia el procés d'acostament dels diversos Països Catalans o admetre una realitat «nacionalitària» sense compulsar la potencialitat i el caràcter de classe d'aquest procés— no aclareix aquests interrogants i pot limitar l'avanç d'una vertebració̀ de direcció́ socialista.
Potser el problema central, avui, és que ens manquen intel·lectuals i polítics al servei del proletariat, capaços d'endegar, en les nostres condicions, la tasca que dugueren a terme els Martí, els Mariàtegui, els Guevara. Les temences de J. Fontana ens semblen un senyal inequívoc de la manca d’homes que, al si del proletariat, comencin a fer el paper que ningú no ha fet fins avui: el de posar els fonaments per tal que fet nacional i interès de classe del proletariat no vagin mai per camins separats. Si aquestes són les mancances, els intel·lectuals haurien d'anar mes enllà̀ de la seva pròpia classe i rebutjar el parany de l'”això és cosa de polítics”; avui qualsevol discurs ideològic es produeix al si d'una dinàmica política general que ningú no pot defugir.
Per a avançar en aquesta direcció cal partir de:
- El «catalanisme per damunt de les classes» és el vehicle ideològic d'una suposada «burgesia nacional» per tal d’arrossegar una petita burgesia que, des del centre de l'escena política, constitueix el seu lligam amb les classes sotmeses;
-La necessitat de l'elaboració del discurs teòrico-polític del proletariat i les classes populars que posi de manifest la potencialitat cohesionadora del fet nacional per a crear un nou model de societat, alhora que expliciti les contradiccions interclassistes, per tal que, en ésser conscient de com han intervingut històricament en la bipolaritat cohesió-contradicció, siguin capaces de dirigir un nou bloc nacional.
