Des d'aquestes pàgines se m'ha demanat una definició pública de la meva actitud en el cas de les «Escoles en lluita», tot contrastant aquestes escoles amb l'Institut-Escola, «model de seriositat i de respecte», on es diu que em vaig formar.
Efectivament vaig tenir la sort de ser a l'Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya als meus onze i dotze anys, en plena guerra, i per mi va ser no sols model de serietat i de respecte sinó molt més: va ser i és el lloc on se'm donà la força personal per a resistir una derrota i per a emprendre, anys després, i dins d'aquesta llarga derrota, una lluita en favor del model de la nova escola catalana.
L'haver passat llavors per l'Institut-Escola i el participar en aquesta lluita ara, em permet de situar cada cosa en el seu marc polític.
L'Institut-Escola va néixer com un de tants fruits de la victòria, l'any 1931, de la II República a Espanya i de la Generalitat a Catalunya. L'Institut-Escola va poder ser, en temps de pau, un model de serietat i de respecte, i va voler-ho ser d'austeritat i d'esforç, i sobretot d'il·lusió per l'avenç de l'escola a Catalunya. També, en el seu moment, algú va escandalitzar-se d'aquest avenç: res d'exàmens, res d'assignatures memorístiques, l'art i l'esplai entronitzat amb tots els honors, coeducació en tots els plans, laïcisme; i encara potser s'haurien espantat més si haguessin conegut el tremp humà d'exigència, de risc, de resistència, que una figura com la del Dr. Estalella per exemple, ens oferia només amb la seva actuació.
Les anomenades «Escoles en lluita» neixen exactament en un confós moment de lluita, a les acaballes d'una derrota que va des del 1939 a 1977. Trenta-vuit anys d'unes «lleis» que no es poden respectar com a lleis, perquè han significat l'abandó de l'escola i dels nens, l'ofegament de l'escola catalana com a tal, mestres mal formats, mal pagats i maltractats, pares desinformats. Unes «lleis» que han servit per triar els mestres tard i malament cada any, que no han permès fer equips d'escola, que han escampat ben lluny cada any els mestres d'una localitat o comarca, sense tenir en compte el bé dels nens. No podem demanar el mateix respecte per les lleis dels franquisme que per les lleis de la Generalitat. Ni podem fer servir per a les escoles del temps de lluita la mateixa mesura que per a les es- coles del temps de pau.
El que hem de veure i de voler és que dessota les possibles falles d'aquestes es- coles en lluita hi hagi una voluntat i una possibilitat de canvi de l'escola, cap a l'escola amb els pares informats i col·laborant, amb els mestres formant equip pedagògic, lligada amb el barri, al servei dels nens, amb il·lusió de futur, encara que aquests moments siguin agres.
Perquè crec que, a grans traços, això és veritat per a totes les «Escoles en lluita», perquè conec algun cas concret d'aquestes escoles d'una gran qualitat pedagògica i perquè comprenc les possibles falles que poden tenir i desitjo que les superin, ja m'he definit quan i davant de qui ha convingut, públicament i privadament, i em torno a definir –amb l'esperit de risc que vaig treure de l'Institut-Escola- donant suport i lluitant com puc en la mateixa lluita d'aquestes escoles.
I no és senzill, ni suficient el suport que es pugui donar des de fora per superar les falles internes. Es des de dins de les escoles que els mestres i els pares podran aconseguir-ho i això és el que demanaria de tots aquells que ho són, com la meva corresponsal, mare que diu que és en alguna d'aquestes escoles. Cal ser-hi, amb treball, paciència, risc i il·lusió en el fons. Cal que cadascú sigui el seu lloc en la lluita perquè molt aviat arribi el dia que no calgui lluitar per tenir escola, que l'escola sigui un do gratuït que la ciutat fa als nens, com ho va ser el nostre Institut-Escola.
