Sembla una mica desconcertant (però ja hi estem acostumats) que, cada dos per tres, tot de responsables de la cosa pública vagin descobrint, a cops amb reiteracions i tot, que el poble ja està madur, que ja ha assolit una desitjada majoria d'edat i, per tant, que té prou capacitat per a decidir el seu futur. I és desconcertant perquè això es diu d'un poble o, més exactament, d'un conjunt de pobles, que tenen al seu darrera una tradició ben documentada, llarga de segles; d'uns pobles que, amb ante- rioritat, i repetidament, ja havien decidit què volien i què no volien.
Pel que fa a nosaltres, va quedar clar, per exemple, l'any trenta-dos que el poble català volia l'Estatut d'Autonomia (com ja l'havia volgut abans: Assemblea del Partit Federal Català, 1883; programa polític del Centre Català, 1890; Bases de Manresa, 1892; conclusions de l'Assemblea de Parlamentaris, 1917; Estatut de l'Autonomia de Catalunya, 1919; Constitució provisional de la República Catalana, 1928, i d'altres que em deixo), i no precisament el que li van concedir després d'un regateig monumental, però aviat, de cop i volta, aquesta voluntat no va ésser res- pectada 1, sense acudir ara a cap consulta popular, ens vam quedar sense aquella mica que teníem. Amb aquest acte arbitrari es declarava implícitament que el nostre poble havia deixat d'ésser major d'edat; potser fins i tot s'insinuava que no ho havia estat mai i que el fet d'haver votat l'Estatut era una prova suficient d'aquesta condició de minoritat sempre enutjosa per a les comunitats ben integrades en l'espai cultural d'una civilització que també es considera madura. L tercera possibilitat, també podia ser que es cregués que, a còpia de vellesa, el poble havia caigut en una franca senilitat, conseqüència potser d'hemiplegies enfadoses que aleshores començaven a manifestar-se exteriorment.
I ara, com deia, aquest poble que fou tractat com un menor, o com un vell afectat de xacres incapacitadores, és sobtadament proclamat major d'edat al cap d'anys inacabables d'una tutela que en cap moment no es preocupà de potenciar les seves facultats i de preparar-lo per al demà. Resulta doncs que som, si així es pot dir, una mena de majors d'edat autodidactes.
Obeeix potser a això el recel de l'administració que no acaba de decidir-se a passar de les paraules (sempre barates tot i l'encariment ge- neral i progressiu de la vida) a les obres, i doncs, ja que té el poder de fer-ho, a restituir-nos aquells canals a través dels quaïs s'expressarà una adultesa aconseguida d'amagat? Potser sí que és això, i a fe que seria admirable.
Però també ho és, i força, que uns quants homes, reunits en colla (o en colles que, si es combaten, procuren que la mossegada no sigui mai definitiva), s'escapessin d'un destí comú d'arteriosclerosi o d'infàn- cia, com calia que fos el cas, com cal que sigui encara avui, si creien que ells sí que podien decidir què ens convenia a tots plegats o què ha- víem d'evitar per ser feliços de debò. Conservaven, i el miracle és de categoria, aquella maduresa que el poble havia perdut o no havia tingut mai, segons com us ho mireu.
Ara: com s'entén, això? Que potser aquesta gent no formaven, no formen, també part del poble incriminat en aquest estrany procés de madureses i minoritats? No sé si se'ls deu haver acudit, però suposo que sí (encara que hagin rebutjat la idea pertorbadora) que la resposta no- més pot ser afirmativa o negativa. En el primer cas, si formaven part del poble, eren tan menors com nosaltres. I, en el segon, en nom de què decidien, si eren forasters a la comunitat? N'hi ha per gratar-se la clos- ca, oi?
Ben cert, sempre hi ha la solució de proposar allò que les minories rectores que, en moments de crisi general, salven els pobles que s'han descarrilat. La pega és que aleshores ja no queda ningú, llevat d'aquests afortunats, per a comprovar que han conservat el seny mentre els altres el perdien; queden ells, és clar, i, com hem pogut veure, és suficient. No els convencereu pas del contrari, hi ha proves que ho garanteixen.
Cal imaginar doncs la sorpresa indignada amb què al cap d'anys, quan el poble s'ha renovat prou per haver superat aquella baixada de facultats es troben que els anhels i reivindicacions són els mateixos, amb aquesta diferència: que van una mica més enllà, com si mentrestant s'hagués fet (i se n'ha fet, pugeu-hi de peus) camí. Tan puixants eren aquells gèrmens de decadència que han sobreviscut a totes les ruixades desinfectadores? L en canvi, tan febles eren les inoculacions dels únics gèrmens (bons) per- mesos, que pràcticament no han prosperat?
Potser calgui, per tant, reconsiderar, al marge de les paraules afalagadores, què és això de la maduresa i qui la tenia, qui la té. Perquè es fa una mica difícil de creure que són madurs aquells que s'entesten a prolongar les provisionalitats i menor tot un poble que, després d'haver conegut fins on arriben les grans solucions, escull de nou les que el seu instint i la seva prudència li dictaven abans que se'l declarés incapaç.
I que ningú no se senti temptat a creure que ens importa que les coses tornin a ésser com eren. Cal saber interpretar-ho, i la clau és aquesta: després d'un parèntesi, per llarg que sigui, l’oració́ reprèn i porta cap a noves frases, però l'origen és allí, en la frase anterior que dóna sentit a la següent. Demà, doncs —i no ens n'admirem— comença ahir.
P/S. — Un error, a l'hora d'imprimir el meu article anterior, "Modesta proposició als empresaris", va fer que saltés un fragment del text. Cal situar-lo immediatament a continuació del paràgraf que acaba amb l'expressió "per exemple".
"Que no hi tenen dret, potser? Calmeu-vos un instant i reflexioneu-hi de sang freda. L'home de carrera ha tingut una joventut normalment confortable, sense més preocupacions que aprovar a final de curs, i, en general, ha disposat de prou diners per divertir-se quan val la pena de fer-ho, mentre l'obrer s'ha hagut de col·locar de bona hora, tot just acabada la instrucció primària, si és que ha pogut fer-la; és probable que als dotze anys ja portés una setmanada a casa. Afegim, no tan de passada com sembla, perquè és important, que mentre al primer se li facilitava l'accés al món del pensament i del gaudi intel·lectual, al segon li era automàticament refusat per falta de preparació; de fet, se'l mutilava."
