Darrerament són prou nombrosos els comentaris que es fan de l'independentisme des de posicions que són allunyades políticament. I no deixa de sorprendre que aquesta profusió de valoracions es faci amb una informació escassa o deformada (ben difícil de comprendre després d'un grapat d'anys de mobilitzacions i d'activitats i de difusió d'un bon nombre de revistes i publicacions independentistes de tota mena).
Dins aquesta línia cal considerar, sens dubte, l'article aparegut a l'AVUI el 25 d'abril del 1986, signat per Raimon Gusi i sota el títol «Independència sí o no?».
Confondre a hores d'ara, com fa l'article, l'independentisme (un moviment) amb un simple eslògan d'independència sense cap altre contingut, no sabem si cal considerar-lo una mostra d'ignorància o una prova de mala fe.
Els comentaristes de l'independentisme —si volen que els seus plantejaments siguin presos en consideració— s'haurien de prendre la molèstia de llegir mínimament els escrits referents al nostre moviment, sense oblidar, independentistes mateixes.
Si llegissin, per exemple, un text ben breu i senzill intitulat «Autonomisme i independentisme» publicat per La Busca-IPC el juny del 1985, podrien entendre sense dificultat que l'independentisme no és actualment tan sols el crit d'independència, sinó un moviment polític naixent. Un moviment polític que apareix, justament, com a rebuig del sistema econòmic i polític de la «España de las autonomías».
L'independentisme (que el senyor Raimon Gusi ha tingut prou ocasió de conèixer per múltiples manifestacions teòriques i pràctiques) planteja una lluita per a la defensa de la terra, entenent aquest concepte tant des del punt de vista ecològic com des del punt de vista de la defensa de la llengua i de la identitat nacionals i dels interessos de les classes populars catalanes.
Aquesta defensa de la terra és el que no volen ni poden portar a terme les autonomies espanyoles (del Principat, del País Valencià o de les Illes), i és per això que l'independentisme català no els pot donar el suport que, com a bon militant de les Joventuts de Convergència, Raimon Gusi desitjaria.
L'independentisme és, a més, tal com ho hem apuntat, un moviment naixent. És, doncs, absurd i inútil de plantejar-li també exigències desproporcionades per al moment actual. L'independentisme encara no està plenament organitzat, però és una força social que és capaç de mobilitzar milers de persones en les seves campanyes i que pot també, en un moment concret, treure milers de persones al carrer que exigeixin, per exemple, «que se'n vagin» les forces d'ocupació, com s'ha demostrat aquest 23 d'abril a la Rambla de Barcelona. Caldria que els aspirants a comentaristes polítics no oblidessin tampoc aquest fet a l'hora de voler minimitzar la nostra implantació (tal com pretén fer la revista «El Món» en un tèrbol article aparegut al núm. 209).
Vejam, doncs, si ens entenem d'una vegada: l'independentisme no té res a veure amb el govern central espanyol; però tampoc amb el regionalisme «casolà» (sigui de CiU, del PSUC o de qualsevol altre grup autonomista). I no pot acceptar cap «treva» amb aquestes posicions polítiques, tal com ho demana Raimon Gusi; i menys encara si per «treva» cal entendre —com sembla— una renúncia incondicional a la crítica en un moment en què el seu partit vol realitzar operacions tan tenebroses com la maniobra reformista espanyola promoguda per Roca i Junyent, o la defensa del projecte faraònic (antiecològic i anticatalà) de la Barcelona Olímpica, o la promoció del «Quinto Centenario»... Els independentistes sabem quins són els interessos del nostre poble i és evident que pel camí d'aquestes operacions els autonomistes no podran pas comptar amb el nostre suport.
Els independentistes rebutgem, doncs, l'Estat espanyol com a estructura de poder contra el nostre poble i entenem que no hi podrà haver llibertat per al poble català sense l'acabament de la dominació política i militar espanyola al nostre país. Per això diem «Fora les forces d'ocupació» i situem la lluita per la independència en aquesta línia.
L'autonomia pretén defensar el país sense trencar ni amb l'Estat ni amb un passat que ha quedat impregnat del franquisme (tenim la mateixa policia, hi ha una continuïta burocràtica —encara augmentada—, hi ha una continuïtat de molts cacics...). No ens ha d'estranyar, doncs, que el senyor Raimon Gusi plori per la presència de cacics en algunes organitzacions autonomistes, perquè sabem que l'autonomisme (com a règim resultant del continuisme polític) és justament un sistema de poder instaurat per a permetre (tot mantenint la dominació espanyola) la pervivència del caciquisme i de tot un conjunt d'interessos socials del capitalisme especulatiu (la destrucció ecològica progressiva del nostre país n'és un cruel testimoniatge).
La solució de la nostra situació nacional no pot ser, per tant, anar posant pegats damunt una estructura podrida i caduca, sinó tallar amb el passat, trencar amarres amb l'Estat espanyol. I organitzar el nostre poble per poder començar de cap i de nou. Aquest és el camí de la independència. Alguna cosa més que una simple paraula.
