Quan parlem de cultura popular ens referim a aquelles manifestacions (orals, escrites, gestuals, etc.) que alhora que expressen i reforcen els vincles i la solidaritat entre el poble representen interessos propis de les classes populars. Resulta evident que en el moment en què aquestes manifestacions passen a servir les classes dominants deixen de formar part de la cultura popular.
Això és important tenir-ho en compte perquè, en certs moments i situacions —per exemple quan el poder necessita mobilitzar el poble amb l'objectiu de posar-lo al seu servei— les classes dominants acostumen a fer una determinada utilització d'alguns elements provinents de les produccions populars a fi de vehicular amb més efectivitat els seus interessos de classe, crear un senti- ment de falsa solidaritat, i confondre la població a fi de fer-la actuar d'una determinada manera.
El mateix ús que certs sectors socials han fet (fan) de l'expressió «cultura popular» il·lustra unes determinades formes d'apropiació i tergiversació del concepte. Així, mentre uns l'han equiparada a la «cultura tradicional», d'altres l'han feta coincidir amb la «cultura de masses». Aquestes identificacions, com es pot suposar, no són ingènues, sinó que obeeixen a plantejaments ideològics de fons que pretenen instrumentalitzar el concepte.
Així, la reducció de la cultura popular a la cultura tradicional respon històricament a plantejaments generats per sectors vinclats al regionalisme conservador, expressió política de certes fraccions de la burgesia autòctona, i a la seva voluntat de definir un sistema simbòlic de caràcter ahistòric capaç de reproduir els seus valors, els quals intentaven (intenten) identificar amb la «catalanitat».
D'altra banda, l'equiparació de la cultura popular amb la cultura de masses ha estat adoptada pel liberalisme, la socialdemocràcia i altres ideologies de la «modernitat» i del «cosmopolitisme» burgès. Aquestes òptiques es caracteritzen pel fet d'emmascarar allò relatiu a la propietat i al control ideològic dels mass media. Uns mitjans que, certament, difonen uns determinats productes destinats al consum de les classes populars però ho fan en benefici i al servei de les classes posseïdores.
Aquestes dues visions, la «tradicionalista» i la «moderna», són doncs les dues cares de la mateixa moneda, perquè una i altra presenten la cultura popular des d'u- na perspectiva idealista, és a dir, desvinculada d'una estructura de classes concreta, en què el poble és reduït a una simple abstracció
Simbologia i legitimació social
Després d'aquesta introducció aclaratòria voldria comentar una informació que vaig llegir dies enrera a El Punt, que il·lustra un cas força interessant i curiós d'ins- trumentalització «moderna» de la cultura «tradicional». La notícia en qüestió era que l'Ajuntament de «concentració municipal» banyolí (PP + CiU + PSC-PSOE + ex-progressistes) s'havia tret de la màniga cara al 92 una mena de festival sardanista. Com és sabut, la sardana forma part del repertori de la cultura tradicional catalana, i, com apuntàvem unes ratlles més amunt, la seva significació també està en funció del context sòcio-polític, i dels sectors i classes socials que en una determinada conjuntura històrica la utilitzen o la fan seva.
La sardana no té el mateix sentit ara que durant el franquisme, o que en el segle XIX, quan la burgesia regionalista va incorporar-la en el seu univers simbòlic. D'altra banda, els Jocs Olímpics, que s'inscriuen dins la retòrica de la «modernitat» i el cosmopolitisme, és un projecte impulsat, dirigit i al servei del gran empresariat i les transnacionals.
La gestió va, fonamentalment, a càrrec d'«escolanets i nens dels encàrrecs», és a dir de la «victoriosa socialdemocràcia». Per tot això és ben curiós que per dissimular el caràcter profundament antipopular i agressivament desnacionalitzador del projecte olímpic hagin tingut la brillant idea d'utilitzar, com una mena d'em- bolcall màgic protector, una de les expressions més significatives de la cultura tradicional i símbol privilegiat d'una certa idea de catalanitat, la sardana.
«Així no podran dir que els Jocs perjudiquen la nostra identitat nacional», deuen haver pensat ingènuament sagaços, els organitzadors. És possible que la mateix cerimònia inagural dels Jocs a Barcelona inclogui referències a la sardana i a aspectes formals relacionats amb la cultura popular catalana (al costat dels d’altres “Comunidades Autónomas” evidentment).
D'alguns «comediants» es podrà dir amb raó que fan comèdia. Així doncs, una vegada més, s'arrabassarà al poble els seus signes per tal d'emmascarar la naturalesa d'una realitat que no només li és aliena, sinó que li és frontalment contrària.
Cultura i moviment populars
El desplegament i la riquesa de la cultura popular en una conjun- tura determinada està sempre en funció de la força i del nivell organitzatiu del moviment popular. La Nova Cançó, per exemple, va ser possible perquè a darrera hi havia l'Assemblea de Catalunya i tot el moviment antifranquista, dels quals era expressió. Precisament una de les diferències bàsiques entre la cultura popular i la cul- tura oficial de masses és que mentre aquesta darrera respon a una concepció verticalista, imposició des de dalt d'unes determinades formes i valors, la cultura popular és autogenerada pel mateix moviment popular. La liquidació del bloc unitari, representat per l'Assemblea de Catalunya, per part dels partits reformistes va provo- car indirectament la liquidació del moviment cultural —de base nacional i d'orientació popular— que la Nova Cançó representava.
En aquests últims anys, el moviment popular i la cultura popular a Catalunya s'han hagut de moure en les clavegueres on els partits defensors de la Restauració Borbònica van abocar-los perquè no destorbessin el procés de la reforma transfranquista. Darrerament, però, s'observen signes evidents d'un nou impuls de les lluites populars i una reactivació de les seves manifestacions simbòlico-culturals; en alguns casos veiem el paper que pot prendre la cultura popular en les reivindicacions socials i nacionals del poble.
Per exemple, en les mobilitzacions contra el Pla de Residus, que són alhora l'expressió d'un fort sentiment de rebuig tant cap a la imposició d'un determinat model de desenvolupament al servei del poder econòmic com cap al desequilibri territorial que se'n deriva, el grup de «rock agrícola» Els Pets hi va jugar un paper digne de valorar adequadament i de tenir en compte.
En efecte, els nois de Constantí, en els mesos anteriors a l'esclat del conflicte, i durant el procés mobilitzador, no s'han cansat de tocar cançons estretament relacionades amb tot l'afer, com ara aquella que diu: «Vivim en el tros de món més emmerdat que hi ha. Fums, pudors i nuclears, però a la gent tant li fa. Ningú no s'immuta, ningú mou el cul, i quatre fills de puta van omplint-se el bagul (...). Desperta't, espavila't! Que ara és el teu tom!».
La música de Els Pets es caracteritza, doncs, per recollir i incorporar, lúcidament i lúdicament, les problemàtiques que afecten la població, cosa que afavoreix la seva conscienciació i autoorganització; i alhora propugna una actitud positivament activa davant la necessitat de transformar una realitat asfixiant i opressiva.
Per posar un cas més proper, podríem esmentar els concerts que s'han fet en els darrers mesos a Girona a favor del pas de la N-II per l'autopista, els de caire antimilitarista, antirepressiu o antimonàrquic, en què també ha existit una connexió significativa entre grups de rock com Miok's, Tricli- nium, Sui Generis, Parriana o Pixamandúrries, entre d'altres, i el moviment nacional-popular.
Tant en un cas com en els altres ens trobem amb una concepció altament creativa de la cultura popular, que integra una assumpció clara de la nostra identitat nacional, de defensa de la terra i dels interessos de les classes populars. Tot plegat assenyala una dialèctica fecunda que cal anar desenvolupant i perfeccionant enfront del poder i les seves simbologies.
