Durant el franquisme, i malgrat que en alguns moments les presons fossin plenes a vessar d'homes i dones que el combatien, es pretenia que tothom era adepte al règim, i tan convençuts en devien estar, o feien veure que ho estaven per no perdre la moral, que fins és fama que, ja en els darrers períodes de la dictadura, un censor de tarannà paternalista aconsellava una editorial que no publiqués textos marxistes perquè hi perdria diners; segons ell, no es vendrien, car a l'Estat espanyol no n'hi havia, de marxistes. Després ja hem vist com ho havia encertat; una temporada, hi ha hagut cases editores que han viscut pràcticament d'aquesta literatura. Se n'ha arribat a publicar tanta, en poc temps, que àdhuc els sanejadors per mitjà del foc han hagut de renunciar a atacar les llibreries que exposaven obres de Marx, Engels, Lenin, Rosa Luxemburg, etc. No hi haurien donat l'abast.
Ara hi ha en curs una altra operació per l'estil, també amb la finalitat de desacreditar allò que hom tem o, si més no, de treure-li importància. El diari madrileny «El País» del dia divuit d'aquest mees ho resumeix força bé quan diu: «I només uns minúsculs grups extraparlamentaris continuen parlant de Països Catalans, que comprendrien, com a nació independent, els territoris que van des de la Catalunya francesa fins a l'antic Regne de València i les Illes». Ben cert que no tota la població, ni la majoria, de la Catalunya Nord, el Principat, el País Valencià i les Illes combrega amb la idea dels Països Catalans, però al meu entendre seria un autèntic prodigi que ho fes. No podem ser partidaris d'allò que ignorem, i gràcies a les quatre dècades de descatalanització obssesiva, que per a les generacions més joves comença a partir de l'escola, la desinformació i la trabucació són completes. Un llibre que acaba de sortir al carrer, «Diez años de represión cultural» ens recorda que «les paraules nacional i nacionalitat aplicades a Catalunya («i a personalidad nacional catalana») eren sistemàticament ratllades per la censura, com també el concepte de Països Catalans referit a l'àmbit cultural dels països de llengua catalana. En aquest sentit, tesis doctorals, estudis d'història i manuals de lingüística eren destrossats, si no respectaven una terminologia que els censors trobessin adient». En aquestes condicions, difícil era retenir, o adquirir, un sentit de la pròpia identitat.
No pot estranyar-nos, per tant, que tot just a pocs mesos d'estrenar democràcia, el moviment independentista tingui poca amplitud i que no tothom sàpiga vèure'l a nivell de Països Catalans. Així i tot, bo seria que aquells qui, ingènuament, es fan ressò d'algunes afirmacions no sempre vingudes de l'altiplà car també hi ha qui les propulsa enèrgicament des d'aquí, es passegessin una mica pel país, sobretot en ocasió de certes Diades, i observessin com la marea va pujant, i no pas impulsada per vells nostàlgics, sinó per la gent jove, algun cop joveníssima, que afegeix a un afany de recuperació nacional una exigència socialista que l'obre a un internacionalisme proletari.
També seria convenient i profitós que aquests qui no baixen al carrer, potser per por de sorprendre-hi una realitat que no els agrada, no oblidessin algunes característiques de l'actual democràcia, la qual, ben a l'inrevés d'allò que se'ns vol fer creure generalment i que, al capdavall, si creiem és perquè volem, ja que la documentació no falta, entre els drets de la persona que ens són reconeguts en aquesta etapa provisional (i que no deuran variar gaire un cop aprovada la constitució) no es reconeix el de reivindicar la nostra identitat nacional. Que la sentim, que cada dia més dones i homes aprenguin a sentir-la, no és ben bé el mateix que disposar d'aquell dret. Qualsevol grup independentista, doncs, es troba amb aquesta muralla.
No els privarà això, de tota manera, de créixer. Els mateixos excessos de la mentida que se'ns ha servit i de la repressió que l'ha volguda fer vàlida sense aconseguir-ho, ajuden avui la gent a adonar-se que, mentre tinguem una corda lligada al coll, sempre hi ha el perill que la tornin a estrènyer fins que ens falti la respiració i la mort se'n segueixi. Aquesta gent aniran trobant a poc a poc el camí cap als partits encara extraparlamentaris, i el trobaran més si no s'esmenen tantes sapastreries que hem hagut de presenciar darrerament a nivell polític oficial, però també caldria, perquè el procés no s'interrompi, perquè s'acceleri, que els grups en qüestió els facilitessin les coses. I, ara com ara, no ho fan.
Seria interessant de saber el nombre de persones que es «queden a casa», o sia, que no militen de cap manera, desanimats per la proliferació de partits que, per així dir-ho, tenen la mateixa substància i difereixen en l'accident. Tothom es fa ben bé càrrec, suposo, que entre un nacionalista de dreta i un independentista d'esquerra hi ha prou diferències perquè no es pugui parlar amb tota exactitud d'una tasca comuna. Els Països Catalans, com s'ha dit repetidament de Catalunya, no són un partit polític, però aquests països viuen en el concret, i això vol dir que han d'ésser d'una determinada manera, d'acord amb uns principis, amb una organització, amb una estructura político-social. Amb tot un contingut que no farem després, sinó que fem des d'ara; segons una forma que no trobarem fins arribar al futur, però que hem de prefigurar des d'aquest moment.
Tot això per aclarir que en parlar de substància i d'accident em referia als grups d'un mateix coll i, concretament, a aquells que s'inscriuen sota la bandera de Països Catalans independents i socialistes. Sovint, des de fora, on hi ha la majoria de la gent, es fa difícil de capir el matís interpretatiu, moltes vegades de caràcter ideològic, que els separa; matisos per culpa dels quals «El País», i d'altres, poden riure's dels grups minúsculs o rebaixar llur importància.
La fermesa en les conviccions no ens ha de fer inflexibles ni preferir la trencadissa a l'entesa quan les conviccions dels altres coincideixen prou amb les nostres perquè avancem plegats; durant la marxa, que en el cas dels independentistes serà llarga i accidentada, hi ha temps conèncer-se l'un a l'altre o, si més no, d'atansar encarà més que no ho estaven les posicions respectives. Aquest diàleg és impossible si fem qüestió de principi algunes coses adjectives i ens separem de bon començament. Seria il·lús pensar que, procedint així, ja ens trobarem al terme del camí, on podrem abraçar-nos, o discutir novament. No, perquè no hi arribarà ningú.
