Com tothom sap, el dia 14 de març una colla de persones que participaren en la manifestació contra la LOAPA van anar més enllà de les consignes «tolerades» pel Govern Civil i proferiren crits i exhibiren pancartes a favor de la independència de la nostra terra. Sis d'aquestes persones, Blanca i Eva Serra, Carles Castellanos, Mait Carrasco, Maria Teresa Lecha i Ramon Pelegrí, d'altres cops ja objecte de les atencions de la policia, foren detingudes per aquest «delicte» escandalós. L'Estat espanyol nega de règim en règim polític que siguem una comunitat dogallada, però posa contínuament els peus al bací, i això ha fet també aquesta vegada.
Els sis independentistes foren detinguts, com de costum, per unes autoritats que no pertanyen al nostre poble (no solen ser del país, no solen parlar el català, no solen conèixer la nostra cultura), la qual cosa, d'altra banda, és perfectament «normal» quan accions com l'esmentada tenen lloc en una nació governada per una altra nació. Aquesta és, precisament, una de les peculiaritats que permeten de determinar amb certesa si un poble viu sota el jou d'un poble foraster; l'independentisme només és possible, únicament floreix en les comunitats ocupades. És per això que a Castella no n'hi ha; els castellans no s'han d'alliberar de res ni de ningú, nacionalment; són ells els qui, com a comunitat constituïda en Estat, dominen.
Castella, a través dels seus polítics, siguin de la dreta, siguin de l'esquerra (l'espanyolisme és més fort que les ideologies), parla d'unitat per tal de justificar la seva actitud, però costa de veure de quina naturalesa és aquesta unitat quan tot assenyala una subordinació per part nostra. N'hi ha prou, per adonar-se'n, amb uns quants fets: els catalans hem de discutir i negociar amb ells l'existència i la forma de les nostres institucions, l'ús que podem fer de la nostra bandera, l'abast que ha de tenir la nostra llengua dins de la pròpia comunitat (no es acceptada en els altres indrets de l'Estat), en quines condicions es desenvoluparà l'ensenyança, la possessió o control d'un canal de televisió, etc., mentre ells no ens permetrien pas una interferència semblant en aquestes i tantes altres matèries que es refereixen a Castella o al món castellanoparlant.
Tot apunta a la realitat que som uns estrangers a l'Espanya que se'ns proposa des de fa segles. Més encara: ells són el que ens hi consideren. Heus ací aquest botó per mostra: darrerament hem sabut que una gran part dels polítics del centre dominen tres o quatre idiomes, el francès, l'anglès, l'italià, l'alemany, etc., però cap d ells, en declarar els seus coneixements idiomàtics, no ha dit que dominés el català o l'euskara (només en Fraga, em sembla, confessà que sabia el gallec), llengües que, segons aquests mateixos polítics, constitueixen una «riquesa espanyola». La qual cosa no s'avé gens ni mica amb la persecució a què han estat sotmeses per un règim que molts d'ells han servit sense protesta, ni amb la negligència hostil que els mereixen ara, quan les ignoren tot i que siguin «nacionales». La veritat és que aquesta suposada riquesa els molesta; curiosament, s'estimarien més ser més pobres.
Els independentistes, com és natural, s'oposen a col·laborar en qualsevol projecte de destrucció activa o passiva, del nostre poble i denuncien la hipocresia d'un sistema que reclama com a seu, per tal de tenir més facilitats d'esborrar ho del mapa, allò que és nostre. Per tant, són la bèstia negra dels governants espanyols. No importa que, segons els pactes internacionals dels drets humans, que comprenen els individus i els pobles, totes les nacions tinguin els primers que ens hi consideren. dret a l'autodeterminació i, per tant, si volen, a declarar-se sobiranes; no importa que es reconegui constitucionalment el dret a la llibertat d'expressió; els independentistes seran perseguits per uns propòsits legitimats per les Nacions Unides i per manifestar-los. La llibertat d'expressió queda limitada, a la pràctica, a la «llibertat» d'escollir entre els eslògans que plauen al sistema.
És cert que, darrerament, el senyor Rovira Tarazona ha explicat que els sis detinguts no ho foren per les seves idees o per haver-les exposades públicament i pacífica, sinó perquè van aprofitar una manifestació autoritzada per enquibir-hi la seva, que no tenia permís.
Tanmateix, no va dir res de tot això quan era el moment de parlar, i àdhuc hi ha fets que contradiuen aquesta versió «pacificadora». Si només es tracta d'inculpar-los d'aquest abús, no s'entén que la policia escorcollés algun domicili, i s'entén encara més malament que als sis detinguts els fos denegada la petició de llibertat provisional que feien els advocats perquè, a parer del jutge, l'acció dels empresonats podia caure sota l'article 217 del Codi Penal, el qual es refereix a delictes de rebel·lió, que són competències de l'Audiència Nacional.
Caldria que unes autoritats i altres unifiquessin criteris; és el menys que poden fer en un Estat «unitari». Però caldria, sobretot, que ningú no fos molestat per actes que de cap manera no són delictius, car són fets en defensa de la societat catalana que, com qualsevol altra, té perfecte dret a existir amb la suficiència que li dóna la seva personalitat. Uns actes, afegiria, que es dirigeixen contra tot allò que és humanament inacceptable i que qualsevol persona amb es- perit de justícia hauria de combatre: la negació de la llibertat dels altres que és també, no ho oblidem, la pròpia. Perquè ningú no és lliure, i per poc que hi pensi se n'adonarà, quan persegueix aquells qui volen ser, plenament, ells mateixos. Aquí, catalans.
