D'ençà del 1964 i en plena clandestinitat el nacionalisme sortia al carrer cada 11 de Setembre a manifestar el desig de llibertat de la nació catalana. Aquestes mobilitzacions -molt massiva i tensa la del 1964- tenien el seu punt de confluència en la cruïlla Girona - Ronda Sant Pere - Alí-Bey de Barcelona, on abans del 1939 hi havia hagut l’estàtua del conseller Casanova, aleshores proscrita i als soterranis de l'Ajuntament de Barcelona.
Aquelles convocatòries foren sempre políticament radicals però socialment ambigües. Les convocatòries, l’assistència o no assistència a les mateixes, anaven acompanyades de vives polèmiques sobre consideracions entorn del caràcter burgès o popular de la Diada. Senyors que avui estan fent de ministres, així un Narcís Serra, o fent d'alcaldes, així un Pasqual Maragall, o fent de Convergents amb aspiracions espanyoles, així un Roca Junyent, -aleshores Felipes (Frente de Liberación Popular)- es negaven a participar a les manifestacions de l'Onze de Setembre en nom de la classe obrera perquè "era inacceptable fer coincidir la classe obrera amb el senyor Pujol en una mateixa manifestació.” La posició de desaprovació del nacionalisme en base al seu suposat caràcter burgès fou sempre criticada pels militants del FNC, si bé aquests mai no saberen o no pogueren superar el nivell purament ideològic de la seva crítica.
La Diada, però, anà prenent cos amb totes les seves contradiccions, especialment d’ençà de la constitució de l'Assemblea de Catalunya i els seus quatre punts, entre els quals es contemplava l’autonomia, si bé estava gairebé interdit -a través de l'hegemonia del PSUC- discutir al si de l'Assemblea el contingut social i polític de la mateixa, no fos cas que prosperessin posicions excessivament nacional-populars que comprometessin els projectes de pacte social i polític que, des de Felipes (mai tan ben qualificats) a Convergents passant per PSUCs, tenien en cartera.
Després de l’assassinat de Puig Antich (2-111-1974) i dels 5 revolucionaris del 27 de setembre de 1975, menys d'un mes abans del 20-N, les coses es feren clares per a alguns sectors independentistes. Clarificació interna: res de donar suport a l’estratègia autonomista. Calia un procés de clarificació de l’Onze de Setembre. Calia lluitar per una línia estrictament independentista que sabés fer front al pacte social i polític que se'ns venia a sobre. El 1976 el PSAN-P (nascut el 1974), sense deixar d'anar a l’acte de Sant Boi -una convocatòria massiva realitzada però en un marc de compromisos i amb una absència total de clarificació- organitzava el primer míting de l'Onze de Setembre al Fossar de les Moreres, míting que signava conjuntament amb les Joventuts Revolucionaries Catalanes i el Grup de Comunistes Independentistes Catalans: era un primer pas cap a la clarificació.
El 1977, l'Onze de Setembre va ser un gran pas endavant per al moviment nacional-popular català. En una amplíssima mobilització en el marc del desig popular autonomista. Els grups independentistes -aleshores en ple anhel, almenys aparentment, d'unificació amb una alternativa pròpia (Conferència d'Organitzacions Independentistes)- demostraven una ferma i decidida voluntat d'obrir camí propi a una alternativa d'autogovern enfrontada a l’autonomia del pacte. Alternativa que ja aleshores anomenaven Nacional-Popular. El sector més clarificat de l’independentisme volia fer del Fossar l’àmbit d'expressió política independentista i, amb una posició decidida i de confiança en la potencialitat del nostre poble, obria la convocatòria amb la consigna: "El Poble Treballador per la Independència Nacional.” En aquesta convocatòria del 1977 hi havia també grups independentistes vacil·lants i indecisos (especialment FNC i MUM). El 1977, per primera vegada, s'havien de recordar patriotes empresonats. "Dels combatents del 1714 al combatents del 1977”, resaven algunes consignes que exigien l’amnistia per als militants d'EPOCA Àlvar Valls, Josep Lluís Pérez, Caries Sastre i Montserrat Tarragó, aleshores empresonats.
El 1978 l’independentisme deia decididament NO! a la reforma política. Aquell Onze de Setembre -en que una sèrie de "factotums” pertanyents a UCD, PCE-PSUC, PSOE-PSC, CDC, ERC, UDC, AP i Entesa ens preparaven l'Estatut de Sau- Carles Sastre i els seus companys, amb l’amnistia concedida i retirada, eren a l’exili, i Dolors Serra Kiel, militant del PSAN-Provisional, romania en presó per fets amnistiats del 1975. L'independentisme, en ple procés de Reforma (la famosa Transició), demostrava una certa capacitat de convocatòria, començava a demostrar un cert lligam real amb les lluites i, amb les seves campanyes contra la Constitució espanyola i els Estatuts sucursalistes, tot i la feble capacitat organitzativa, aconseguia vincular l'Onze de Setembre a la lluita contra la Constitució espanyola i contra els estatuts sucursalistes i aconseguia arrossegar en aquesta lluita sectors no ben decidits com el PSAN.
El 1979 podríem afirmar que l’independentisme ja havia nascut com una línia d'enfrontament i s'obria pas sobre la confusió d'un nacionalisme claudicant (que tendia a reforçar el pacte social i polític) i en el cas que hagués tingut vel·leïtats independentistes, a partir d'ara començava a abandonar el Fossar. El Fossar renovava cares: desapareixien les vacil·lants, n'apareixien de noves anhelants de combativitat. S'obria el camí de la lluita per la independència com ho demostraven els noms deis primers independentistes del postfranquisme morts en combat: Martí Marcó i Felix Goñi, com ho demostrava la presencia d'independentistes a la presó: Quim Pelegrí, Lluís Montserrat, Martínez Vendrell, Frederic Bentanax ... i l’existència d'una creixent nova fornada d'exiliats o refugiats. En aquell 11 de Setembre, tot i que com sempre elements vacil·lants com BCT-BEAN o PSAN no van voler fer-se càrrec de l’extraordinària importància que tenia la convocatòria del Fossar i van abocar, en canvi, la major part dels seus esforços organitzatius -com ja va essent habitual any rere any en actes de partit; aquell Onze de Setembre, més clarament que en cap altre anterior, es feia evident que l’independentisme era una línia d'enfrontament a l’Estat i les forces d'ocupació espanyoles assaltaren el Fossar, una manera més d'intimidar l’independentisme, una manera més d'intentar bloquejar seu avanç irreversible. L'augment de la repressió espanyola sobre l’independentisme -com a expressió de l’altra cara de la moneda de la lluita del Poble Treballador Català- feien esdevenir els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans els protagonistes polítics de la jornada.
D’ençà del 1980, amb la Constitució espanyola i l'Estatut sucursalista aprovats comença a aparèixer la paraula «festa» per a qualificar la jornada de lluita, i es comença a fer evident que entre l’autonomia sucursalista i l’independentisme no hi ha espai per a opcions intermitges i per a polítiques ambigües i vacil·lants. D'ençà del 1981 l’independentisme comença a donar alternatives organitzatives a la línia d'enfrontament a l'Estat. Gradualment la lluita independentista passa del NO! a les actituds positives de lluita i organització: a nivell armat s'incrementava l’activitat de Terra Lliure, a nivell antirepressiu continuava la lluita deis CSPC, a nivell ecologista feia les primeres passes la Taula Antinuclear i Ecologista (no amb aquest nom, encara), a nivell de llengua es començava a veure també una necessitat organitzativa. En el context de l’alternativa independentista s'insinuaven les primeres iniciatives de necessitat de creació d'un moviment de defensa de la terra, és a dir la necessitat d'aglutinar en un projecte global totes les tasques que s'estaven ja duent a terme en la perspectiva de defensar la nostra terra de l’espoliació i la destrucció capitalistes i del genocidi espanyolista, així com de la disgregació regionalista. De la capacitat organitzativa de l’independentisme per a tirar endavant aquesta alternativa depenia -dèiem el 1981- el nostre futur com a poble.
La repressió espanyola contra l’independentisme ha continuat -cada vegada amb més contundència- i no obstant això ha persistit amb més o menys força la voluntat política de l’independentisme a continuar lluitant; i els onzes de setembre del 1982 i 1983 hem conformat les bases per a la creació d'un MDT. Mentre, d'ençà del 1980 l’independentisme s'ha anat afermant, com ha posat en evidencia la seva presència al matí al Fossar de les Moreres, concentrant de sis a vuit mil persones i, a la tarda, amb les xiulades i esbroncaments a la manifestació sucursalista (PSOE, CiU) -cada vegada amb menys credibilitat política- perquè l’independentisme també considerava que havia de ser present, en pla d'agitació política a la tarda, per fer patent al nostre poble, encara no del tot clarificat, el deshonest doble joc deis «nostres polítics».
La clarificació definitiva s'ha produït aquest any. Després del triomf electoral de la socialdemocràcia espanyola podem afirmar que el procés de Reforma Política s'ha clos. La dialèctica dels pactes s'ha acabat, el darrer ha estat la declaració d'anticonstitucionalitat de la LOAPA. No queda cap «excusa» ara per al bloc sucursalista per a continuar manifestant-se l'Onze de Setembre al carrer en un pla de nacionalisme reivindicatiu. És més, això ja començava a ser molest per a PSOE i CiU, plenament integrats dins l’aparell de l'Estat espanyol, sia com a forces governamentals sia com a forces autonòmiques, i era cada dia més absurd -i això l’independentisme ho té clar- manxar i tocar l’orgue al mateix temps.
Per això podem afirmar que aquest any ha estat el de la clarificació definitiva:
1) Jornada de lluita per a l’independentisme amb acte polític i manifestació al Fossar. I aquest any, com cada any, també hi ha hagut rumors d'intervenció de provocadors amb l’objectiu de disminuir la presència creixent de gent al Fossar. Aquest any la nova «administració» ha donat el permís no pas en base a complicades converses polítiques sinó que, com a bons tecnòcrates, la socialdemocràcia ha exigit més que fidelitat política en els discursos, legalitat en l'organització: el paper timbrat i les pòlisses han estat la novetat d'enguany, juntament amb les «oportunes» negatives de l'Ajuntament a facilitar l’entarimat i la presa de llum. Per a UCD el Fossar era un fet polític a contrarestar amb l’amenaça de represàlies; per al PSOE el Fossar és un fet polític a contrarestar amb el paper timbrat i les pòlisses.
2) Presencia política de l’independentisme a la tarda amb intenció de fer avançar en el procés de clarificació política l’autonomisme crític encara existent, de procedència espanyola o de procedència botiflera, enguany «abandonats» dels seus «dirigents».
3) Botiflers i espanyolistes celebrant festivament els seus èxits polítics: La Reforma Política Espanyola.
L'independentisme, a més, enguany s'ha compromès amb l’organització de l’MDT que ni la repressió que darrerament s'ha abatut sobre nosaltres, obligant-nos a un cert replegament en algun terreny, no ens farà retrocedir: demostrant la voluntat de tornar a recuperar terrenys, crear-ne de nous i continuar avançant.
