Algú, un mestre de minyons, s'esfereeix davant la possible implantació, en una data suposadament no llunyana, d'una ensenyança laica, i defensa la confessionalitat obligada de l'escola amb l'argument que, l'any 1931, ja utilitzava el bisbe Vidal i Barraquer. Hi afegeix el mestre al·ludit que una escola instrucció religiosa faria que es poguessin "infiltrar" en els cervells joves tot d'idees "extremistes”, laica, que significa un condicionament. Pel que es veu, l'ensenyança religiosa ens l'estalvia.
Es un raonament que ens trobem sovint entre cap i coll i no tan sols, és clar, en matèria d'ensenyança o de religió; allò que s'ha fet des de sempre, o durant un període de temps molt llarg, és natural, forma part com aquell qui diu de l'estructura anímica de l'home i, per tant, no condiciona; condiciona, en canvi, tot allò que és nou o contradiu un sistema establert. Hom pretén fer passar per consubstancial amb la naturalesa humana una organització social determinada, que coincideix, ves quina casualitat!, amb l'actual/ tradicional.
Aquesta mena de mentalitat, que s'ha reservat les exclusives públiques fins fa poc (i en alguns mass mèdia encara se les reserva), predomina en tots els sectors reaccionaris per als quals ara fa prop de quaranta anys s'instaurava un ordre político-social etern. Els hereus d'un règim que procurava solucionar-ho tot amb tocs de diana i de silenci, encara creuen, o ho fan veure, que un estat casernari és la condició normal de la humanitat, una condició a la qual aspiren tots els pobles que, per dissort, encara no hi han arribat. En aquest sentit, si bé amb d'altres paraules, s'han manifestat més de quatre cops els braços drets del sistema, una casta de dirigents que han pretès no fer política per privar que en fessin els altres.
Viure en un olimp on tens assegurada la benaurança pels segles dels segles a la banda dreta de la divinitat, és massa còmode perquè hi renunciem de mutu propi; Ja ho deia no fa gaire un dels instal·lats a perpetuïtat en assegurar que no el traurien del lloc que ocupava sense una batalla campal d'ungles i dents, que podria ser més ferotge i tot; la dialèctica dels punys i de les pistoles és fins i tot vàlida al regne celestial. Les veritats es defensen amb les armes, oi? Sobretot quan són veritats que fan la felicitat dels pobles.
Que cada dia la gent et surtin amb reclamacions que raonen prou bé, que es manifestin per tal d'eixamplar l'àmbit de la llibertat, que protestin de com rutllen les coses públiques convertides en dominis privats, que s'adhereixin a partits que encara no duen aquest nom, que pressionin per acabar amb l'eternitat instaurada per decret, és negligible; són grups orquestrats per contubernis inconfessables que s'apoderen de l'ànima de la gent senzilla amb mentides abocades pel broc gros. Però els mitjans de propaganda, amics, sempre els han tingut els mateixos, sense destorbs ni persecucions, ben a l'inrevés, perquè àdhuc hi han guanyat medalles. ¿Com s'explica, aleshores, que triomfin les falses doctrines procedents dels subterranis que ben just si han arribat a les orelles de la gent i fracassin tan sorollosament les maniobres lícites que no s'han concedit ni un minut de repòs i tenen entrada de franc a totes les llars, on les consignes supleixen les converses familiars?
I de la majoria silenciosa què en feu? Ens diran com de costum. L'objecció impressiona de debò. La majoria silenciosa... Quin "tanto", nois! Perquè, de la manera que t'ho recorden, per força has de deduir que aquesta majoria és partidària de l'statu quo i tan frenèticament immobilista que ja es deu haver quedat encarcarada. Un invàlid, carall! Però no deu pas ser tan segur, això, si se l'invoca sense consultar-la o se la consulta mitjançant plebiscits i referèndums que deixen una latitud de joc ben minsa.
Convé als règims paternals que les majories callin, i per això se'ls facilita que puguin tenir la boca tancada. En el silenci, però, també es poden dir coses i fer plebiscits no convocats pel poder. Quan setanta mil persones (xifra que van donar els diaris) es manifesten per l'amnistia sense cap garantia que en acabar l'acte tornaran tranquil·lament i sense dany a casa; quan tot d'una (però no pas per atzar) sorgeixen dotzenes de partits que, sense haver pogut acudir al reclam dels actes públics autoritzats, atreuen milers de ciutadans; quan els diaris (amb les excepcions de rigor mortis que tots coneixem) es van disparant amb tot d’informacions, d'articles, de comentaris, d'anàlisis, etc. d'un to francament crític; quan un míting socialista aplega una multitud que es posa ronca d'entusiasme (mentre en Viola, per al qual el Consell de Forces Polítiques de Catalunya no és representatiu de ningú, congria gentades que demanen la seva dimissió); quan les minories nacionals es destapen amb exigències no negociables al cap de quaranta anys de sermons que predicaven imperis interiors i la bona nova de les gàbies ben reforçades, senyal que el plebiscit és continu i contínuament contestat amb un NO a les feines de ribot que no canvien el moble, amb un SÍ ais parlaments nous que arraconen les andròmines...
Si tot això són extremismes, caldrà confessar que hi han menat les ortodòxies; tres generacions de ciutadans han fet cursos accelerats a l'escola del conformisme, però els mestres eren poc atractius i, al defecte de la mà dura, afegien l'inconvenient d'una ciència dubtosa, ensopida i sense prestigi de la qual alguns ja s'excusen. Hi ha hagut condicionament, però.
Així s'explica que tants creguin encara en ordres socials naturals, producte de biologies que seria imprudent de retocar amb excés; així s'explica, assenyaladament, que molta gent d'esquerra pensi amb idees de la dreta i que alguns socialistes es quedin a meitat del camí. Se'ls han venut realitats "sagrades", mites que hom preservava en atmosferes enrarides perquè no es florissin, projectes que naixien amb plom a les ales, discursos deslluïts per massa boques, dogmes irreversibles per definició. Ens exposem, doncs, a conservar sistemes capitalistes de producció en una societat pretesament socialista, a continuar creant plusvàlua a favor d'unes classes dirigents que s'identifiquen amb l'Estat, a prolongar hegemonies de pobles sobre d'altres pobles a causa d'una incapacitat d'ésser conseqüent i de la confusió que es fa entre l'instrument d'anàlisi i l'observador que hi introdueix la seva subjectivitat viciada per les normes del pensament burgès.
No cal partir de zero, ben cert, i tampoc no ho podríem fer encara que ens ho proposéssim, però sí que és indispensable de vigilar sense descans la procedència de les nostres idees i de seguir el rastre del seu desenvolupament. Sovint, més sovint que no voldríem, ens adonarem que encara no ens hem alliberat d'una contaminació que ens fa dòcils als sofismes i ens lliga a esquemes mentals que tot just superem verbalment, sense exterminar-los en les profunditats del cervell, on es mostren tenaços perquè ens els hi van instal·lar d'infants els mateixos que temen els condicionaments de la llibertat, els únics que ens importa d'acceptar ara, ací, arreu i tothora.
