A Presència del primer de març (de 1975 núm. 359) Eva Serra va publicar un interessant reportatge sobre l'Estatut de Catalunya que creiem molt útil, sobretot per aquells que vers el 1930 encara no havien nascut, o bé que per la seva edat no podien encara copsar l'abast que, per a Catalunya i per als catalans, tenia el nou estatut d'autonomia, els quals. avui son la majoria del país. Es justament per això, per a completar la informació a les noves generacions, que hem recabat i obtingut de la Direcció de Presència l'autorització per a reprendre el tema, justament on Eva Serra el va acabar quan diu: "El Dret de Col·lectivitzacions aprovat per la Generalitat significava l'accés al terreny vedat constitucionalment de la legislació econòmica-social, és a dir actuar per sobre de les limitacions constitucionals del text del 1932 i àdhuc del 1931, i això ja no era obra de la petita burgesia sinó sobretot dels obrers anarco-sindicaliste.”
No som juristes, però creiem no dir cap atzagaiada en afirmar que l'origen del dret és sempre la força. La força física dels qui lluiten i guanyen i estableixen la seva llei. O bé la força moral dels qui, tenint democràticament la majoria d'un país, imposen també la seva llei. L'Estatut no era la imposició de la llei per una majoria de catalans que democràticament l'havia votat, ans representava la transacció entre el dret d'aquests i el dret de la resta dels espanyols, que també per majoria democràtica havien establert una República que interpretaven diferent. Equivalia tot simplement a un pacte entre dues concepcions republicanes.
L'extralimitació del Decret de Col·lectivitzacions no era pas la primera extralimitació que a Catalunya es produïa contra l'abast de l'Estatut d’Autonomia. Eva Serra ho reconeix en recordar la lluita per la llei de contractes de conreu del 1934, que junt amb altres causes no específicament catalanes, provocaren el 6 d'octubre l'empresonament del Govern de la Generalitat i la suspensió de l'Estatut d'Autonomia. Era la Lliga, la dreta política catalana, en la qual s'emparaven els grans interessos econòmics de la burgesia industrial i agrícola, rebel·lant-se contra l'Esquerra, l'esquerra política catalana, en la qual s'emparaven al seu entorn els interessos dels rabassaires i de la petita burgesia.
Hom no pot concebre l'establiment de la República del 14 d'abril sense les eleccions del 12 del mateix mes. Era el dret república imposat per la força dels vots majoritaris de 48 hores abans, implícitament reconegut pel govern i pel propi monarca. De la mateixa manera hom no pot concebre, no ja el Dret de Col·lectivitzacions, ans totes les mesures preses pel Govern de la Generalitat arran del 19 de juliol, sense l'aixafament previ de l'aixecament militar per l'acció dels treballadors en armes. Era, una vegada mes, la força que establia un dret nou.
Aquesta vegada, però, el nou dret tenia una significació mes profunda. No era pas un simple canvi polític. No es tractava pas de substituir una monarquia per una república, o una república unitària i centralista per una república federal. Era tot simplement el canvi del concepte de la propietat privada, als interessos de la qual calia supeditar-ho tot, per una interpretació col·lectiva, social del concepte de la propietat dels mitjans de producció, posats ara al servei del poble. Els aixecats del 18 de juliol havien desencadenat unes forces noves, impetuoses, que hom no sabia pas com encarrilar. El carril seria el Decret de Col·lectivitzacions.
Eva Serra s’equivoca quan diu "això ja no era l'obra de la petita burgesia, sinó sobretot dels obrers anarco-sindicalistes." Era l'obra conjunta de tots aquells que —fos petita burgesia de centre o d'esquerra, obrers anarco-sindicalistes, o marxistes— estigueren aquell dia al costat del dret vigent fins aquell moment. Els uns intentaren conculcar aquest dret vigent i foren vençuts; els vencedors es trobaren davant la necessitat de conculcar-lo al seu entorn, però a la inversa. I per a fer-ho calgué posar d'acord Acció Catalana i Esquerra —petita burgesia— amb CNT i FAI —obrers anarco- sindicalistes— i encara UGT i partits marxistes.
Perquè foren tots ells els que, colze amb colze, formularen, del Consell d’Economia de Catalunya estant, el Dret de Col·lectivitzacions i de Control Obrer que després un Govern de la Generalitat formal per les mateixes representacions, havia de promulgar just als tres mesos de l'aixecament militar, i encara havia d'ésser referendat públicament uns dies mes tard per les dues centrals sindica is llavors existents.
No es tracta pas d'esmenar la plana a les conclusions finals del treball d'Eva Serra, que pel demés ja hem dit que trobem interessant per als qui, avui majoria, no visqueren aquells fets; sinó de completar-les per que tothom sàpiga que la responsabilitat que "el Dret de Col·lectivitzacions signifiques l'accés al terreny vedat constitucionalment —L'Estatut de Catalunya era una de les lleis constitucionals de la República— fou compartida per tots els sectors polítics i sindicals d'aquella època, encara que avui molts dels que queden no volen que sigui dit.
Tot això queda abastament explicat en el nostre llibre "30 Mesos de Col·lectivisme a Catalunya" (Ariel, Barcelona, 1970) del qual ara fa poc n’ha sortit la versió castellana, i en el qual, ja s'explica, bo i justificant-ne, la inconstitucionalitat de les disposicions col·lectivitzadores i de quina manera un any mes tard s’intentà d'argumentar sobre aquest fet, per fer marxa enrere en les conquestes que per als treballadors representava aquella experiència d’autogestió obrera, mot que ara s'ha posat de moda, sense que ningú recordi que fou ací a casa nostra on primer s’assajà ara fa trenta-vuit anys. Diguem per acabar que si el 1934 fou la Lliga la que cuità a dir al Govern de Madrid que la Generalitat feia coses inconstitucionals: el 1937 mancà poc perquè esquerres i comunistes anessin també a dir al Govern de València que les col·lectivitzacions eren inconstitucionals, i que fou un Conseller de la CNT el qui ho evita recordant-los justament el trist paper que havia fet la Lliga el 1934.
