Les envestides en tots el fronts que reben darrerament els Països Catalans semblen talment el producte d'un acord (consens?) per mirar d'eliminar d'un cop el problema: morta la cuca, mort el verí. I no hi ha dubte que l'actual projecte de Constitució, amb el seu article 138, és un dels puntals de l'ofensiva. Com ho és l'andanada actual del búnquer barraqueta al País Valencià, i l'absurd final de la pintoresca volta en carro als Països Catalans, i els articles que ara i adés van apareixent a la premsa, més un llarguíssim etcètera que ja ve de lluny, com per exemple aquelles declaracions del secretari general del PCE, segons les quals els Països Catalans no són sinó un intent expansionista de la burgesia catalana (es refereix, sens dubte, a la del Principat), continuades pel mateix personatge ("prefiero una España católica a una España rota"). I per subalterns obedients: "nosaltres serem el mitjà que la bandera espanyola sigui acceptada a Catalunya", "cal bandejar aquest eufemisme consistent a anomenar Espanya "Estat espanyol"; Espanya és una realitat que ens afecta a tots, i els seus símbols, són els nostres símbols", etc. Tot contribueix a esborrar i a confondre.
Crec que va en el mateix sentit l'article de Teresa Pàmies ("La nació no és estàtica", Avui, 12 d'agost de 1978) on, al costat d'unes veritats, no per sabudes menys destacables -el títol, per exemple-, amolla algunes idees i alguns testimonis que coadjuven a la confusió que he denunciat en el primer paràgraf.
En realitat, el que ens manca és un projecte polític generalment assumit; és a dir: un projecte de futur. Crec que, en això, hi devem estar d'acord tots, llevat de la dreta extracivilitzada, espanyola o no, és clar. Ara, aquest projecte de futur l'hem de fer nosaltres: a) amb una voluntat primordialment política. No basten definicions teòrico-històriques. Això és obvi per a molta gent, però la veritat és que aquest projecte polític no és encara generalment assumit; b) abandonant posicions apriorístiques i ressentiments, que condueixen fàcilmnet a la caricatura, però difícilment a un aclariment serè i desapassionat de les idees. Per exemple, quan, a l'article esmentat, Teresa Pàmies es refereix a "la imprecisió que caracteritza els seus partidaris (dels Països Catalans)" sense altra argumentació; o quan oposa els "grups separatistes-terroristes" al seu col·lega basc José Ramon Recalde (PCE), que tots recordem en la seva intervenció en el primer encontre d'intel·lectuals de l'Estat espanyol, quan s'"oblidà" que Euskadi no acaba allà on hi ha la frontera d'"Espanya". O en la mateixa distribució dels mots "separatisme" i "independentisme": "Països Catalans i separatisme", "grups separatistes-terroristes"... i es reserva el mot "independentisme" per citar-lo quan parla d'Adolf Hitler!
No, no és pas per aquest camí que avançarem. Cal absolutament que abandonem aquestes picabaralles i que treballem tots plegats, sense entrabancar-nos gratuïtament, per elaborar i difondre aquest projecte de futur, projecte que, per als marxistes revolucionaris, consisteix a fer avançar el nostre poble cap el socialisme.
A les Jornades de Debat sobre els Països Catalans (Barcelona, octubre de 1976), Rafael Castellanos, Antoni Fernàndez i Josep Ferrer llegiren una comunicació, "Consciència nacional i lluita de classes als Països Catalans" (editada a Quaderns d'alliberament, núm. 1, i reproduïda al llibre Debat sobre els Països Catalans), en què, ja d'entrada, adverteixen que plantegen la qüestió dels Països Catalans "en els termes en què (...) té sentit que aquesta qüestió sigui plantejada: en termes d'opció política". És a dir, partint d'unes dades que consideren objectives, com la mateixa història, més o menys recent, basteixen unes perspectives de futur polític des del seu punt de vista de marxistes revolucionaris. En aquesta comunicació, no tan sols queden contestades les preguntes que Teresa Pàmies es formula en el seu article de l'Avui, sinó que, de fet, hi és definida l'única alternativa política que actualment podem oferir a l'estat capitalista: rebutjar posicions espanyolistes (objectivament preservadores de l'estat, eina de dominació de les classes dominants); abandonar posicions mimètiques respecte a les burgesies "regionalistes" (opressores com a classe dominant, sotmeses als interessos de l'estat espanyol com a "regionalistes" i, per tant, incapaces de bastir la pròpia eina de poder polític, d'una banda, i responsables, per un altre cantó, d'haver coadjuvat a la divisió, i més modernament als enfrontaments, entre les regions dels Països Catalans), i seguir l'únic camí que ens menarà al socialisme: el desmantellament de l'estat burgès i la creació dels estats socialistes nacionals allà on es produeixen els enfrontaments de classe.
¿O no són una forma, més o menys tangencial, si ho voleu, de la lluita de classes, els enfrontaments que la dreta espanyolista (altrament dita búnquer-barraqueta) ha desfermat al País Valencià a fi de frenar la seva reconstrucció com a tal i, sobretot, com a component dels Països Catalans? Evidentment, quan la represa nacional dels Països Catalans sigui un fet més madur que no és ara, els espanyolistes a ultrança podran repetir la frase de l'il·lustre escriptor espanyol[1]: "si toda la periferia son naciones vamos a quedarnos solos con Cuenca" (cito de memòria). Per cert: que tots recordem també com aquest home ens va amenaçar, en l'al·ludit encontre d'intel·lectuals de l'Estat espanyol, de negar el vot favorable al document que elaboràvem si es definia el dret a l'autodeterminació com a dret a formar el propi estat quan el poble interessat així ho decideixi...
¿I no és absurd de parlar d'"imposar" una unitat a valencians i illencs amb els quals tant tenim en comú, encara que, com diuen Fernàndez, Castellanos i Ferrer, "només la consciència d'aquest fet per part dels catalans, és a dir, llur consciència 'nacional' i les opcions polítiques que la tradueixin pot fer i farà que els Països Catalans siguin, plenament, una comunitat nacional", mentre, per un altre cantó, se'ns imposa, sense haver-nos demanat permís, la "unidad indisoluble de España"?
I, per acabar: ja sé que als Països Catalans convivim, no dues, com diu Recalde a l'article citat per Teresa Pàmies, sinó moltes comunitats diverses: la dels catalans, la dels espanyols i la dels qui, prèvia alienació nacional, es consideren espanyols sense ser-ho, i que actuen com a elements d'alienació i de colonització cultural en nom d'Espanya. Tot el nostre respecte a aquestes comunitats, i a cadascun dels seus individus, que viuen i treballen al nostre costat. Però jo dic: o bé fem un esforç per ajudar els sectors populars i progressius d'entre ells a prendre consciència del seu paper i a integrar-se a la nostra cultura, però, sobretot, al nostre projecte polític, o l'avenç cap al socialisme quedarà frenat durant uns quants anys més. Perquè el socialisme no és una realitat abstracta ni una benedicció que s'envia damunt els homes. Cada societat el fa d'una manera determinada i real. Aquest ha de ser l'autèntic dinamisme de la nostra nació.
1. L'escriptor citat és Fernando Vizcaíno Casas, nat a València.
