Manifest
Unim-nos en la lluita per la independència i la revolució (procés d'unió dels independentistes revolucionaris dels Països Catalans)
Construir l’organització de l'independentisme revolucionari
Aquesta és la tasca principal de la lluita per l'alliberament nacional i de classe al moment actual; ja que no n'hi ha prou avui en proclamar-se de manera abstracta independentista i socialista.
Cal impulsar una línia clara que ens permeti d'avançar dia a dia en el camí dels objectius de la revolució socialista d'alliberament nacional dels Països Catalans. Cal una pràctica política que no es limiti a la propaganda buida i a la repetició dogmàtica d'eslògans.
Aquesta pràctica és la de l'Independentisme Revolucionari, la de l'enfrontament els Estats opressors espanyol i francès, la de la lluita ideològica constant, la de la mobilització i organització de poble en un moviment nacional-popular.
En aquests plantejaments independentistes revolucionaris s'inscriuen l'OSAN i el PSAN-PROVISIONAL.
Aquestes dues organitzacions, després d'un període d'estreta col·laboració es proposen d'avançar cap a la construcció d'una organització política revolucionària independentista dels Països Catalans implantada al nord i al sud de la frontera dels Estats. I aquest procés no es concep pas tancat exclusivament als grups impulsors, sinó que s'ofereix com una opció oberta al conjunt dels independentistes revolucionaris del nostre país.
L’OSAN i el PSAN-provisional
L'OSAN és una organització que lluita a Catalunya-Nord per l'alliberament nacional pel socialisme. Pertany al corrent revolucionari independentista dels Països Catalans.
El 1968 es crea a Catalunya-Nord el Grup Cultural de la Joventut Catalana, eixit del Grup Rossellonès d'Estudis Catalans. El GCJC, després d'uns anys d'existència decideix d'actuar més políticament i es transforma en Front de la Joventut Catalana, el qual dóna després d'una radicalització el Comitè Rossellonès d'Estudis i d'Animació, que pretenia ser l'inici d'un partit revolucionari català. El CREA, al cap d'un any, es converteix en Esquerra Catalana de Treballadors.
Aquesta organització, a més d'una presència puntual a les lluites de Catalunya-Nord, es presenta a les eleccions legislatives del març del 73, a les cantonals del 1974, i a les municipals del 77 a Perpinyà, en la “Llista d'Unitat Popular Catalana”.
Seguint el procés de maduració política i de debat al si de l'Esquerra Catalana dels Treballadors, es cristal·litzen dues tendències -una reformista i l'altra revolucionària- que se separen el juliol del 77.
L'una continuarà amb el nom de ECT (o també Unió Catalana per l'Autonomia). L'altra, després de sis mesos d'existència amb el nom d'ECT (Nova Falç), i com a fruit d'un treball de clarificació, es transforma el gener del 78, en OSAN (Organització Socialista d'Alliberament Nacional). Publica cada mes la revista “La Nova Falç”.
D'ençà de la seva existència l 'OSAN ha participat en mobilitzacions populars, especialment en la lluita ecologista, en accions de suport al moviment pagès i en activitats de redreçament cultural.
El PSAN-PROVISIONAL és una organització que enllaça amb la tradició de lluita per l'Alliberament nacional i de classe als Països Catalans sotmesos a l'Estat espanyol.
El 1969 neix el PSAN (Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans) sota els objectius genèrics de lluita per l'Alliberament Nacional i el Socialisme als Països Catalans. Aquest partit participa a la fundació de l'Assemblea de Catalunya i impulsa les mobilitzacions obreres i populars, i contra el franquisme tot promovent diferents plataformes de lluita: Obrers en Lluita, Barris en Lluita, Joventuts Revolucionàries Catalanes, Grups d'Estudiants Revolucionaris, Comitè d'Acció d'Ensenyants... Amb l'enduriment de les mobilitzacions i de la repressió abans de la mort de Franco apareixen dues tendències més i més separades: l'una amb posicions pròximes als plantejaments sucursalistes i reformistes de partits espanyols com el PCE-PSUC i l'altra independentista i revolucionària que manifesta una estreta col·laboració solidària amb ETA d'Euskadi i UPG de Galícia (primer comunicat trinacional del maig del 1975).
Naixia així el PSAN-PROVISIONAL el març del 1974. L'evolució posterior ha anat clarificant aquestes posicions: mentre l'organització dita “oficial” s'ha anat definint al marge de tota repressió com a organització pacifista i reformista, apèndix a la pràctica de la política dels grups sucursalistes, el PSAN- PROVISIONAL s'ha esforçat per traçar malgrat rebre una dura repressió (presó, exili, etc.) unes bases clares de la línia política de l'independentisme revolucionari.
El PSAN-PROVISIONAL ha aportat diferents treballs d'anàlisi entre els quals cal destacar “Les Tasques de la Revolució Socialista Catalana”, “Resolucions crítiques entorn de la Convergència Socialista”, “El fenomen nacional”, “Aproximació a la Història dels Països Catalans”, “Per l'Alternativa Democràtica”, “Per la Liquidació de la Dictadura”...
El PSAN-PROVISIONAL ha col·laborat a la creació dels primers col·lectius obrers per l'autoorganització dels treballadors dels Països Catalans: COLL (Col·lectius Obrers en Lluita) (novembre del 1975), ha continuat impulsant l'organització revolucionària de la joventut catalana: JRC. (Joventuts Revolucionàries Catalanes); ha orientat les tasques polítiques al si de l'Assemblea de Catalunya... i ha encapçalat darrerament la lluita contra la Constitució amb la creació del “Comitè Català Contra la Constitució Espanyola.”
Al mateix temps ha mantingut les relacions polítiques dels Països Catalans amb les organitzacions independentistes d'Euskadi i Galícia, i ha impulsat relacions amb altres moviments revolucionaris d'arreu del món: CARTA DE BREST (CG -País de Gal·les-, ECT, HASI -Euskadi-, MPS -Sardenya-, SFWP - Irlanda-, UDB -Bretanya-, UPG -Galícia-, Canàries, Xile (MIR)... El PSAN-PROVlSlONAL continua publicant el seu portaveu, Lluita, sense interrupció d'ençà del 1969.
Una organització independentista revolucionària als Països Catalans
L'OSAN i el PSAN-PROVISlONAL prenem com a marc de la nostra acció revolucionària els Països Catalans (Catalunya-Nord, Catalunya-Principat, País Valencià i les Illes). Entenem que malgrat les divisions estatals i administratives, malgrat l'existència de diferències reals entre cadascun dels Països (diversos nivells de consciència, de desenvolupament econòmic...), especialment entre Catalunya-Nord i els Països Catalans. sotmesos a l'Estat espanyol, aquests formen una entitat nacional pel fet de compartir unes mateixes estructures sòcio-econòmiques i posseir uns trets culturals homogenis.
Partint d'aquesta realitat i de l'existència d'unes formes d'opressió econòmiques, socials i culturals amb característiques comunes, ens proposem d'avançar en la construcció d'una única organització política.
Les formes d'opressió als Països Catalans
A Catalunya-Nord, sota dominació francesa, la situació econòmica és molt greu: es tracta d'una opressió de tipus colonial. L'exili (emigració) dels joves no és pas una fatalitat, sinó que és una de les més manifestes conseqüències d'una tal situació!! Fins al Tractat dels Pirineus (1659), Catalunya-Nord tenia una vida econòmica equilibrada amb el conjunt de la confederació catalano-aragonesa. Després d'aquest tractat, ocupada per les tropes franceses, tallada dels seus mercats naturals, Catalunya-Nord, per la voluntat dels diversos governs centralistes dels reis, de la Revolució Francesa del 1789, de l'Imperi i de les repúbliques, ha estat sacrificada a les necessitats d'una futura “unitat nacional” francesa. Els resultats, avui dia són: una nació i un poble negats (una nació i una cultura totalment perseguides); -una impotència total sobre les orientacions econòmiques i socials del nostre país (un empobriment general de les nostres poblacions i un envelliment dramàtic, perquè les forces vives -joves- han de marxar a França). El tancament sistemàtic i regular de totes les empreses industrials que té com a conseqüència un “xomatge” (atur) cada dia més greu. Una regressió de l'agricultura que es tradueix per la liquidació total dels cultius de muntanya i la desaparició de les indústries agro-alimentàries.
La transformació del nostre país en una zona turística a escala d'Europa té com a conseqüència la destrucció tant del litoral com de la muntanya, i afavoreix l'especulació sobre les terres i també la folklorització de la nostra cultura.
Aquesta situació d'explotació colonial és agreujada ara per la crisi general del capitalisme.
Als Països Catalans sotmesos a l'Estat espanyol existeixen unes altres formes d'explotació econòmica - d'extracció permanent de plusvàlua- que estan igualment orientades cap a la producció de riquesa en benefici de les classes dominants de l'Estat.
La subordinació i l'expoliació s'ha anat accentuant amb l'enfortiment de l'Estat espanyol especialment durant el franquisme. Per aquesta raó la crisi general del capitalisme afecta també amb una especial duresa els Països Catalans del Sud: els interessos del capitalisme monopolista servits per l'Estat espanyol porten a la ruïna sectors econòmics sencers (com la indústria tèxtil, l'agricultura...), introdueixen indústries perilloses i degradants (com centrals nuclears...) porten a la destrucció urbanística i ecològica (ciutats, zones turístiques de mar i de muntanya...), atreuen una immigració massiva arreu del país amb les dificultats per a la cohesió social que aquest fet comporta. Destrucció del país, abandó de les zones rurals, atur, expoliació de les riqueses produïdes: aquest és el panorama dels Països Catalans sotmesos a l'Estat espanyol.
La dominació de l'Estat espanyol és mantinguda, a més, per una política de destrucció lingüística i cultural que dificulta la necessària recuperació de la llengua i la cultura davant l'agressió dels mitjans de comunicació en mans de l'Estat.
Però, malgrat tres segles de separació, malgrat les formes d'opressió diferents que pateixen els Països Catalans, existeixen molts elements comuns.
Tant al nord com al sud, els Països Catalans, són considerats pels governs de París o de Madrid com a terres ocupades.
Arreu dels Països Catalans es mantenen formes d'opressió cultural destinades a impedir la presa de consciència de la realitat nacional (ofegament de la llengua i la cultura pròpies, imposició de la ideologia de les classes dominants dels Estats espanyols i francès...) per tal de garantir la reproducció de les condicions d'opressió a nivell econòmic i social.
Dins el quadre de la repartició europea dels sectors econòmics (producció-reserva de mà d'obra- descans...), els Països Catalans són destinats a la indústria subordinada de transformació, a l'emplaçament d'indústries degradants i les seves zones no industrials són considerades com a reserves turístiques: Catalunya-Nord, les Illes, les costes del Principat i del País Valencià, així com àmplies zones del rere-país (Pirineus, Montseny...) són urbanitzades amb les conseqüències de destrucció del medi natural i la desaparició de les activitats econòmiques tradicionals.
La implantació de centrals nuclears (Vandellós, Ascó, Cofrents...), l'amenaça d'explotació d'urani (Illa de Tet), el pillatge de les altres matèries primeres (ferro, espat-fluor...), sense cap possibilitat de control i sense planificació coherent en funció dels nostres interessos, contribueixen de manera especial a la destrucció del país.
En les circumstàncies actuals els PROVISIONALS i l'OSAN, no volem fer triomfalismes inútils perquè jutgem la situació com a molt greu per al nostre immediat futur com a poble treballador dels Països Catalans; la dominació i la destrucció del nostre país s'aniran agreujant progressivament si no ens llancem ara mateix a una lluita decidida contra l'opressió social i nacional i les seves manifestacions més visibles.
La dominació política dels Estats espanyol i francès
Per mantenir aquestes formes d'opressió, les classes dominants es valen dels Estats espanyol i francès. Així, imposen els seus exèrcits i policies en el nostre territori com a forces d'ocupació, i mantenen les seves formes de poder (parlament, govern i tribunals, estatals).
A Catalunya-Nord les formes de dominació actuals es basen en la política de la regionalització (iniciada per De Gaulle) com un intent de negació de la identitat catalana (capital “regional” Montpeller-Occitània, “regió” destinada a la turistificació...). Malgrat que aquesta regionalització és espontàniament defensada
per les classes populars de Catalunya-Nord, és depurada pels partits hexagonals (partits francesos “estatalistes”), tant governamentals com de l’”oposició” (especialment el PCF).
La política europea actual de l'Estat francès -que cerca un reequilibratge de la CEE, afavorint per això l'entrada de Grècia, de Portugal i de l'Estat espanyol- porta a terme la desaparició total de les activitats econòmiques del país, les quals, en les condicions existents, no poden ser competitives de cara als altres països productors del Mercat Comú.
La dominació de l'Estat espanyol al seu torn es pretén perpetuar a través de la remodelació de l'Estat franquista, tot reestructurant les formes de poder, en funció del nou projecte polític de les classes dominants. Es tracta, en definitiva, de mantenir l'explotació de classe i l'opressió nacional, tot donant una nova imatge democràtico-parlamentària. Aquest projecte, que manté intactes l'aparell de poder i de repressió del franquisme, busca el seu marc legal en la Constitució i porta a terme la política sucursalista de les “autonomies”. D'aquesta manera l'Estat espanyol pretén instaurar a les diferents zones del nostre país uns poders burgesos subordinats a Madrid però amb una certa imatge “autòctona”. Llur poder polític és totalment nul i inadequat a les necessitats de les classes populars.
A Catalunya-Principat es dóna el cas més clar de govern sucursalista “titella” sota la presidència de la Generalitat i amb la connivència dels partits elegits al parlament espanyol (PCE-PSUC/PSC-PSOE/- CDC-ERC-UCD); s'està constituint un poder sucursalista totalment adaptat a l'estructura de l'Estat espanyol. La redacció d'un Estatut dins el marc legal de la Constitució espanyola és un pas més en aquest sentit.
En aquesta maniobra sucursalista hi participen tant aquelles forces lligades a la burocràcia de l'Estat i el gran capital (AP, UCD...) com d'altres forces reformistes que es presenten com a catalanes (PSC- PSOE/PSUC-PCE) o fins i tot com a catalanistes i nacionalistes (ERC, CDC...).
Contra el “regionalisme” de l'Estat francès i 1a política de les “autonomies” de l'Estat espanyol, no hi valen programes reformistes que no fan més que oferir una sortida política per a la continuïtat dels Estats opressors, sinó que cal dreçar un programa de lluita arrelat a les necessitats de les classes populars catalanes.
Les diferents estratègies
A Catalunya-Nord, els partits hexagonals (PCF, PS, PSU...) proven de recuperar el fet català tot mantenint una política estatal a través del regionalisme francès.
Dels tres components del moviment polític català a Catalunya-Nord (els federalistes del Partit Federalista Europeu, l'Esquerra Catalana dels Treballadors-Unió Catalana per l'Autonomia; i l'OSAN) només aquesta darrera marca una línia d'enfrontament amb l'Estat francès i la seva política regionalista.
La via autonomista tal com la defèn l'UCA (ECT) no pot conduir ni a l'alliberament nacional ni al de classe, perquè l'autonomia que proposa ni va en contra de l'estructura de l'Estat francès ni la seva existència en tant que Estat opressor, ni sobretot, del sistema econòmic actual. Accepta per a Catalunya- Nord l'estructura estatal actual “catalanitzada” sense cap proposta per un real poder popular: és la porta oberta al manteniment al poder dels “notables” dins una “regió” catalana de l'Estat francès, amb el mateix tipus d'opressió nacional i de classe, amagat darrera el qualificatiu de català. La seva actuació populista, rebutjant tot trencament amb l'Estat com tota referència a la lluita social, no pot sinó enfortir les posicions “catalanistes” dels polítics locals com l'Alduy (batlle de Perpinyà). La lluita per l'alliberament nacional i de classe a Catalunya-Nord passa pel rebuig al regionalisme i a qualsevol falsa via autonomista, tot impulsant l'estratègia nacional-popular de l'independentisme revolucionari definida per l'OSAN.
Contra la situació d'opressió i de dominació que hem descrit als Països Catalans sotmesos a l'Estat espanyol, el PSAN-PROVISIONAL s'ha esforçat per impulsar una lluita decidida per l'alliberament de classe i nacional.
En aquesta perspectiva, cal deixar ben clar que, al nostre país són presents actualment dues alternatives cada cop més diferenciades: una alternativa autonomista-sucursalista producte d'un pacte polític entre, d'una banda, el capital monopolista i l’oligarquia d'Estat i, d'altra banda, els grups reformistes representants dels interessos de la mitjana i petita burgesia (tant dels vells sectors tradicionals com dels nous sectors tecnocràtics, és a dir, PCE/PSUC/PCPV/PCI/, PSOE/PSC/PSPV/PSI/, ERC, CDC, PNPV).
L'alternativa sucursalista pretén de crear unes estructures polítiques que puguin conviure amb l'Estat i en definitiva enfortir-lo. Una alternativa independentista que es va clarificant progressivament i que és representativa dels interessos objectius de la classe obrera i les classes populars.
L'alternativa independentista apunta clarament a la destrucció de l'Estat espanyol i, és per tant, una via imprescindible per l'alliberament del nostre poble. La impossibilitat de definir una tercera via entre l'independentisme i l'autonomia sucursalista fa que els grups “centristes” (PTE, MC, ORT, OIC, LCR...) subordinin cada cop més la seva política a l'estratègia del reformisme.
Existeixen encara al si dels grups que s'anomenen independentistes, partits com el FNC, el PSAN-oficial i el BCT que, lluny de portar una línia d'enfrontament amb l'Estat espanyol i de clarificació davant el reformisme sucursalista, presenten una línia vacil·lant. En lloc de posar en primer terme la clarificació ideològica i la mobilització popular, pretenen simplement trobar una bona “posició” intentant col·laborar en la política del sucursalisme (elaboració de l'Estatut de Sau...).
Per a nosaltres la política d'aquests partits és equivocada i s'allunya de l'alternativa independentista, que es manifesta fonamentalment amb la clarificació política, la lluita contra l’Estat, l’organització del moviment nacional popular als Països Catalans.
Així doncs, enfront de les polítiques reformistes i sucursalistes cal configurar l'estratègia de l’independentisme revolucionari.
Construïm una organització independentista revolucionària
Ens cal, doncs, una organització política independentista revolucionària als Països Catalans.
Construir aquesta organització no es pot limitar simplement a un canvi de nom, ni a una fusió mecànica de dues organitzacions existents.
Aquesta organització la construirem avançant en el camí de la lluita, del debat polític obert, i de l'enfortiment organitzatiu.
Cal que construïm l'organització dels revolucionaris a partir de les lluites concretes, aportant el nostre esforç a les mobilitzacions obreres i populars, oferint alternatives polítiques i incorporant els lluitadors més conscients i combatius.
Cal que construïm aquesta organització sobre la base d'un debat profund entorn de la línia política de l'independentisme revolucionari ja que no es pot partir de dogmes prefixats, i cal bastir una teoria que serveixi per a orientar les lluites concretes. És per això que plantegem de realitzar un debat obert, és a dir, no limitat únicament a les organitzacions pre-existents, sinó estès a tots aquells lluitadors que, partint d'uns punts generals d'acord, puguin aportar els seus esforços, les seues reflexions o el seu enquadrament orgànic a la nova organització.
Cal, finalment, que avancem en l'organització de les classes populars als Països Catalans, potenciant tant les organitzacions de masses en els diferents fronts de lluita com també construint el partit dels lluitadors que necessitem en aquests moments.
En la construcció d'aquesta organització política partim d'uns principis generals que caldrà desenvolupar, però que, en resum, podem sintetitzar així:
a) Independència i revolució socialista, un mateix objectiu
Per a nosaltres la Independència dels Països Catalans i la revolució socialista que ens proposem, no són més que aspectes d'un mateix objectiu.
Lluitem per una transformació revolucionària de la nostra societat, per acabar amb totes les formes d'opressió i d'explotació, i considerem que això no és possible de realitzar, sense la destrucció dels Estats espanyol i francès que ens oprimeixen. El camí de la transformació revolucionària, de la recuperació econòmica, social, cultural i política del nostre poble, passa per la independència nacional. D'altra banda, no es pot concebre una lluita victoriosa contra els Estats espanyol i francès, sense un profund procés de conscienciació, organització i mobilització de les classes populars.
La lluita per la independència neix de la mobilització revolucionària, es fonamenta en la lluita de classes. La independència dels Països Catalans contra els Estats espanyol i francès només és possible, d'altra banda, dins un procés revolucionari generalitzat al si dels diferents pobles d'Europa.
b) Què entenem per Revolució Socialista als Països Catalans?
Per a nosaltres, la Revolució Socialista és una profunda transformació econòmica, política, social, dirigida per la classe treballadora dels Països Catalans:
• LA REVOLUCIÓ SOCIALISTA DELS PAÏSOS CATALANS és una Revolució econòmica que té com a objectiu la transformació de les relacions de producció (acabar amb l'explotació dels assalariats abolint la propietat privada dels mitjans de producció: indústries, fonts d'energia, propietat de la terra, primeres matèries...) i de les relacions econòmiques capitalistes en general, imposant els criteris socialistes d'acord amb els interessos del poble organitzat. La lluita econòmica constitueix l'eix fonamental de la Revolució. Així, els fronts de massa principals (Front Obrer i Camperol, Front Local...) parteixen de la lluita contra l'explotació econòmica.
• LA REVOLUCIÓ SOCIALISTA DELS PAÏSOS CATALANS és una profunda transformació de la societat, és a dir, que veiem la revolució com una transformació del conjunt de les relacions socials i de tot el sistema de valors i de criteris capitalistes. Nascuda de la lluita contra totes les formes d'opressió i d'explotació del capitalisme, la Revolució Socialista dels Països Catalans farà evolucionar també les pràctiques referents a la família, a la sexualitat, a les relacions interhumanes, a la cultura, al saber, al temps lliure... canviant-les de contingut i adaptant-les als interessos del poble organitzat. D'acord amb aquesta dimensió de la revolució, cal impulsar les lluites dels diferents sectors oprimits per la repressió social del sistema capitalista i sotmesos a diferents formes de sobreexplotació (com les dones, els joves...) i de discriminació (empresonats, homosexuals...).
• LA REVOLUCIÓ SOCIALISTA DELS PAÏSOS CATALANS és la construcció del Poder Obrer i Popular, és a dir, de la capacitat per part de la classe obrera i de les classes populars dels Països Catalans de dirigir l'economia i la societat. Només l'exercici d’aquesta capacitat efectiva pot fer que els objectius econòmics i polítics es tradueixin en canvis revolucionaris profunds. És per això que en cada front d'acció cal impulsar una línia d'organització pròpia i de control obrer i popular que ha d'abocar a aquest exercici del poder efectiu.
• LA REVOLUCIÓ SOCIALISTA DELS PAÏSOS CATALANS no es proposa unes transformacions en abstracte, sinó precisament la transformació de la societat dels Països Catalans. És per tant, una revolució nacional, és a dir que busca les conquestes del poder nacional que serveixen per a la reconstrucció dels Països Catalans sota bases socialistes. (lluita per conquestes nacional-populars, denúncia de les autonomies sucursalistes, desvetllament de la cultura nacional i de la consciència, mobilització constant del nostre poble per a l'exercici de la seva sobirania).
• LA REVOLUCIÓ SOCIALISTA DELS PAÏSOS CATALANS és, doncs, també una revolució política que passa per la destrucció dels Estats espanyol i francès i la construcció de l'Estat Socialista dels Països Catalans, com a garantia de poder per als avanços revolucionaris.
c) El nostre camí: organització nacional-popular, enfrontament a l'Estat, lluita ideològica.
La línia de l'independentisme revolucionari es pot resumir en aquests tres punts anteriors.
En primer lloc, hem d'avançar en l'autoorganització del Poble Treballador Català de manera independent, tant de la burgesia com dels partits i de les organitzacions de massa espanyoles i franceses.
Cal que els obrers i el conjunt dels assalariats subordinats, pagesos i llauradors, el moviment de la joventut i el moviment d'alliberament de la dona, el conjunt del moviment popular als barris i als pobles... posseeixin les pròpies organitzacions arrelades a les necessitats de lluita concretes i orientades en una perspectiva d'alliberament de classe i nacional.
Això és l'organització del moviment nacional-popular.
En segon lloc, la línia de l'independentisme revolucionari es basa en la utilització de totes les formes de lluita per a enfrontar-se a l'Estat, denunciant el caràcter de les seves formes d'integració i de repressió, afeblint constantment les seves formes de dominació.
En tercer lloc, la línia de l'independentisme revolucionari pot ésser concebuda sense una dura lluita ideològica al si del poble contra les posicions confusionàries, especialment a nostre país, contra les diferents formes que adopta el sucursalisme reformista per tal de perpetuar i disfressar la dominació.
Cal un combat ideològic insistent per tal de mostrar al poble que el camí de l'alliberament és el camí de la lluita i de la mobilització. Cal un treball intens d'explicació política i de debat al si del poble per a anar clarificant els objectius del moviment nacional-popular i fer que aquests siguin assumits com a propis del conjunt de les classes populars.
d) Partim del marxisme
Partim del marxisme com a mètode d'anàlisi de la realitat i d'orientació de la seva transformació.
Concebem així el conjunt de la teoria revolucionària com a una eina per al coneixement de la realitat i de la clarificació dels objectius de lluita i no pas com a referència dogmàtica. Defugint el dogmatisme no fem més que partir de l'essència mateixa del marxisme.
Sobre aquestes bases marxistes ens esforcem per incorporar els elements teòrics i les experiències de lluita del leninisme i del conjunt dels moviments revolucionaris, aplicant de manera creadora llurs principis i realitzacions a la realitat concreta de la lluita al nostre país.
La unió dels independentistes revolucionaris
L'OSAN i el PSAN-PROVISIONAL, conscients de la necessitat urgent d'aquesta organització política als Països Catalans, fem una crida a tots els lluitadors que, partint d'un acord amb els principis generals ja esmentats estiguin disposats a participar a la seva construcció.
L'OSAN i el PSAN-PROVISIONAL no pretenem pas un exclusivisme partidista i sectari. Al contrari, considerem que l'aportació d’elements nous a l'experiència de les organitzacions no pot ésser més que francament positiva.
És per això que tenim menester de totes les aportacions que vagin dins el sentit de la lluita d’alliberament nacional de classe en el camí de l'independentisme revolucionari.
Països Catalans, octubre de 1978
