L’ascens “vertiginós” de CiU i de la figura de Jordi Pujol mateixa d’ençà de les eleccions del 29 de maig passat al Principat ha provocat vives reaccions, i no sols entre els sectors de l’espanyolisme pròxims al PSOE, els més directament “tocats” per aquest fenomen.
També l’independentisme n’ha resultat afectat, encara que d’una altra manera, en la mesura que ha provocat anàlisis i preses de posició ben diverses que mostren la poca clarificació política que té, a hores d’ara, el nostre moviment.
Sota l’àrea independentista hem llegit o sentit opinions de tota mena: Manuel de Pedrolo ja analitzava el dia 17 de maig des de la pàgina de “Diàleg” de l’AVUI l’avanç electoral del pujolisme com una derrota de l’independentisme.
D’altres posicions, encara, arribaven a acusar aleshores els partits independentistes de la victòria de Jordi Pujol.
Seguint l’escalada de perplexitats la manifestació del dia 30 de maig ens sorprenia amb actituds ben variades.
Mentre algunes personalitats i organitzacions que s’havien reclamat sempre de l’independentisme no sabien fer una altra cosa que manifestar obertament la seva adhesió sense reserves a Jordi Pujol, d’altres grups o persones rebutjaven tota intervenció, ignorant que abandonaven així a l’autonomisme el protagonisme en la defensa contra les agressions a la nostra nació.
Finalment, el radicalisme esquerranista, que sempre existeix en tot moviment, pretenia incidir políticament amb atacs personals contra Jordi Pujol.
Realment l’independentisme en conjunt no ha donat pas mostres d’una veritable maduresa política. De tot el conjunt de posicions manifestades entorn d’aquesta situació només les valoracions aparegudes a l’Alerta núm. 3 (portaveu de Terra Lliure) mostren clarament la necessitat d’una intervenció política de l’independentisme que defensem.
Saber valorar el pujolisme o no saber-lo valorar és una manera de mostrar que se sap o no se sap què és l’independentisme.
L’independentisme és actualment, en bona mesura, una manera de situar-se respecte a l’autonomia. Per això, el dia 30 de maig quan dèiem “Per què necessitem la independència?” resumíem:
“L’autonomia, sorgida del mateix Estat espanyol franquista sense ruptura és un obstacle per a l’alliberament del nostre poble. El “Estado de las autonomies” s’oposa als Països Catalans, divideix la nostra nació i converteix en il·legal qualsevol avanç en la nostra reunificació nacional.”
“L’autonomia no ha servit per defensar la nostra terra contra les agressions ecològiques, la nuclearització i la destrucció del territori.”
“L’autonomia no ha servit per lluitar contra l’atur i el tancament d’empreses. La reconversió industrial està atacant la base econòmica de les nostres comarques i portant a la misèria la nostra classe treballadora.”
“L’autonomia no ha modificat la situació d’opressió lingüística. El català continua sent una llengua subordinada a propi país i l’espanyol continua sent imposat, ara per la via del “bilingüisme”, a les escoles, a l’administració pública, al carrer i a tot arreu.”
“L’autonomia no ha tret de la presó els patriotes catalans, que són condemnats a llargues penes, ni ha evitat la repressió policíaca cada cop que ens hem mobilitzat en defensa de la nostra terra.”
“És per això que ara, davant una nova agressió contra el poble català, no hem de caure en una irreflexiva defensa del nostre “Ente autonómico”, perquè aquesta escarransida autonomia és indefensable. No podem caure en l’error de reclamar que ens facin una mica més llarga la cadena que ens uneix a Espanya del tricorn i la garrotada, una Espanya que sempre té a punt algun “Felipe” per a manar-nos.”
“Volem que ens deixin estar; volem la independència!”
Els independentistes “desencisats” per la situació actual al Principat pensem, doncs, que ho són en la mesura en la mesura que tenen desenfocats els objectius polítics.
Aquests, des de fa gairebé 10 anys estan esperant amb paciència digna de tot elogi que l’independentisme guanyi un espai electoral.
I això és perquè l’independentisme, per sort o per desgràcia, no és un espai electoral. És menys i és més que això.
És menys que això perquè tal com podem observar fàcilment, l’independentisme al moment actual és només una consciència de rebuig a l’Estat, consciència vaga que no s'ha plasmat encara amb prou força en un moviment de base sòlid i ben arrelat. I sense un arrelament social no hi ha solidesa política; ni espai polític consistent; ni, menys encara, espai electoral.
Però és també, més que tot això perquè planteja la lluita sobre unes bases més sòlides que ens han de permetre, més tard o més d'hora, de guanyar.
La lluita independentista no és una lluita per un canvi de govern, sinó una lluita contra l‘estructura de l'Estat, contra l‘ocupació (militar, administrativa, cultural, educativa, econòmica, lingüística... ). Una ocupació que l‘autonomia manté, perpetua i disfressa.
Aquesta és la diferència fonamental amb el pujolisme, el qual se situa dins el marc dels pactes polítics permesos per l'Estat.
El desencís per la manca d’incidència electoral de I ‘independentisme demostra, doncs, un desconeixement -voluntari o involuntari- de com tenim plantejada la lluita pel nostre alliberament com a poble, i de com hem d'anar augmentant el nostre arrelament social.
A aquests desencisats cal recordar-los que la victòria electoral del catalanisme moderat és el resultat, ni més ni menys, de la repressió contra I ‘independentisme per una banda, i del control burgès dels mitjans de comunicació per l‘altra. Però no és ni una derrota del nostre moviment que continua el seu camí lent però ferm de consolidació, ni tampoc un vot en blanc per a la política de Jordi Pujol.
Les eleccions no són el reflex exacte d'adhesions compactes a les línies polítiques de les candidatures votades. No ens enganyem: ni els catalans del Principat eren del PSOE a les eleccions espanyoles, ni són de CiU ara. Fora d'unes minories addictes a cada partit, la majoria dels votants han escollit cada cop una opció que semblava possible (dins el petit ventall d'opcions possibles). I caldria encara considerar la tendència creixent a l‘abstenció a cada nova consulta electoral. Caldrà, doncs, tenir molt clar que els qui han votat CiU han votat fonamentalment com a càstig al PSOE i com a vot d'afirmació vaga de la catalanitat. I això crea per al nou govern unes responsabilitats que difícilment podrà complir.
Ni les condicions sòcio-polítiques estatals ni les seves contradiccions internes no faran possible que el pujolisme aparegui com el defensor deis interessos de les classes populars catalanes. Aquest és el gran punt flac de Jordi Pujol i el seu equip polític; i també aquesta és la perspectiva oberta a l‘independentisme i a l‘alliberament del poble català.
