Molt sovint, quan s'ha parlat de les mancances polítiques de l'independentisme, les causes s'han situat, de manera genèrica, en una «manca de formació». Dir això, però, equival a no dir res, car no ens mostra quines poden ser les causes concretes de l'estancament polític que s'ha donat, I és dóna, en alguns sectors de la militància independentista.
Una anàlisi més aprofundida ens fa veure, però, que la mancança política es manifesta en forma de subjectivisme; és a dir, en forma d'una incapacitat per tractar les qüestions de manera objectiva i política, tot deixant-se portar per apreciacions simplement personals i subjectives. En aquest article procurarem d'analitzar el funcionament i l'abast d'aquest subjectivisme al si del nostre moviment, car, només si coneixem les mancances i les combatem, l'independentisme podrà continuar el seu avanç.
Unes anàlisis exageradament subjectives
La lacra de massa sectors de l'independentisme naixent ha estat la incapacitat d'analitzar políticament la societat i els diferents fenòmens socials; aquesta incapacitat s'ha anat manifestant de manera reiterada al si de l'independentisme a través de valoracions dels fets del tot subjectives, fins al punt d'arribar a veritables caricatures d'una misèria ideològica escandalosa.
En són exemples clars, les acusacions d'"espanyolistes" i de "provocadors" llançades per alguns sectors contra els altres; o, fins i tot, les designacions més ridícules (com ara "la contra", aplicada de manera injusta al sector més coherentment revolucionari...). Una militància que s'acontenta amb aquesta mena de "definicions" tan primàries no diu gaire a favor seu i mostra, això sí, un grau de subjectivisme extraordinàriament accentuat.
El subjectivisme, doncs, ha impedit i impedeix de veure les coses amb la mínima objectivitat necessària. El més greu, però, és que aquesta tendència a deixar-se portar per subjectivisme, en comptes de veure's frenada o regulada per les organitzacions o els líders "independents" sovint encara ha estat utilitzada per alguns dirigents, els quals, tot i conèixer les mancances de formació de la militància, han volgut aconseguir així adhesions fàcils. El resultat ha estat que aquestes adhesions s'han fet tan volàtils com fàcils havien estat en un començament..., i s'han desintegrat amb la mateixa rapidesa que s'esvaïen aquelles acusacions i designacions tan esquemàtiques i simplistes. El subjectivisme, però, no només ha estat aplicat per alguns com a recurs incorrecte per tractar les contradiccions amb altres línies o organitzacions, sinó que s'ha aplicat també, i de manera continuada, a les persones individuals. I així, de manera semblant, hem vist com molts militants de trajectòria ben exemplar han estat titllats, de cop i volta i sense massa escrúpols, de les més grans acusacions pel sol fet d'haver canviat, per exemple, d'organització política, sense que s'haguessin desviat ni un mil·límetre de les seves referències ideològiques.
Les anàlisis objectives han escassejat; i, el que és més greu encara, les que han existit no han fet pas una gran fortuna. Una part massa important encara de la militància independentista ha preferit quedar-se ancorada en les seves petites fòbies i els seus tristos fantasmes particulars... fins que entre tanta visceralitat i tan poca objectivitat han acabat perdent tota referència política. L'abandó de la seva militància independentista ha estat la conseqüència lògica (i prou previsible) d'una bona part dels sectors que s'han deixat caure en el subjectivisme.
Els límits i els perills del subjectivisme
L'abandó de la militància, però, no és la conseqüència més dolenta de les anàlisis subjectives, car de la ideologia subjectivista n'esdevenen inconvenients molt greus per a la lluita política, fins al punt que l'aboquen a un carreró sense sortida.
El defecte principal del militant subjectivista és la seva visió simplista i maniquea de la realitat; per ell, el món es troba dividit en bons i dolents... i prou. Aquesta concepció l'aplica també a l'hora d'analitzar les organitzacions polítiques, fins i tot al si de l'independentisme. D'aquesta manera, en comptes d'analitzar-les pels seus plantejaments i per les seves actuacions, el militant subjectivista té tendència a situar tant les organitzacions com les persones que hi militen d'acord amb criteris prefixats i en bona part sectaris, car per ell "són bons els qui pertanyen a la meva organització, i els altres són dolents, ineptes, o traïdors".
Aquesta actitud pot servir per reforçar una identitat política mal definida, o per amagar una buidor extrema de plantejaments polítics, i per això no pot pas resistit la prova que representa la necessitat d'haver de prendre posicions coherents en situacions difícils com les que han travessat els moviments revolucionaris d'arreu del món aquests darrers mesos.
Si es vol aconseguir un moviment independentista amb capacitat política i ideològica en el moment actual, cal combatre, doncs, el subjectivisme. Cal obligar a substituir els prejudicis i les apreciacions subjectives per anàlisis objectives i polítiques. Les valoracions i les anàlisis han de mostrar sempre les contradiccions i limitacions de totes les organitzacions (incloent-li la pròpia), i han de saber situar els criteris de valoració en funció dels plantejaments i de la pràctica política en cada moment i no com a afirmacions immutables.
Aquesta concepció immutable de la realitat política porta a una mena de conservadorisme ideològic que pot ser nefast per a la lluita política, car, si segons els plantejaments subjectivistes les organitzacions i les seves militàncies es mantenen sempre iguals a elles mateixes, no seria pas possible de dur a terme cap línia que pogués comportar qualsevulla mena d'evolució. El subjectivisme nega d'aquesta manera l'essència mateixa de la dialèctica i de la lluita ideològica, i porta a desviacions polítiques fàcils de manipular des de posicions dretanes, com comentarem més endavant.
El subjectivisme, doncs, aboca, d'una banda, a la paralització política, car, pel fet de concebre la realitat social com a immutable i sense contradiccions, és incapaç d'assumir cap mena de projecte tàctic ni de comprendre cap mena de política d'aliances. I, d'altra banda, viu d'un ambient militant en extrem vulnerable a la intoxicació, car, en no basar-se en anàlisis objectives, tot militant que es deixa portar pel subjectivisme acaba essent esclau de referències personals i d'apreciacions purament subjectives; és a dir, cau en el terreny adobat per al desvetllament de picabaralles i mals entesos continuats, justament el que pretén tot procés d'intoxicació informativa.
Finalment, cal observar que, com a cas aguditzat i altament significatiu, existeix encara el que en podríem anomenar "subjectivisme terminal"; és a dir, aquell subjectivisme agut que apareix en moments de crisi profunda ("terminal") d'algunes organitzacions.
En efecte, en moments en què l'enduriment de la repressió fa difícil el funcionament militant i afavoreix la crispació i l'aparició de falsos discursos (els quals en el fons amaguen actituds de confusió o de simple abandonisme, però que no es manifesten de manera clara), el subjectivisme apareix en forma d'acusacions bescanviades generalitzades de traïció per totes bandes.
En aquests moments, tothom és traïdor, i tothom en té la culpa de tot; depèn, només, de qui sigui l'acusat i qui sigui l'acusador en cada cas. Els moments crítics del FAC, així com els de la CNT, han donat exemples d'aquest subjectivisme aguditzat que acompanya períodes de crisi final de moltes organitzacions.
Es tracta de veritables situacions paranoiques, degudes a la manca de capacitat per tal de poder plantejar de manera objectiva les qüestions polítiques, i és evident que l'independentisme no ha d'arribar a aquest límit si vol subsistir com a moviment polític. Per evitar-ho, però, caldrà que es proposi com a tasca prioritària l'extirpació de tot rastre de subjectivisme.
Cal lluitar contra el subjectivisme a tot arreu
Hem dit que la militància independentista s'ha d'acostumar a analitzar les coses en termes objectius, i cal que s'esforci per raonar políticament sense deixar-se influir per quines són les persones o les organitzacions que hi ha ai darrere de cada proposta o projecte concret. Li cal, doncs, analitzar bé les organitzacions com a fenòmens variables i contradictoris; i li cal, també, saber jutjar amb objectivitat les persones.
És alarmant d'observar, per exemple, els judicis gratuïts llançats per alguns irresponsables contra alguns presos; o l'alegria, posem pel cas, amb què alguns militants immadurs atribueixen actuacions o posicions polítiques a d'altres militants. I amb això no volem pas dir que no hi hagi d'haver critiques polítiques, sinó que no és correcte deformar la realitat perquè aquesta s'adigui a unes hipòtesis particulars.
El subjectivisme ha fet molt de mal a la lluita antirepressiva, i cal que sigui del tot foragitat d'aquest àmbit si volem que es pugui desplegar una solidaritat sòlida i ben fonamentada. Alguns independentistes (potser amb bona intenció, però amb una manca total de criteris polítics) s'han dedicat a jutjar de manera subjectiva el comportament d'alguns presos.
Aquest fet, però, no seria pas tan greu si no hi hagués hagut l'excés de subjectivisme que critiquem, car no s'han fet crítiques polítiques i objectives, sinó que s'ha caigut en apreciacions personals i, molt sovint, confuses o simplement calumnioses; i, a més, aquestes apreciacions s'han transmès de manera irresponsable a la premsa del règim, pel que han contribuït d'aquesta manera a la seva funció intoxicadora.
Pel que fa aquesta qüestió, cal que tots els independentistes de dins i de fora de la presó tinguin clar que els comportament dels presos només tenen un sentit polític si es troben en funció dels objectius del moviment independentista.
No és correcte de valorar el comportament dels presos d'acord amb els criteris particulars d'algun pres ni de les seves apreciacions personals. A aquest nivell, cal, també, saber situar les coses políticament, perquè, si no es fa a partir de criteris objectius, s'entra en una mena de competició absurda de mèrits, de difícil solució i que no fa altra cosa que accentuar les dificultats per a un diàleg polític objectiu entre totes les preses i presos.
En aquesta mateixa línia, cal saber valorar de manera general la funció política dels independentistes empresonats, i cal fer-ho amb objectivitat i, també, amb criteris polítics. En aquest sentit, parlar de "col·lectiu de presos" com a idea política central és una confusió (potser, també, ben intencionada, però sense fonament), car un col·lectiu no existeix si no és en funció d'unes referències polítiques.
Així, el conjunt de les preses i els presos independentistes només serà un veritable col·lectiu polític quan tingui la coherència política necessària pe r incidir en la realitat política i de manera conjunta amb tot el moviment independentista. I això no s'aconsegueix només proclamant que existeix un col·lectiu i prou, sinó que cal partir de la realitat que hi ha i crear les condicions perquè avanci la coherència política que es necessita.
I això només es pot fer si en la pràctica de cada dia s'impulsen formes d'unitat. No s'avançarà gens amb proclames idealistes i subjectives situades al marge de les necessitats polítiques de la lluita independentista, car només serviran per crear encara més divisions artificials.
Hores d'ara, la situació de la presó és la de l'existència d'una diversitat política, tot i que aquesta diversitat es produeix dins d'unes bases unitàries comunes també innegables (les quals es deriven, sobretot, del caràcter polític i independentista de la lluita i dels objectius de les preses i els presos.
Sobre aquesta base, és possible construir una unitat real. I, en aquesta línia, l'MDT postula la unitat tàctica antirepressiva, la qual es basa en la solidaritat envers totes les preses i els presos sense distincions, i en el rebuig a qualsevulla forma de reinserció. Aquesta unitat, doncs, és objectiva, car és possible.
Els plantejaments subjectius erronis volen començar la casa per la teulada i pressuposen el que no existeix. El resultat d'aquests plantejaments subjectius són actituds polítiques negatives que aboquen ja sigui a la paralització de la intervenció política (com quan es refusava el dret per a què les preses i els presos independentistes donessin el seu suport a la manifestació "Per l'exercici del dret a l'autodeterminació " de l'11 de febrer de l'any passat), ja sigui a l'esquizofrènia de parlar de la unitat mentre es fomenta la divisió amb calúmnies i intoxicacions informatives constants.
La lluita contra la reinserció tampoc es pot resoldre amb procediments subjectivistes. Limitar-se a repetir, una i altra volta, "no a la reinserció" i a exhibir un fantasma, no ajuda a resoldre res i només porta a un clima d'acusacions mútues i vers la degeneració. La reinserció, com a falsa sortida per a les preses i els presos, només es pot combatre si es creen les condicions per al reforçament de l'independentisme, i això es fa a través de propostes tàctiques i estratègiques, i, en concret, si es reforça la unitat antirepressiva.
En aquesta qüestió, el subjectivisme només aboca a una acceleració de la crispació entre els presos, car la manca de criteris polítics objectius transforma la lluita contra la reinserció en una paranoia persecutòria de tots i cadascun dels empresonats. Altra vegada, el doble llenguatge tanca el cercle i els mateixos que per una banda parlen de descrispació per l'altra es troben embolicats en les aventures més intoxicadores i crispadores.
El subjectivisme es troba també impregnat en alguns dels plantejaments polítics generals, i amaga, sovint, una manca de referències polítiques sòlides, les quals són substituïdes per la critica fàcil. La manca d'un espai polític objectiu i propi porta les posicions subjectivistes a buscar el seu espai en la simple desqualificació primària dels "rivals". Altre cop, el subjectivisme ha d'acudir al doble llenguatge i, mentre parla d'unitat, basar el seu "discurs paral·lel" en la desqualificació de les diferents posicions polítiques a través de les crítiques fàcils i les calúmnies.
És per això que, d'habitud, les posicions subjectivistes eviten d'assumir responsabilitats polítiques globals i es refugien en militàncies parcialitzades, per tal de poder anar subsistint a partir de la crítica feta des de fora de tota responsabilitat. Aleshores, el subjectivisme es tradueix en una mena d'apoliticisme estrany i contradictori.
Cal tenir en compte, però, que la relació entre politització i superació del subjectivisme és directa, pel que podem dir que, quan l'independentisme arribi a la seva maduresa política, el subjectivisme desapareixerà de cop.
De tota manera, i per tal d'evitar falses interpretacions, convé puntualitzar que la lluita contra el subjectivisme és un combat ideològic; es a dir, que va en contra d'uns plantejaments i d'unes idees, i no pas en contra d'unes persones, car l'objectiu és superar formes d'anàlisi i de treball incorrectes, i això només s'aconsegueix si es transforma la militància actual.
El subjectivisme i l'apoliticisme de dreta
Com ja hem dit, el subjectivisme és el refugi de posicions apolítiques i contradictòries. És possible, però, d'anar més enllà i d'afirmar que l'apoliticisme que genera és de tipus dretà.
I això és així perquè el subjectivisme apolític, en la seva volguda ignorància dels conflictes polítics, no combat les línies polítiques errònies. És escandalós de veure, per exemple, com els atacs dels sectors subjectivistes que han sorgit contra el projecte de l'anomenat ("front patriòtic" han estat molt més de tipus subjectiu -traïció, liquidació, etc.- que no pas a partir de critiques sòlides a les propostes polítiques que representen l'aliança ideològica i política amb la burgesia, i que és l'essència de la proposta del "front patriòtic".
El subjectivisme apolític no combat políticament les línies contràries a l'independentisme i tampoc és capaç de defensar com a alternativa unes línies coherents, car necessita refugiar-se en el terreny de l'ambigüitat i dels dobles llenguatges. En aquesta mateixa orientació, el subjectivisme apolític es veu forçat sovint a basar el seu discurs en un to derrotista que li permeti d'introduir falsos elements de diferenciació. Tendeix, doncs, a propagar un clima en bona part desmobilitzador.
El resultat d'aquest conjunt de posicionaments confusos és que el subjectivisme es converteix objectivament en un instrument d'obstrucció de les propostes polítiques de l'independentisme; i, de manera indirecta, esdevé un element favorable a qualsevulla alternativa oportunista que pugui aparèixer intentant d'aprofitar l'extensió de la consciència independentista (com ho podria ser una proposta electoralista del tipus de l'ERC al Principat).
Per al subjectivisme apolític qualsevol projecte és bo mentre permeti "remenar gent" i qualsevulla proposta oportunista por ser acceptada com a "mal menor", tot plegat a causa, precisament, de la seva manca de perspectives.
No permetre les ambigüitats
Cal, doncs, entendre la lluita contra el subjectivisme als més diferents nivells i obligar tota la militància independentista a fer plantejaments polítics amb rigor i coherència i a assumir responsabilitats, no només a nivell de base sinó en relació amb projectes d'àmbit nacional.
Els avanços, aconseguits en la lluita contra diferents problemes que havien provocat algunes línies errònies en l'independentisme, no han estat possibles amb paraules sinó amb propostes concretes.
Si la línia del "front patriòtic" era equivocada a nivell antirepressiu provocava el tractament sectari dels presos i la divisió entre ells, les propostes d'unitat fetes dels CSPC han permès de crear un nou clima i les condicions per a una lluita solidària políticament coherent.
Si les propostes de dretanització de l'independentisme i de liquidació del seu contingut revolucionari i rupturista, que es fan des de diferents sectors ideològicament i socialment conservadors, són considerades un perill per a la continuïtat del nostre moviment, no serveixen tampoc de res els planys ni les paraules, sinó que cal bastir amb coherència el projecte independentista i reforçar, d'una banda, el bloc de les organitzacions estratègiques de l'independentisme revolucionari i, de l'altra, bastir un projecte polític de masses (a partir de les candidatures independentistes d'unitat popular -CUP-, la impulsió d'una Assemblea Nacional unitària, i l'estructuració de l'independentisme combatiu en els diferents fronts d'intervenció política).
Els criteris per avançar en aquesta lluita contra l'ambigüitat són, doncs, força clars.
-En primer lloc, davant de cada qüestió política, cal esforçar-se perquè sigui analitzada amb el màxim d'objectivitat; cal partir de la realitat existent, amb totes les seves limitacions i contradiccions.
-En segon lloc, cal fer propostes unitàries, viables pel fet que parteixen de l'anàlisi de la realitat tal com és, amb les seves contradiccions; cal esforçar-se, doncs, per generar dinàmiques obertes i clares d'agrupació i d'incidència.
-En tercer lloc, cal utilitzar adequadament el debat i la lluita ideològica, per tal d'anar desbrossant el camí i ajudar a agrupar els qui realment volen lluitar i a rebutjar les posicions entrebancadores o contraries al desplegament de l'independentisme.
Els mesos que vénen exigiran de tot l'independentisme una gran claredat en les idees i no ens podrem acontentar amb les típiques simplificacions subjectives que tant han agradat a alguns i que tant de mal han fet al conjunt del nostre moviment.
Caldrà, com a qüestions concretes, que sapiguem situar, en el futur moviment independentista a construir, les diferents organitzacions i les diferents persones, i això s'haurà de fer evitant de caure en cap mena d'apreciació subjectiva.
La construcció de l'independentisme polític requereix com a condició l'eliminació de tot rastre de subjectivisme.
