Joves, veniu amb nosaltres!

No són, però, massa paraules ço que cal a la joventut. Ço que li cal és un guiatge serè i fermíssim que els adreci pels ca­mins que porten a la consecució de l’ideal: la llibertat.

És la decisió enèrgica del moment ço que plau a la joventut, i cal seguir-la, puix ella té el convenciment absolut, la visió exacta, que per viure una vida calen perills, í s’hi llença afanyosa i ar­dida amb tota la força i la noblesa del seu car.

La joventut sap que la vida està plena de dificultats, i, sa­bent això, sent fretura per viure-la, experimenta el neguit abas­segador de la sang jove, i pensa superar-les, aquestes dificultats, i vèncer-les magníficament.

I els pobles, si volen fer l’obra per a la qual són destinats, han també de vèncer els obstacles; si aspiren a viure la vida plena i lliure, han de llançar-se coratjosament a la lluita; altrament, serà un poble amorf, un poble junyit sempre més al carro de qualsevol vencedor.

No fou amb paraules ni amb vacil·lacions que els cubans asso­liren la seva llibertat; no fou amb una política tortuosa i mesquina com s’imposaren els irlandesos, que fou amb l’arborament de la sang jove lliurant-se decidida al sacrifici.

Si Catalunya no ha recobrat encara la seva independència, ha estat perquè n’han estat guiatge homes porucs, homes que han pensat massa en les dificultats a vèncer, homes vells abans d’hora, que volien portar la llibertat sense sentir cap trastorn, com un bell somni d’infant. Però encara que la menja en somnis és de tot punt semblant a la menja dels desperts, na se’n nodreixen els que dormen, ha dit sant Agustí.

Tot infantament porta dolor, ha dit un amic nostre, i era impossible infantar sense dolor la independència d’un poble, sen­se sofrir les tristeses d’una violència.

Ni tan sols la voluptuositat del dolor sentien. Solament el plor els plaïa, i el plor havia substituït el neguit i el desig de llibertat.

Aquest esporuguiment ha causat estralls en el nostre poble. A la joventut, li ha privat de sentir tota la grandesa de l’ideal na­cional, car no en veia la traça, no entenia la pàtria perquè això és una cosa tan gran que no trobava res, cap actuació, que igua­lés la seva idealitat sublim, l’esforç heroic que calia, puix, tal com ha dit Nietzsche: «Per mitjà de la lluita és com s’ha d’acreditar tota qualitat sobresortint.»

Allunyà el poble, perquè precisament aquest és sempre jove i s’emociona i segueix, embadalit, totes aquelles actuacions audacio­ses i que noblement segueixen els viaranys precisos que poden realitzar el somni de llibertat.

Aquests mots, Pàtria i Llibertat, no són paraules buides llen­çades al vent. Són dos símbols de goig i de dolor: de vida.

I Catalunya la vol viure, aquesta vida plena, i la seva joven­tut, també en sent fretura, encara que aparentment no ho sembli. Aquest neguit, aquest nerviosisme d’avui, que no poden precisar, perquè ningú na els ho ha aclarit, és justament això que hem dit que es mou en el seu esperit, com la mare sent el neguit del fill. Puix lloen allò que senten lloar pels altres, i vituperen així ma­teix allò que senten vituperar.

Cal, doncs, una violència; però no una violència llançada al vol com un repic de campanes. No una violència eixorca i inútil, ans una violència metoditzada, afinada cap a un objectiu concret; lluny del lloc on jeuen les ànimes febles, ans vers una llibertat no basada en lleis i paperots solament, sinó en la vida lliure i digna dels homes i de les nacionalitats. Na res ja de paperots emplenats de mots de llibertat com a mirallets per caçar aloses, sinó la llibertat feta carn i ossos, sang d’aquest poble català tan vexat i ultratjat encara, hipòcritament avui, durament altra volta potser en temps futur, que s’arrossega vergonyosament sota la grapa espoliadora d’un imperi fugisser.

Per això us cridem amb nosaltres, joves catalans, perquè en el vostre planter no hi vingui l’hivern abans de la florida, sinó per fer aquesta acció vindicadora i sigui la joventut les avançades de l’exèrcit alliberador.