En aquesta situació internacional, i coneguts els factors que l'han determinada i besllumades les perspectives immediates, hem d'analitzar la qüestió nacional de Catalunya. La nostra qüestió nacional és una part de l'immens conjunt remogut a fons per la segona guerra imperialista i per la justa i conseqüent política de pau de la Unió Soviètica. La solució de la qüestió nacional de Catalunya no pot ésser considerada aïlladament del profund procés històric que va desenvolupant-se en els nostres dies i en el món sencer.
Marx-Engels i el problema nacional i colonial
En analitzar els esdeveniments que en la seva època tingueren lloc a Irlanda, Índia, Xina, els països centreuropeus, Polònia i Hongria, Marx i Engels ens donaren les directrius fonamentals sobre la qüestió nacional i colonial.
Aquestes directrius fonamentals no solament no foren desenvolupades per la socialdemocràcia, sinó que varen ésser desconegudes i tergiversades en la teoria i renegades en la pràctica.
Els problemes nacionals d'Europa han estat i són un factor revolucionari de lluita contra l'imperialisme. En la mesura en què els partits de la segona internacional degeneraren en Partits de «reformes socials» s'apartaven de la lluita de classes, renegaven de la dictadura del proletariat, passaven als rengles de la contrarevolució, la qüestió nacional que en un principi anunciaven vagament es transformà en instrument «ideològic» de subordinació nacional a l'imperialisme. No val ara la pena d'analitzar les teories socialdemòcrates justificatives de l'opressió nacional i colonial. Recordem, només, que per als socialdemòcrates la lluita dels pobles colonials era contrària als interessos del proletariat europeu, que la tesi sobre «la missió i càrrega de l'home blanc» dels més fanàtics imperialistes, l'acceptaven en parlar del paper progressiu de l'imperialisme en les colònies, que feien el joc a l'imperialisme en assegurar que els pobles colonials i les nacions oprimides no estaven preparats per a l'exercici de la llibertat i de la sobirania.
La nostra experiència és suficient per conèixer a fons la posició pràctica dels socialdemòcrates en la qüestió nacional. El Partit Socialista Obrer Espanyol, ha combatut a sang i a foc Catalunya i Euzkadi, les dues nacionalitats històriques oprimides arribades a la maduresa nacional. El Partit Socialista Obrer Espanyol ha estat un instrument de l'imperialisme espanyol, el més últil, car, per la seva acció escrita i pràctica, grans nuclis d'obrers no copsaren mai que la qüestió nacional i colonial és part integrant de la revolució proletària internacional. En el curs de la nostra guerra les incomprensions i exabruptes del Partit Socialista Obrer Espanyol i dels seus líders en funció de govern, Largo Caballero, Prieto i Negrín, de cara a Catalunya i a les institucions econòmiques nostres, foren uns dels factors principals que contribuïren a la derrota de Catalunya i de la República.
Lenin i el problema nacional i colonial
Va ésser Lenin el primer a desenvolupar la teoria nacional i colonial, tenint com a base les directrius fonamentals de Marx i Engels. La teoria de Lenin sobre la qüestió nacional i colonia, consta de tres punts essencials: 1r. Reunió en el sistema simètric de les directrius fonamentals de Marx i Engels, sobre les revolucions nacionals i colonials en l'època imperialista. 2n. Vinculació de la qüestió nacional i colonial a la qüestió de l'enderrocament de l'imperialisme. 3r. Afirmació que la qüestió nacional i colonial és una part integrant de la revolució proletària internacional.
Que lluny estem, companys, del reaccionarisme socialdemòcrata!
Stalin i el problema nacional i colonial
La teoria revolucionària de Lenin sobre la qüestió nacional i colonial havia d'ésser desenvolupada i aplicada pel company Stalin.
Quatre factors nous i substantius han enriquit la teoria sobre la qüestió nacional i colonial:
1r. Unió de la qüestió nacional amb la colonial. La qüestió nacional i colonial passa a ésser no una qüestió específica de la política interna d'un Estat particular, sinó un problema mundial d'emancipació dels pobles oprimits, dels pobles dependents i colonials, del jou de l'imperialisme.
La unió de la qüestió nacional amb la colonial, la defineix així el company Stalin: «L'abolició de l'opressió nacional a Europa és inconcebible sense l'emancipació dels pobles colonials d'Àsia i Àfrica de l'opressió de l'imperialisme; aquella està lligada orgànicament a aquesta».
2n. Formulació categòrica dle dret de les nacions no sobiranes i de les colònies a la separació política, a l'existència com a Estats independents.
3r. La qüestió nacional i colonial i del poder capitalista, de l'enderrocament del capitalisme i de la dictadura del proletariat, són connexes. Desenvolupant aquest punt capital escriu el company Stalin: «La guerra imperialista ha demostrat, i l'experiència revolucionària dels anys recents ha confirmat altra vegada: 1r. Que els problemes nacionals i colonials són inseparables del problema de l'emancipació del domini del capital. 2n. Que l'imperialisme (forma superior del capitalisme) no pot existir sense l'esclavització política i econòmica de les nacions no sobiranes i de les colònies. 3r. Que les nacions no sobiranes i les colònies no poden ésser emancipades sense l'enderrocament del domini capitalista. 4t. Que la victòria del proletariat no pot ésser duradora, si no és que les nacions no sobiranes i les colònies siguin emancipades del domini capitalista.
4t. Real igualació, no simplement jurídica, de les nacions. Ajut i estímul a les nacions endarrerides per aixecar-les al nivell cultural i econòmic de les més avançades. Considerar aquesta igualació, ajut i estímul, com un dels requisits previs per a la cooperació fraternal entre les masses treballadores de les diverses nacions.
Aplicació pràctica de la teoria
El valor extraordinari de la teoria Leninista-Stalinista sobre la qüestió nacional i colonial és que ha passat del domini de l'especulació al de la pràctica triomfant. La teoria leninista-stalinista ha estat aplicada íntegrament a la Unió Soviètica.
En la «Declaració dels drets dels Pobles de Rússia», publicada el 15 de novembre del 1917, redactada pel company Stalin, aleshores Comissari del poble per a les Nacionalitats, s'exposen els següents principis fonamentals: 1r. La igualtat i la sobirania dels pobles de Rússia. 2n. El dret dels pobles de Rússia a la lliure autodeterminació fins a la separació i a l'establiment d'Estats independents. 3r. Abolició de tots els diversos privilegis i restriccions nacionals i nacional-religioses. 4t. Lliure desenvolupament de les minories nacionals i dels grups ètnics que habiten en el territori de Rússia.
L'aplicació estricta dels principis constitucionals fou una de les grans preocupacions del proletari victoriós. Així podem veure que en la resolució del X Congrés del Partit, data del 10 de març del 1921, es fixen les següents tasques: «...ajudar les masses treballadores dels pobles que no són de la gran Rússia, a igualar-se a la Rússia central, la qual marxa al cap d'ells, i ajudar-los a: a) desenvolupar i consolidar llur propi sistema estatal soviètic en formes compatibles amb el caràcter nacional d'aquests pobles: b) organitzar llurs propis tribunals, cossos administratius, organismes econòmics i governamentals, sorgits de la població autòctona familiaritzada amb els costums i la psicologia de la població local, i que usen en el seu funcionament l'idioma nadiu; i c) desenvolupar en llur propi idioma la premsa, les escoles, els teatres, els clubs i institucions culturals i educacionals en general».
Realitzada l'experiència en els anys més difícils i ombrívols de la Revolució d'Octubre, quan pel fet mateix de la guerra civil i de la intervenció estrangera, la gran quantitat de pobles, de grups ètnics, de nacionalitats aplegades a la Unió Soviètica estaven isolats entre ells per la imposició dels generals blancs, anglesos o francesos, sorgeix amb una força sorprenent la justesa genial de la teoria leninista-stalinista de la qüestió nacional i colonial. Formulada amb claredat exemplar i aplicada de manera conseqüent, la teoria nacional i colonial de Lenin i Stalin, fou l'aglutinant més sòlid dels pobles i nacions de la immensa Unió Soviètica. I la confirmació esplendorosa d'aquest fet és que, en el període de construcció triomfant del socialisme, la teoria leninista-stalinista ha estat incorporada íntegra a la Constitució aprovada l'any 1936.
L'article 13 de la Constitució diu: «La Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques és un Estat federatiu, constituït sobre la base de la unió voluntària de Repúbliques Socialistes Soviètiques iguals en drets». Vegem l'article 17: «Cada República federada conserva el dret a separar-se lliurement de l'URSS». I, finalment, reflexionem l'article 123, suprema definició de la unió fraternal i igual dels pobles soviètics: «La igualtat de drets dels ciutadans de l'URSS, sense distinció de nacionalitat ni de raça, en tots els dominis de la vida econòmica, de l'Estat, cultural, social i polític, és una llei immutable. Tota restricció directa o indirecta dels drets o, inversament, l'establiment de privilegis, directes o indirectes, per als ciutadans per raó de la raça o de la nacionalitat a la qual pertanyin, el mateix que tota prèdida d'exclusivisme racial o nacional, o l'odi i menyspreu racial o nacional, són castigades per la llei».
Les conseqüències d'una teoria aplicada conseqüentment
La teoria nacional i colonial de Lenin i Stalin no fou aplicada sense dificultats. Calgué vèncer la resistència acarnissada dels trotsquisme, enemic sistemàtic de tot allò que pel seu valor substantiu havia de consolidar la Revolució d'octubre. Així no cal estranyar-nos de la duresa amb què el company Stalin plantejà el problema en el XII Congrés del Partit. Heus ací les seves paraules, les quals ens podem aplicar per saber el que podrem ésser en l'esdevenidor i el perquè de les moltes derrotes que hem sofert en el passat: «O bé dintre de la Unió Soviètica, trobem una solució correcta per al problema nacional, d'aplicació pràctica, i establirem veritables relacions fraternals i veritable col·laboració entre els pobles—i en aquest cas tot Orient veurà que la nostra Federació és bandera del seu alliberament, una avantguarda dels passos de la qual ha de seguir—i això serà el principi de l'esfondrament de l'imperialisme mundial; o nosaltres, la Federació i el seu conjunt, cometem un error, la confiança dels pobles antigament oprimits cap al proletariat de Rússia, i privem la Unió de Repúbliques d'aquest poder d'atracció que posseeix als ulls de l'Orient, i en tal cas guanyarà l'imperialisme i perdrem nosaltres».
En el període de la guerra civil i dels intervencionistes l'aplicació conseqüent de la teoria nacional i colonial, tingué una importància capital. «Els obrers russos—comprova el company Stalin—no haurien pogut derrotar Kolxac, Denikin i Wrangel si no haguessin gaudit de la simpatia i la confiança de les masses oprimides de les regions frontereres de l'antiga Rússia». No hm d'oblidar que el camp d'acció d'aquests generals facciosos restava limitat a l'àrea de les regions frontereres habitades principalment per nacionalitats no russes, i que aquestes no podien sinó odiar els Kolxak, Denikin i Wrangel per la seva política imperialista i de russificació. L'Entente, intervenint i donant suport a aquests generals, podia confiar solament amb els elements que en les regions frontereres eren els agents de la russificació. I això encenia l'odi de les regions frontereres cap als generals sediciosos i augmentava la simpatia d'aquesta població del govern soviètic. Aquesta circumstància explica la feblesa de la reraguarda dels Kolxak, Denikin i Wrangel i, per tant, la de llurs fronts motiu, que a la llarga fou la causa de llur derrota.
La victòria culminant de la política nacional de Lenin i Stalin ha estat la Constitució stalinista aprovada pel Congrés extraordinari dels sòviets de l'URSS. Per què fou possible aquesta victòria esplendorosa? El company Stalin ens ho explica: «La mateixa absència de les classes explotadores, les quals són les principals organitzadores dels xocs entre les nacions; l'absència de l'explotació que conrea la malfiança mútua i emmetzina les passions nacionalistes; el fet que el Poder es trobi en mans de la classe obrera, la qual és enemiga de tota esclavitud i fidel campiona de la idea de l'internacionalisme; la realització efectiva de l'ajut comú entre els pobles en totes les esferes de la vida econòmica i social i per últim, el floriment de la cultura nacional dels pobles de l'URSS, la qual és nacional en la seva forma i socialista en el seu contingut. Tots aquests factors i altres de semblants han canviat profundament la fesomia dels pobles de l'URSS; llur sentiment de mútua malfiança ha desaparegut, s'ha desenvolupat entre ells el sentiment de mútua amistat i així s'ha establert una cooperació veritablement fraternal entre els pobles en el si de l'Estat federal unit. Com a resultat d'això, tenim ara un Estat socialista multinacional perfectament constituït, el qual ha sortit triomfant de totes les proves i la solidesa del qual pot envejar tot Estat nacional en qualsevol part del món».
La comprensió de la teoria leninista-stalinista del problema nacional i la seva aplicació conseqüent, sense timidesa ni hipocresia, se's planteja avui amb la màxima força. La no comprensió del problema nacional pels líders de la República del 31 i del 16 de febrer, i, en el curs de la nostra guerra, per part dels polítics que tingueren les majors facultats i responsabilitats, ha estat un dels factors principals de la victòria dels Lerroux-Gil Robles, l'any 34, i dels Franco l'any 39. Aquesta incomprensió, però, no fou casual. La burgesia no és capaç de resoldre els problemes nacionals. Contràriament, la seva tendència natural consisteix a emmetzinar-los per consolidar i perllongar els seus privilegis, el seu domini polític. La socialdemocràcia no comprèn ni pot comprendre, ni molt menys, resoldre, els problemes nacionals. Contràriament, la socialdemocràcia ha deformat els problemes nacionals, els ha presentat a la classe obrera com un problema de reacció i no de revolució, per servir millor els interessos dels seus amos imperialistes. La impossibilitat que la burgesia i la socialdemocràcia puguin resoldre els problemes nacionals és una de les més útils, importants i alliçonadores conclusions de la teoria leninista-stalinista del problema nacional. Oi més, quan aquesta conclusió, l'hem experimentat nosaltres en la pròpia sang, en la profunda amargor d'una derrota evitable.
Catalunya és una nació
Cal escatir ara, companys, si la teoria leninista-stalinista sobre la qüestió nacional, pot ésser aplicada o no a Catalunya.
Què és una nació? Vet ací la definició del company Stalin, la més complerta que mai haguem llegit. «Una nació és una comunitat històricament desenvolupada, estable, de llenguatge, de territori, de vida econòmica, de formació psicològica manifestada en una comunitat de cultura». Reuneix Catalunya aquestes qualitats? Evidentment, sí. Som una comunitat que s'ha desenvolupat al llarg dels segles, malgrat l'opressió imperialista. Som una comunitat estable, per tal com hem vençut els esforços centenaris d'assimilació violenta fets pels imperialistes. Som una comunitat de llenguatge propi, de territori comú i unit, de vida econòmica ben caracteritzada, de formació psicològica forjada pels segles d'opressió i per l'anhel inexhaurible de llibertat. Som una comunitat amb manifestacions pròpies, en la llengua nostra quan ha estat possible—uns quants anys en més dels 200 anys que s'han escolat des del decret de Nova Planta—i en la llengua estrangera imposada.
Catalunya és, doncs, una nació. Però, Catalunya, companys, no és una «comunitat de destí». El principi de Lenin, «dintre de cada nació moderna hi ha dues nacions», escau plenament a Catalunya, com a qualsevol altre nacionalitat.
Cal, companys, que meditem i que assimilem aquest principi de Lenin. La incomprensió del principi de Lenin obre la porta a totes les desviacions nacionalistes petit-burgeses, ens conduiria a un carreró on mai no ha trobat ni trobaria solució el nostre problema nacional. En cada nació hi ha dues classes antagòniques, inconciliables: la burgesia i el proletariat, els explotadors i els explotats. Hi ha, per tant, dues nacions antagòniques inconciliables. La burgesia es val i es valdrà del problema nacional per resoldre els seus afers de classe, llesta sempre a aliar-se amb la burgesia imperialista en el moment precís en què consideri satisfeta la seva ambició de classe o que vegi en perill els seus interessos de classe pel desenvolupament i ofensiva del moviment obrer. El proletariat vol resoldre i resoldrà definitivament el problema nacional, car no ignora que d'esdevenir opressor d'altres pobles tornaria a ésser altra vegada oprimit. La burgesia i el proletariat poden i deuen, en un moment donat i per a una qüestió concreta nacional, entendre's lluitar junts contra un enemic provisionalment comú. «Seríem revolucionaris molt infeliços—ha dit Lenin—si, en la gran lluita d'alliberament del proletariat pel socialisme, no sabéssim com treure avantatge de cada moviment popular contra cada cas particular d'opressió imperialista, per intensificar i estendre la crisi». Però la burgesia i el proletariat no s'han de, no es poden, confondre mai. Llur destí no és comú. El destí de la burgesia és desaparèixer. El destí del proletariat és esdevenir-ho tot per construir un món socialista d'igualtat, de llibertat, de veritable fraternitat entre tots els homes i tots els pobles. La tesi socialdemòcrata del «destí comú», de la «comunitat nacional» subordinada necessàriament als interessos de classe a les demandes nacionals, indueix els treballadors a la col·laboració i a la pau entre les classes, a la negació de la lluita de classes, condueix en el seu desenvolupament lògic a la teoria racista reaccionària, al feixisme.
Catalunya és una nació. Però Catalunya no pot isolar-se. La tesi que Catalunya pot resoldre el seu problema nacional com un cas particular, desentenent-se i fins oposant-se al problema general de l'imperialisme i de la lluita del proletariat, és reaccionària. Per aquest camí es va a l'exageració negativa de les particularitats nacionals, a un nacionalisme local eixorc. Per aquest camí es marxa no vers l'alliberament social i nacional, sinó a una major opressió i vexació. De la mateixa manera que els treballadors del país opressor cauen en la desviació colonitzadora, xovinista, així que no comprenen o no tenen en compte suficientment les peculiaritats d'estratificació de les classes, la cultura, la vida diària, el passat històric i la psicologia peculiar d'un poble somtès, el mateix els treballadors del país oprimit cauen en la desviació xovinista localista, particularista, de confondre els seus peculiars «interessos nacionals en general», de concedir més atenció i esforç als problemes accidentals que als propis interessos fonamentals de classe, així que obliden o no comprenen el problema general de l'imperialisme i de la lluita de classes del proletariat.
Catalunya és una nació. Cal, però, que Catalunya esdevingui una nació de fet i de dret, una Catalunya reconeguda. Com assolir-ho, companys? Tot resumint: dues línies estan en presència, entre dues línies han d'escollir els catalans de Catalunya i els catalans de l'emigració: la línia imperialista, la línia revolucionària. Cal analitzar i prendre partit.
La línia imperialista
La línia imperialista és la que segueixen els pidolaires del nacionalisme català petit-burgès. L'home representatiu d'aquests pidolaires, entre els quals trobem fraternalment aplegats els desertors, els claudicadors, els que fugiren abans d'hora, els que no comprengueren la Catalunya en guerra i no comprenen la Catalunya que lluita contra la traïció de Franco i no comprendran mai la Catalunya que es forja amb heroisme i dolor: és l'ex-conseller Carles Pi i Sunyer.
El «pla» polític de Carles Pi i Sunyer fou escrit el mes de gener d'enguany. En el mateix mes d'eufòria de l'imperialisme anglo-francès, quan intentava «una maniobra de gran envergadura per obtenir, en nom de la defensa contra el comunisme, un canvi de fronts». El camí de Damasc; per a Carles Pi i Sunyer, va ésser aquesta «gràfica imatge» de Churchill, segons la qual la «nova europa federal», després de la victòria, seria com «una casa de diversos apartaments en la qual tothom tindria la seva habitació». El que no ens diu Pi i Sunyer és que el propietari d'aquesta casa d'apartaments seria l'Imperi Britànic. Qüestió que no el devia capficar gaire, car ell, home d'humilitat coneguda, s'hauria acontentat amb un racó de les golfes, a preu econòmic. Tanmateix, cal reconèixer que el document de Pi i Sunyer va tenir un èxit positiu entre els «patriotes» catalans d'Amèrica que restaren a Amèrica mentre el nostre poble es dessagnava en defensa de Catalunya. Les felicitacions i encoratjament anaven i venien, i els cors estaven preparats per retornar heroicament Catalunya darrere les baionetes dels demòcrates senegalesos i francesos.
Pi i Sunyer entén que el recobrament de Catalunya no ha d'ésser pobra dels catalans, sinó dels imperialistes anglo-francesos. Per recobrar Catalunya només cladrà que uns catalans de «seny» es presentin a l'hora de la victòria a reclamar a Mr. Churchill un racó de les golfes imperials. Naturalment cal que preparem bé el terreny. ¿Què hem de fer? En primer lloc, convèncer Mr. Churchill que els catalans no som un factor de «pertorbació», sinó d'«estabilitat». En segon lloc, visitar el Papa perquè ens perdoni «els desbordaments comesos» durant la nostra guerra. De seguida, avergonyir-nos i fer-nos perdonar la nostra guerra, oblidar-la i convèncer els grossos burgesos catalans que tot plegat fou un mal somni car la guerra va ésser una innocent «discòrdia» i un dissortat «malentès». Sense deixar-ho refredar, fer la unitat de «tots els catalans», dels catalans que tinguérem la dissort de combatre Franco i de «desbordar-nos» contra les servents del Vaticà i dels catalans que, més patriotes i maquiavèl·lics, ajudaren Franco a derrotar l'exèrcit català i l'ajuden avui en la tasca d'enrunar el que la guerra deixà en peu a Catalunya. Feta aquesta evangèlica «unitat de tots els catalans» oferir el poder a la burgesia, a les forces d'«ordre» i d'«estabilitat» a les «dretes de major volum», tot prometent-los humilment respecte i obediència i col·laboració desinteressada, no retornar mai més als desbordaments del passat, no tornar a ésser mai més els caps calents que tan sovint hem estat, malauradament. Ja «units tots els catalans», presentar-nos a les conselleries victorioses i dir-los: «som Catalunya i us demanem per Catalunya les petites engrunes del banquet imperial de la victòria».
Per portar a terme el seu pla genial, Carles Pi i Sunyer s'entesta a resoldre dues grans dificultats: posició de la burgesia i òrgan representatiu de «tots els catalans». ¿Què dirà que farà la burgesia quan rebi el pla de recobrament de Catalunya? Aquesta pregunta no deixà dormir Pi i Sunyer en els dies que degué durar la redacció de l'històric document. Preveient dificultats, s'adreçà a ella, patèticament: «la posició lògica—afirma—fóra que les dretes catalanes procuressin contribuir a resoldre el problema de Catalunya dins de les possibilitats de la conjunció de forces polítiques conservadores desitjoses d'una sòlida ordenació europea». Poc convençut que la lògica i la burgesia vulguin anar juntes, Pi i Sunyer treu la caixa dels trons per espaordir-la i profetitza: «Que no vingui un moment en què torni a repetir-se el dramàtic mal entès que tan funest ha estat per a Catalunya; que, per no incorporar-se els sectors de la dreta de major volum a un profund moviment de recobrament nacional, l'hagi de fer altre cop la gran multitud de gent catalana anònima i modesta de sentiment liberal». Perspectiva funesta. Altre cop, el poble al carrer. Altre cop, el poble donant la seva sang per salvar Catalunya. Altre cop, els desbordaments, les «discòrdies», Catalunya factor de «pertorbació» i no d'«estabilitat». Té tota la raó, Carles Pi i Sunyer. Ell va arribar a l'alcaldia de Barcelona portat per la «gran multitud de gent catalana anònima i modesta». Però això què hi fa? Qui no té en la seva història un pecat de joventut? L'argument és de pes i prou bo per convèncer les «dretes de major volum» i comprometre-les a obrir-nos les portes del Fomento del Trabajo Nacional i de l'Instituto Catalán de San Isidro, i a donar-nos un sostre a «tots els catalans ben penedits i units». Resolta aquesta dificultat, Pi i Sunyer planta cara coratjosament a la segona: l'òrgan representatiu de «tots els catalans». Com ha d'ésser? Qui pot ésser-hi? És clar, cal esbandir d'antuvi tot «el que representi partidismes polítics, ambicions de grups o banderies personalistes». Feta l'escombrada, no resta més que «una selecció d'elements de pura categoria moral, perquè inspiri confiança i mereixi respecte». Ja veieu si és senzill. Fem, doncs, aquesta «selecció». President: Carles Pi i Sunyer, car el pare de la criatura és l'amo de la criatura. Vice-president: Manuel Serra i Moret, car en llegir l'històric document va escriure a corre-cuita un article per dir, amb molta modèstia, que ell, l'heroi parlamentari de novembre de 1934, era un dels «selectes» i que s'oferia pel que fos. I després... Potser Ventura Gassol, el qual desertà de Catalunya essent Conseller de la Generalitat o Josep Dencàs, el gran tàctic del 6 d'octubre, o Josep Casanoves, l'entranyable amic de Reverter i del segon Buró francès, o Nicolau d'Olwer, el qual s'adherí al traïdor Casado, responsable de l'afusellament de tants milers de catalans a la zona Centre-Sud. Qui més? En bona lògica, pertanyen per dret natural a la «selecció», Eugeni d'Ors, Valls i Taberner, Bertran i Musitu i el Mateu dels ferros. I si Pi i Sunyer no ha trobat encara el caixer de la «selecció», li oferim, a escollir, tres patriotes: Cambó, Asens o Tarradellas. ¿Com es pot dubtar que aquesta «selecció» d'elements de «pura categoria moral», faria rotllo? Resta una darrera dificultat, imprevista. Carles Pi i Sunyer proposava que la «selecció» havia «de radicar a la terra amiga de França» ben arrecerada a les baionetes senegaleses. On hem d'anar ara? Carles Pi i Sunyer no ha dit res encara. Es veu que l'atuïment ha esmorteït la seva fecunda imaginació. I bé, seriosament, nosaltres proposem que la Seu de la «selecció» sigui el Born. Prèviament, però, caldrà demanar un salconduit al bon amic de Catalunya «factor d'estabilitat i no de pertorbació», generalíssim Franco.
Companys; en el Manifest del 1r de maig d'enguany de la Internacional Comunista podem llegir: «les petites nacions són moneda de canvi en mans dels imperialistes». El Manifest es refereix a les petites nacions ja sobiranes i, en aquell temps, «neutrals». ¿Ho seran en mans dels imperialistes les nacions oprimides, sotmeses ja a l'explotació d'un imperialisme determinat? ¿Què ha estat, què pot ésser la nostra martiritzada Catalunya per als imperialistes? Quan s'ha aixecat una veu en el curs de la guerra per defensar-la? ¿Quan s'ha intentat fet quelcom per aturar la mà criminal de Franco, rabejant-se contra Catalunya? Només els hipòcrites i els covards poden escriure el que va escriure Pi i Sunyer. Només els traïdors, els renegats, els desertors poden acceptar la línia pidolaire i deshonorant proposada per Pi i Sunyer. Els imperialistes són explotadors de pobles. I els explotadors ens han d'alliberar a nosaltres? A la península patim un imperialista: Franco. I el que volen i voldrien els imperialistes del grup anglès no és salvar Catalunya contra Franco, sinó entendre's amb Franco autoritzant-lo, si calgués, a anorrear encara més Catalunya. Els imperialistes no realitzen una política de principis. Els imperialistes es recolzen en principis que afavoreixin els seus interessos. Com negar-ho? L'actual govern anglès ha dit: «Si Franco no trenca la neutralitat, ajudarem Franco amb crèdits i primeres matèries. Si Franco trenca la neutralitat, reconeixerem un govern de la República espanyola». On són els principis? Quan la «moral» imperialista s'ha manfiestat amb més cinisme? I quin qualificatiu hauríem de donar als polítics espanyols que a Londres i a Amèrica fan cua? És pacient la nostra lluita menada en íntima solidaritat amb els pobles i la classe obrera internacional, amb l'URSS i la Internacional Comunista, contra la guerra imperialista, per la pau entre els homes i els pobles. Catalunya serà lliure socialment i nacional, alçant la sagrada bandera de l'internacionalisme proletari!
El camí de l'alliberament de Catalunya no passa per les cancelleries imperialistes, passa per Catalunya, pels camps de concentració de França, per les terres americanes que han assolit nuclis petits o grans de combatents catalans i espanyols.
No és el camí dels diplomàtics de secà. És el camí dels lluitadors. No és el camí dels pidolaires. És el camí dels que a Catalunya i fora de Catalunya no han deixat d'ésser combatents.
Cal que organitzem aquesta lluita. Cal que forgem amb decisió les eines amb les quals hem de fer la lluita i assolir la victòria. Aquestes eines són: unitat dels pobles hispànics, unitat obrera, Front Popular.
Unitat de Catalunya amb els pobles hispànics
Hem vist que en la teoria leninista-stalinista sobre la qüestió nacional, el principi fonamental és el d'autodeterminació. Desenvolupant aquest principi ha escrit el company Stalin: «El dret a l'autodeterminació significa que només la nació mateixa té el dret de determinar el seu destí, que ningú no té el dret d'intervenir per la violència en la vida de la nació, d'anihilar les seves escoles i altres institucions, de violar els seus usatges, de reprimir el seu llenguatge, de restringir els seus drets... Una nació pot arranjar la seva vida d'acord amb la seva pròpia voluntat. Té el dret d'arranjar la seva vida sobre la base de l'autonomia. Té el dret d'entrar en relacions federals amb altres nacions. Té el dret a la completa separació. Les nacions són sobiranes i totes les nacions són iguals».
El dret a la separació, però, no vol pas dir que la nació té l'obligació de separar-se. L'exèrcit del dret a la separació està lligat a les condicions objectives d'una situació donada a l'absoluta prioritat del dret de la classe obrera a la dictadura del proletariat.
En el moment present el problema que se'ns planteja no és el de separar o no Catalunya d'Espanya, sinó el de crear les condicions que assegurin a Catalunya de manera indiscutible l'exercici ple i lliure del dret a l'autodeterminació i el respecte absolut a l'expressió de la seva voluntat sobirana.
La primera condició és esbandir Franco.
La segona condició és instaurar un règim, en substitució del franquisme esbandit, que sigui per a Catalunya una garantia indiscutible.
¿Ens podem plantejar el problema d'una Catalunya aïllada a la península i en el món, esbandint Franco pel seu sol esforç? No.
¿Ens podem plantejar el problema que una monarquia restaurada garantiria a Catalunya el dret a l'autodeterminació? L'experiència històrica ens diu que no.
Ens podem plantejar el problema que en una Europa colonitzada per Hitler o Mussolini, Catalunya recobraria la seva personalitat? Per absurd, no.
¿Ens podem plantejar el problema que una restauració de la República del 31, resoldria la qüestió? No. L'experiència ja l'hem feta i no hem de voler repetir-la. Sota la República del 31, Catalunya no va poder exercir el dret a l'autodeterminació. L'Estatut no va ésser l'expressió de la voluntat catalana, sinó del precari bon voler de les Corts Constituents espanyoles.
Ens podem plantejar el problema que Catalunya pel seu sol esforç pot derrotar Franco a Catalunya i Espanya i imposar a Euzkadi, Galícia i Espanya el règim polític que asseguri els seus drets a l'autodeterminació? No.
Aleshores, davant Catalunya, no hi ha més que un camí: lligar-se estretament amb tots els pobles hispànics per enderrocar Franco i proclamar, junt, una República Popular dirigida per la classe obrera.
L'experiència històrica ens demostra que les classes feudals aristocràtiques no resolen els problemes nacionals. L'experiència històrica ens demostra que una República dirigida per la burgesia, no resol els problemes nacionals. L'experiència de la nostra guerra ens demostra així que hi veu un perill pels seus interessos de classe. L'experiència de la nostra guerra ens demostra que la burgesia catalana, la gran i mitjana amb els líders dels partits nacionalistes petit burgesos, es passen a l'enemic abans d'admetre una Catalunya lliure nacionalment i social.
Només la Unió Soviètica ha resolt de manera definitiva i satisfactòria els problemes nacionals. Els ha resolt perquè a la Unió Soviètica el poder pertany a la classe obrera. De totes les classes que composen l'actual societat capitalista, només la classe obrera no ha estat, no és, ni pot ésser, imperialista car comprèn i practica l'internacionalisme proletari.
Per tant, companys, el camí a seguir per Catalunya no ofereix dubtes. Únicament la República Popular d'Espanya dirigida per la classe obrera permetrà a Catalunya el ple i lliure exercici del seu dret a l'autodeterminació. Únicament la República Popular d'Espanya dirigida per la classe obrera, garantirà a Catalunya el respecte estricte i absolut a l'expressió de la seva voluntat sobirana.
I aquesta República Popular dirigida per la classe obrera, només la podrà conquerir Catalunya lluitant en fraternal unió amb els altres pobles hispànics.
Unitat obrera
La classe obrera és el factor decisiu en la lluita per la reconquesta de Catalunya i la proclamació d'una República Popular dirigida per ella mateixa. Si la classe obrera no va a la lluita presentant un front únic a l'enemic, no podrà realitzar la seva alta missió històrica. Si la classe obrera, unida sota la repressió, no es manté unida una vegada proclamada la República Popular, trossejarà amb les seves mans la República i repetirà amargues experiències ja viscudes.
Unitat política, unitat sindical. Un partit únic del proletariat. Una central sindical única. A Catalunya hem realitzat ja amb èxit positiu la unitat política del proletariat. La creació del PSUC ha estat el fet més transcendental de la història catalana. Però, a Catalunya, no poguérem realitzar la unitat sindical, crear la Central Sindical única. Marxàvem per aquest camí, i amb excel·lents perspectives, en el darrer període de la guerra.
Ara, el proletariat català, que ha donat al món capitalista l'exemple fecund i únic de la seva ferma unitat política, està obligat a completar aquesta tasca gloriosa d'avantguarda, fent la unitat sindical. Ni UGT, ni CNT. Una Central sindical única.
Per reeixir, però, en aquesta tasca, hem de separar resoltament aquells que la feren impossible durant la guerra, i que treballen ara per sabotejar-la: els trotsquistes i els provocadors de la FAI.
La massa obrera catalana no és anarquista, no és faista. La massa obrera catalana que es mantingué a la CNT, és, en el cas de plena convicció, sindicalista. La FAI no té cap tradició en el moviment obrer català. Els grups de la FAI varen apoderar-se de la CNT en els moments tèrbols de la caiguda de Primo de Rivera i de la proclamació de la República. No hi havia a Catalunya, en aquells moments, un partit marxista de masses. No hi havia a Catalunya, aleshores, un moviment sindical contrari, per l'estupidesa inversemblant dels dirigents del PSOE. Les posicions dirigents guanyades per la FAI, sense esforç ni oposició, les mantingueren després pel terror i la supressió de la democràcia sindical. La FAI no representava ni podia representar la massa obrera catalana. Com podríem, si no, explicar-nos el vertiginós creixement de la UGT, una vegada tingueren els obrers catalans la garantia i el guiatge d'un partit marxista fort i dinàmic? No podríem explicar-nos d'altra manera la davallada catastròfica dels faistes en el darrer període de la guerra i el profund corrent d'unitat que trontollava ja els desballestats rengles cenetistes i l'acostament i l'ingrés al partit de quadres cenetistes cansats de donar suport a bandits i provocadors.
Hem d'aprofitar, companys, l'experiència de la guerra per liquidar d'una vegada l'eixorc anarquisme o faisme de casa nostra i a Espanya. Els faistes amos en el primer moment i per l'abandonament total del poder de Companys i dels seus lídes d'Esquerra Republica, del carrer, de les fàbriques i de la força armada, pogueren assajar a gust les seves «teories». No haureu oblidat els resultats. De segur que Catalunya no els oblidarà mai. Varen desfer l'economia, varen saquejar la petita burgesia, varen especular indignament amb el terror perdonant vides o tallant vides segons factura, varen sabotejar la formació de l'exèrcit popular, varen oblir els fronts en cada ofensiva enemiga, varen fer la guerra a la reraguarda i no al front, desmoralitzant i convertint en enemigues àmplies masses pageses, varen aprofitar-se de la indústria de guerra per servir-se i no servir els combatents del front, varen organitzar amb els bandits trotsquistes el putsch contrarevolucionari de maig, varen sabotejar la unitat sindical i feren els impossibles per trencar la nostra unitat política; varen sabotejar el Front Popular i aconseguiren a l'hora culminant neutralitzar-lo, varen fer a Catalunya l'assaig general del «cop» que més tard havien de donar a la zona centre-sud recorrent a tots els seus mitjans per provocar la crisi de la Generalitat en plena ofensiva enemiga, varen acabar la seva missió d'agents provocadors, d'agents de la reacció mundial i d'escamots a casa nostra de «falange», organitzant la traïció Casado-Miaja-Mera-Besteiro. A l'emigració continuen la seva vida aventurera i els que d'entre ells són «doctrinaris», fan l'apologia de «Falange», canten himnes al patriotisme de José Antonio Primo de Rivera, comproven la identitat «ideològica» de la FAI i Falange, lamentant la fatalitat històrica que dificultà la cobejada entesa entre la FAI i Falange ja abans de la guerra.
Hem de lluitar, companys, sense misericòrida contra aquests aventurers del moviment obrer, contra el retorn d'aquests aventurers a Catalunya.
La unitat obrera han de fer-la els obrers de la UGT i de la CNT. Nosaltres hem d'ajudar amb totes les nostres forces, perquè la unitat sigui accelerada. Quin sentit històric podria tenir el manteniment de les inicials enemigues, la repetició d'una guerra d'inicials? La divisió de la classe obrera és útil només a una colla de buròcrates i a la burgesia. La divisió de la classe obrera, històricament, és un residu del feudalisme en el moviment obrer. La divisió de la classe obrera és el millor servei que pot fer-se al traïdor Franco i als seus botxins. La divisió de la classe obrera allunya la victòria. La divisió de la classe obrera va contribuir en gran manera a la pèrdua de la guerra i ens prendria la pau, una vegada esbandits Franco i Companyia. La divisió de la classe obrera sols pot ésser volguda pels reaccionaris socialdemòcrates, pels aventurers faistes, trotsquistes i pels partits petit burgesos, per tots aquells que se saben condemnats a mort davant d'un moviment obrer sa i fort i unit.
Els obrers, a Catalunya, alliçonats per l'experiència i sota el guiatge ferm i segur del PSUC realitzen ja aquesta unitat a les fàbriques, als tallers, als camps de concentració, a les presons i sindicats de Falange. A l'hora de recobrament, no retornaran a les velles inicials. Es trobaran ja aplegats fraternalment en una sola Central Sindical. Ajudem-los, companys, sense recels, ni regateigs, ni defallences, realitzant també aquí la unitat entre els obrers que no han oblidat el deure de treballar de cara a Catalunya i pel retorn a Catalunya.
Front Popular
Com ha d'ésser el Front Popular? Amb qui podem i hem de fer el Front Popular, en la nova situació que ens planteja la política internacional i la reconquesta del nostre país? El Front Popular d'avui no pot ésser una còpia del d'ahir. El Front Popular antic complí ja la seva missió històrica. Fou en tot aquell període un preciós instrument de lluita. La seva repetició actual seria contraproduent, un error incomprensible.
¿Podem fer el Front Popular amb la socialdemocràcia espanyola—sortosament no hi ha socialdemocràcia catalana—, aliada a la FAI en la conspiració preparatòria de la traïció Casado-Miaja-Mera-Besteiro? Amb la socialdemocràcia, agència assalariada de l'imperialisme, avantguarda en la lluita contra la Unió Soviètica, que recollí del fang la bandera anticomintern? La nostra missió és «desemmascarar—ens diu amb raó el company Dimitrov—davant les masses el paper traïdor de la socialdemocràcia, aixecar la indignació, l'odi de les masses contra ella. Lluitar impacablement contra el socialdemocratisme en els rengles del moviment obrer és una tasca no sols de l'avantguarda comunista, sinó també de tots els militants del moviment obrer, una tasca de tota la classe obrera».
¿Podem fer el Front Popular amb els líders dels partits nacionalistes petit-burgesos? En primer lloc, caldria saber on són els partits nacionalistes petit-burgesos. Ja, durant la guerra, eren unes formacions esquelètiques. Després de la derrota, han desaparegut. No hem vist ja com el senyor Pi i Sunyer dóna per liquidats els partits petit-burgesos, obrint pas a la seva «selecció» d'il·lustres patums? On són, quin treball fan de cara a Catalunya, a l'emigració? No em direu pas que es fa tasca orgànica de partit, anant de gosset sense raça al costat del senyor Prieto!... I encara més, ¿amb quins líders podríem tenir conversa? ¿Amb Pi i Sunyer, que s'esfereeix davant la possibilitat que el poble, «altre cop», salvi Catalunya, l'única aspiració del qual és anar de Secretari al Fomento del Trabajo Nacional? ¿Amb Tarradellas, el negociant de les indústries de guerra, amb Sbert el trapella que n'ha fet de tots els colors «protegint» els intel·lectuals catalans? ¿Amb els desertors Gassol, Casanovas, Dencàs, Mestres, Prunès, Massip, Aiguader, Puig i Ferreter, Espanya, Galès, etc., car són més els que desertaren que els que restaren? Amb la colla de detractors sistemàtics de la Unió Soviètica de la Internacional Comunista, del nostre partit, auxiliars a petit sou de l'imperialisme, de provocadors i delators a les ciutats de França i als camps de concentració? ¿Amb els covards que s'avergonyeixen de la nostra guerra i no volen més que fer-se perdonar no haver treballat amb més braó per precipitar la derrota? De què serviria aquesta caricatura de Front Popular? És clar que no seria un Front Popular, sinó una mena de Pomells de Joventut, amb joves solemnialment revellits!...
El Front Popular, companys, ha de correspondre a l'etapa actual de la història de Catalunya. La bandera nacional catalana ha passat a mans del proletariat, a mans del PSUC. En començar la nostra guerra, va acabar el període històric dels partits nacionalistes petit-burgesos en la lluita pel recobrament nacional i social de Catalunya, com va acabar el període de la gran i mitjana burgesia el 13 de setembre del 1923. Els partits nacionalistes petit-burgesos varen llençar al carrer, al llot que trepitjaven la FAI i els trotsquistes, la bandera nacional. Aquesta bandera va recollir-la el PSUC, la va recollir el proletariat català i ara continua essent seva i amb ella, ben alta, conquerirà la victòria definitiva. Els partits nacionalistes petit-burgesos no comprengueren ni estimaven la Catalunya que s'anava forjant davant dels seus ulls, entre sang i llàgrimes. I quan començaren a comprendre-la i a desesperar de retornar-la a «Can Prosa», varen trair-la. Els residus dels partits nacionalistes petit-burgesos, a l'emigració, impotent per deturar la Catalunya nova, la Catalunya dels catalans que treballen i lluiten, es conxorxen amb els imperialistes i amb les drets de major volum, per ofegar-la cometent una segona i més baixa traïció. Hem arribat, companys, a la tercera i definitiva etapa del moviment nacional català. La primera fou de la gran burgesia. La segona fou de la petita burgesia, representada en el cim per Macià i Companys. La tercera és la del proletariat, és la nostra, l'etapa del PSUC. ¿Com podríem deixar-nos prendre la bandera?
I Lluís Companys?, preguntareu... Parlem-ne, doncs. En el curs de la guerra, Lluís Companys va ésser el més digne dels seus. Recolzat per nosaltres únicament, Lluís Companys va vèncer els intrigants del seu partit i no podem afirmar que fos el cap dels claudicadors, per bé que no va lluitar com era degut contra els més perillosos. Lluís Companys va fer grans esforços per comprendre una Catalunya que se li escapava de les mans, sense aconseguir-ho. Lluís Companys no va arribar a ésser mai el president d'una Catalunya en guerra. Catalunya el superava dia a dia. En el primer període va minimitzar-se deixant el camp lliure als faistes i trotsquistes. En el segon període, no tingué més que reaccions histèriques, davant les atzagaiades dels funcionaris provocadors de l'Estat central i les intemperàncies i abusos de poder de Negrín. En el curs de la darrera ofensiva enemiga no fou ni un Claris ni un Casanova, malgrat haver estudiat la seva història. Tanmateix, nosaltres vàrem estar al seu costat, vàrem col·laborar amb ell i vàrem ajudar-lo, honradament, car era el millor dels seus.
Però el Lluís Companys dels darrers dies de la guerra i de l'emigració és tot una altra cosa. Per comprendre-ho val la pena que us llegeixi un document del partit, històric, i que en siguin tretes les seves conseqüències. Vet-el ací:
«Honorable president:
»En la darrera reunió del Consell tinguda a Barcelona, es va acordar que d'ésser necessari el trasllat del Govern a una altra població catalana, es tornaria a reunir per tal d'acordar-ho i prendre col·lectivament les mesures polítiques i administratives oportunes. El Consell, però, no va ésser convocat més, amb gran dany per a Catalunya i per al prestigi del seu Govern. Els Consellers del PSUC es varen quedar a Barcelona i varen sortir-ne la tarda del dia 26 de gener a l'hora que l'exèrcit invasor arribava a la plaça de Catalunya, tot i que per ordre de no sabem encara qui, se'ls va retirar dels Departaments la guàrdia de Mossos d'Esquadra.
»A Darnius i a Agullana, els consellers del PSUC varen tenir l'honor de visitar-vos diverses vegades per demanar-vos una reunió del Consell. En moments en què calia actuar més orgànicament que mai en representació i en defensa de Catalunya, quan encara existia la possibilitat d'obtenir o exigir mesures enèrgiques de depuració política i militar, de reorganització de les forces que no havien perdut la voluntat de lluita, d'aprofitament dels elements ofensius acumulats en quantitat suficient a Figueres, de restabliment d'un ordre civil i militar, mesures que haurien permès la fixació i consolidació d'un front català, els Consellers del PSUC opinàrem que la reunió del Consell no havia d'ésser ajornada. La insistent petició nostra no fou atesa. Els consellers del PSUC, no obstant saber, extraoficialment, que la resta del Govern havia passat a França, vàrem restar en terra catalana visitant els fronts, els pobles de la reraguarda immediata, els organismes estatals en franca i vergonyosa fugida, organitzant equips de fortificació, col·laborant personalment en les tasques de recuperació d'homes i material, complint amb el nostre deure de patriotes i d'antifeixistes catalans en lluita oberta contra els traïdors del més alt organisme militar de la República que havien ja lliurat Barcelona i lliuraven els darrers pobles de Catalunya als invasors, i sortírem del Portús la tarda del 10 de febrer moments abans d'ésser arborada a la ratlla fronterera per les tropes invasores, la bandera de traïció i d'esclavatge.
»Perduda Catalunya, els consellers del PSUC vàrem visitar-vos a París diverses vegades per pregar-vos la convocatòria urgent del Consell. Els consellers del PSUC opinàvem que la guerra no havia acabat, que les possibilitats de victòria no s'havien esgotat, que una política justa de resistència, vigoritzada per una implacable revisió dels òrgans i mètodes estatals, per l'eliminació resolta de claudicadors i de traïdors i tenint en compte la inestabilitat de la situació internacional, transformaria la zona centre-sud en un front inexpugnable, fortalesa gloriosa d'on sortiria l'exèrcit alliberador de Catalunya. El Govern de Catalunya estava obligat a intervenir, a opinar, a fer-se present a la zona centre-sud, a palesa, amb l'exemple, amb la seva acció perseverant que Catalunya, traïda, continuava en les trinxeres de la llibertat. El Consell, però, no fou convocat.
»En produir-se la traïció Miaja-Casado-Besteiro, els consellers del PSUC tingueren l'honor de visitar-vos novament per insistir a demanar-vos la convocatòria del Consell. El Govern de Catalunya no podia desconèixer que, com a conseqüència de la monstruosa traïció de l'anomenada Junta de Defensa de Madrid, més de 60.000 soldats catalans caurien indefensos en mans dels nostres mortals enemics, que l'hora de l'alliberament de Catalunya s'allunyava, que els millors combatents de la República i, per tant, els que més estimaven i comprenien Catalunya, eren assassinats. El Govern de Catalunya estava en el deure de condemnar la traïció i els traïdors, de presentar, si més no, l'exemple d'una Catalunya reivindicada pel seu dolor, per la seva abnegació, pel seu alt heroisme. Tampoc, aquesta vegada, no fou convocat el Consell.
»Els consellers del PSUC enteníem i entenem que, ultra les raons generals que exigien el funcionament regular del Consell, el Govern de Catalunya havia de tenir una política d'ajut i d'organització dels centenars de milers de catalans exiliats; que havia d'ésser el Govern de Catalunya el representant únic de tots els catalans davant França, davant els països disposats a acollir el exiliats, davant les organitzacions internacionals antifeixistes que tant ens han ajudat i ens ajuden encara; que el Govern de Catalunya hvia de continuar essent un organisme viu, única veu i cap qualificat i legítim dels catalans honrats, resolts a continuar la lluita fins aconseguir l'alliberament total de la nostra pàtria; que donar per dissolt o no existent el Govern de Catalunya, perdut el territori, de fet o de dret, implicava el reconeixement de la legitimitat del domini terrorista feixista damunt Catalunya i, a la vegada, la ruptura momentània de la unitat catalana, sense la qual la reconquesta de la nostra pàtria és més difícil i més llarga.
»Encara que la situació d'avui, no és la mateixa que teníem en terra catalana i abans de la traïció Miaja-Casado-Besteiro, i la lluita per l'alliberament de Catalunya sigui de característiques molt distintes, els consellers del PSUC considerem que el Govern de Catalunya ha de recobrar la seva fesomia normal, que ha de posar-se a la feina de pressa per tal de guanyar el temps perdut, per tal d'organitzar l'ajut als catalans exiliats i, essencialment, la lluita per la reconquesta de Catalunya, i us demanem. Honorable President, que convoqueu el Consell perquè pugui entendre i resoldre sobre les qüestions següents:
»1.ª El Govern de la Generalitat de Catalunya és l'única representació legal de Catalunya i continuarà essent-ho mentre el poble català, lliure d'invadors i de traïdors no pugui manifestar democràticament la seva voluntat.
»2.ª El Govern de la Generalitat de Catalunya organitzarà i dirigirà la lluita contra els invasors i martiritzadors de la nostra pàtria i hi persistirà mentre no hagi recobrat totalment el territori.
»3.ª El Govern de la Generalitat de Catalunya desenvoluparà una política metòdica d'ajut i organització dels catalans exiliats, amb la perspectiva, però, d'un retorn no llunyà a la pàtria.
»4.ª El Govern de la Generalitat de Catalunya organitzarà i dirigirà la batalla contra el terrorisme bestial que priva de la llibertat o de la vida els millors fills de la pàtria.
»5.ª El Govern de la Generalitat de Catalunya serà l'únic defensor i guia dels catalans a l'estranger.
»6.ª El Govern de la Generalitat de Catalunya condemna obertament i categòrica la Junta de Defensa, junta de traïdors, que trencà la voluntat de resistència del poble espanyol i va lliurar-lo, emmanillat, als seus botxins.
»7.ª El Govern de la Generalitat de Catalunya afirma que per a portar a bon terme la lluita per la reconquesta de la República i de Catalunya, cal no tenir tracte ni pacte amb tots aquells que individualment o col·lectiva han estat aliats, suport o adherits a la Junta de traïció dels Miaja, Casado, Besteiro, Carrillo, Mera, etc.
»8.ª El Govern de la Generalitat de Catalunya declara que ajudarà els partits i organitzacions que, prèviament, hagin condemnat la Junta de traïció, en la tasca de reorganització del Front Popular català, la confiança en el qual no ha perdut.
»9.ª El Govern de la Generalitat de Catalunya entén que ni ell, com a Govern, ni els partits i organitzacions catalans, com a antifeixistes, poden iniciar relació o convivència amb els partits o els homes que varen aliar-se i han col·laborat amb el traïdor Franco, abans o després del 19 de juliol.
»10.ª El Govern de la Generalitat de Catalunya crearà l'aparell de lluita contra els invasors, en el territori català.
»11.ª El Govern de la Generalitat de Catalunya afirma la seva absoluta confiança en el pròxim resorgiment d'una Catalunya lliure i democràtica i que, per aconseguir-la, no regatejarà esforç ni sacrifici.
»Els consellers del PSUC no ignorem, Honorable President, el vostre fervent amor a Catalunya, el vostre alt sentit de la responsabilitat històrica, els vostres sofriments pel dolor de la pàtria i el vostre vehement desig de posar-hi ràpidament fi. Per això, els consellers del PSUC confien que, aquesta vegada, voldreu convocar-los a Consell, vençuts els homes que s'oposen a la vostra voluntat, que han esmerçat els pocs cabals de la Generalitat en afanys de proselitisme personal, que abusen del nom de Catalunya per obtenir del Govern francès tractes especials a favor de petits nuclis més o menys turiferaris, que menyspreen la vostra autoritat per massa digna i objectiva, que cerquen ja contacte amb els Cambó i companyia, traïdors a Catalunya i a la classe per ells representada, i que serà, Honorable President, sota el vostre guiatge que anirem endavant per la reconquesta de la nostra pàtria, per la reconstrucció d'una Catalunya lliure, rica i plena.
»Us saludem molt cordialment i restem a la vostra disposició.
»París, 1r. de maig del 1939.
»Pels Consellers del PSUC
El Conseller d'Economia.
JOAN COMORERA
«Honorable President de la Generalitat de Catalunya»
Aquest document no va ésser contestat oficialment. La contestació oficiosa va ésser clara: Lluís Companys trencà les relacions amb el partit. Per voluntat de Lluís Companys, el Govern de la Generalitat va morir sense pena ni glòria abandonant a la seva sort els centenars de milers de catalans exiliats, renunciant a la lluita pel recobrament de Catalunya. De seguida s'abandonà a claudicadors i desertors i cobrí amb el seu nom la campanya de difamació que contra el partit, la Unió Soviètica i la Internacional Comunista, defensaren els assalariats de l'imperialisme. I, per últim, Lluís Companys es lliurà a Prieto l'enemic tradicional de Catalunya, l'individu sinistre que sabotejà l'expedició dels catalans a Mallorca, que té damunt la seva consciència la responsabilitat per la invasió primera de Catalunya, una de les majors responsabilitats per la pèrdua de Catalunya i de la República. ¿Què podem fer ara amb Lluís Companys, sinó oblidar-lo? És un home del passat i en la Catalunya d'avui no hi té res a fer, i encara que volgués tampoc podria, car parlem llenguatges diferents.
I anem nosaltres endavant a fer la vostra feina, sense mirar enrere. Han desaparegut els líders petit-burgesos, però resta el poble. Fem el Front Popular amb el poble, per la base. Un Front robust, triomfant. Un Front Popular amb els milers de catalans que, a França i a Amèrica, ens acompanyin en la lluita contra la guerra imperialista, contra l'entrada d'Espanya en la guerra imperialista, per la pau entre els pobles per la reconquesta d'una Catalunya socialment i nacional lliure. Un Front Popular com el que ja existeix a Catalunya sota el ferm guiatge del PSUC, entre els catalans que tots els dies donen la batalla a Franco, amb menyspreu estoic de la pròpia vida!
Coratge i endavant, a realitzar totalment la línia nacional del PSUC.
*La digitalització d'aquest article es deu al treball de compilació de la versió catalana de Marxist.org
