En aquest moment que tot Catalunya és una bandera flemejant, després de tants anys d'haver-la d'amagar, sento la necessitat de fer unes reflexions sobre la composició política dels homes que protagonitzen, a causa del seu triomf en les últimes eleccions, la política catalana actual i recordar, no pas amb nostàlgia sinó simplement amb esperit de justícia, altres homes que lògicament haurien d'haver estat inserits també, d'una manera o altra, en aquest moment triomfal de Catalunya, i no hi són ni hom els recorda, tal vegada per un excés de protagonisme d'alguns dels qui sí que hi són. No és amb ànim crític que escric el meu article, sinó per un afany de sortir al pas d'un oblit evidentment injust.
Parlant d'una manera general hauria de dir que els protagonistes de la política catalana, actual són els homes que representen la segona generació de la resistència catalana. La primera va començar immediatament, o simultàniament, a l'ocupació de Catalunya pels exèrcits de Franco. La segona generació resistent es caracteritza per una semiclandestinitat, pels cenacles més o menys amagats, pels sopars i homenatges més o menys camuflats i perquè, fora d'alguns moments apressants, tots els resistents, malgrat tot, podien tenir un domicili i podien dormir-hi. Ideològicament podem definir- la, en general, amb el títol d'un llibre de Josep Dalmau: «Distensions cristiano-marxistes». No hi ha cap intenció perjorativa en parlar així. És la clandestinitat que van trobar quan s'hi incorporaren i no la que pogueren escollir.
De fet només vull assenyalar que s'ha oblidat i arraconat en aquests moment polític la primera generació resistent, la de la clandestinitat total, la que durant uns anys no va poder tenir cap domicili propi, la que podríem definir com al generació del «Camp de la Bota», car en aquells anys cada dia s'afusellaven persones en aquell camp. Una generació autènticament autosacrificada, de ila qual, de fet, a penes si s'ha dit res. A vegades, els qui en formem part ens diem que som una generació que fem nosa.
No vull indicar cap mena de desmèrit en parlar d'aquesta segona generació de la resistència catalana. Tothom ha fet el que ha pogut i s'ha sacrificat també com ha pogut i algun dels seus components també inexplicablement ha estat útilment marginat. Com un exemple, parlaria del doctor Colomines, amb el qual no és que coincideixi gaire. Però sí que voldria retreure-li, a aquesta segona generació, la seva poca consideració envers la que l'havia precedit en la lluita per salvar les essències del nostre poble.
Alguns d'aquests homes ara oblidats, o gairebé oblidats, si encara viuen, millor diria si encara vivim, o és gràcies a un simple factor geogràfic produït per la Segona Guerra Mundial, car alguns fórem detinguts quan els aliats avançaven per Itàlia i això ens va evitar, com se solia fer, un sumaríssim d'urgència que ens hauria estat fatal mentre altres companys detinguts al mateix temps a França pels alemanys morien als seus camps de concentració.
Dels homes oblidats he de parlar primer de Joan Cornudella, Josep Tramunt, Jaume Martínez, el pintor Espriu, Josep Planchart, Pere Carbonell i de mi mateix entre els qui fórem detinguts. Entre els qui no ho foren cal recordar Antoni Andreu Abelló, Jaume Cornudella, Santiago Pey i el seu cunyat Grau, que en la celebració de l'Onze de Setembre del 1945 fou ferit per cinc bales i es va salvar de miracle. No cal dir que Grau va ingressar també a la presó. En el camp intel·lectual cal recordar Palau i Fabre, Aramon i Serra, amb qui el 1941 ens reuníem a l'estudi del pare del Cesc on estudiàvem la manera de reactivar l'Institut d'Estudis Catalans i els moviments estudiantils. Molt aviat s'hi va incorporar, a través de Palau Fabre, Joan Triadú que va dirigir el periòdic Per Catalunya.
Dic els noms que més o menys han sonat públicament per alguna de les seves activitats, però no oblido els públicament desconeguts Antoni Jaume, el sacrificat Toll i tants altres que estaven amb nosaltres a la presó Model de Barcelona. Entre els qui eren dels nostres grups he de parlar de Víctor Alba del POUM, dels cenetistes Carod, Villar, Pifión i Sana, aquest dos estaven connectats amb nosaltres i fórem detinguts conjuntament. També hi havia detinguts grups del PSUC, però com que no recordo noms, com a símbol de tots ells he de fer menció de Pere Ardiaca, que tampoc no ha estat elegit a les últimes eleccions.
I no podem oblidar les lluites a la muntanya o a base de guerrilles urbanes. I cal no oblidar tampoc les dones que passaren per la presó. La meva dona, que fou detinguda el juny del 1941 -llavors l'estada a la policia no tenia ni hores ni dies-, sempre em recorda l'heroisme d'una noia del PSUC que es deia Clara. Seria llarg, molts llarg d'intentar fer una llista de tots i de totes les persones que lluitaren en aquella primera resistència catalana.
Però jo tampoc no oblidaria la generació més jove, gairebé dels nostres néts, que lluitaren cruentment i hi deixaren la seva vida. No els podem anomenar a tots i alguns encara estan a la presó.
No es pot negar que els homes que han estat elegits senadors i diputats han rebut, de fet, una gran herència a la qual per dignitat, encara que a alguns no els agradi, han d'ésser fidels. És una herència, per dir-ho així, feixuga i acumulada car hi ha accions anteriors i posteriors a la seva pròpia actuació. És una herència que cal que no es perdi, equivocada o no, segons els criteris particulars o partidistes, és una herència de sacrifici per uns ideals. De tots ells es compon la comunitat catalana. I tots ells són la riquesa de la nostra col·lectivitat. Volia recordar-ho als nostres senadors i diputats.
