“Al llavi una flor,
i l’espasa ferma” *
Sí. La nostra tasca la creiem fondament revolucionària. Tasca revolucionària en el nexe intern del nacionalisme català. Tasca revolucionària en el sentit d’agressió a l’Estat enemic. Queia damunt els rengles catalanistes l’obra malsana de la perversió política. Els patriotes catalans o eren uns escollits esdevinguts buròcrates, o eren uns homes de bona fe en els quals pesava el castrament. D’aquests rengles radicals del nacionalisme sorgí el crit de revolta. Avui hem guanyat ja una victòria. Hom no troba un patriota que de bona fe cregui en l’eficàcia electoral. I molt reneguen del temps perdut sota les ombres enigmàtiques de les «corbes» que suggeria la farsa política. Una divisa clara i concreta s’escriu a l’ànima de cada patriota: la nacionalització i l’acció directa.
Reconeixem –nosaltres més que ningú– que la tasca de nacionalització a fer és immensa. Però això no vol dir que ens haguem de reduir a aquesta feina solament o fer aquesta i dedicar-nos alhora a feines electorals. Som partidaris de catalanitzar el nostre poble; però també de preparar el nostre poble per a les batalles definitives. Al marge d’aquesta obra de preparació, acceptem totes les variants de matisació política o social o de tasca que reintegri la raça a son ésser veritable.
Mentre la política evolucionava ben desimboltament, els elements catalanistes radicals fèiem la nostra obra catalanitzadora. Mentrestant, nosaltres abominàvem d’aquelles elucubracions que ofegaven el veritable patriotisme i refermàvem la nostra fe que sols una bandera integralment nacionalista i una solució radical eren possibles en el plet de la nostra reivindicació nacional. Tard o d’hora, la política evolutiva –millor dit, oportunista– ha fallit. I en fallir aquesta política, era ben evident que nosaltres havíem de prendre la paraula. Precisament si algun retret es pot fer al nucli radical del Catalanisme és que creient com creiem en la ineficàcia dels evolutius, el nostre deure era iniciar amb temps la feina que tot just ara comencem. Per això el primer obstacle que trobàvem era trencar aquesta tradició de senectut que occia la joventut catalana i donar al nostre moviment una matisació –interna i externa– que estigués completament d’acord amb l’acció revolucionària que s’anava a emprendre.
I aquesta és la nostra propaganda que fem i creiem que hem de continuar mentre ens sia possible. Massa que arribaran les hores silencioses i el treball obscur. Aixà ho sabem per endavant, i encara que nosaltres –alguns, poc o molt, hem caminat pel camí del sacrifici– siguem un xic neòfits en la feina nova, ens sobren els bons consells dels que no tenint fe en l’eficàcia del sacrifici i, cosa que és pitjor, no veient-se amb cor de sobrepassar-lo, pertorben una acció patriòtica que al cap i a la fi els primers de tocar-ne les desagradables conseqüències serem nosaltres.
Nosaltres creiem que cap nou diputat nacionalista català dirà res més que ço que el nostre Macià ha dit ja al Congrés de Madrid. No obstant això, hi ha patriotes que els costa abandonar els estris electorals. Això ens és ben comprensible, perquè en els nuclis catalanistes hi ha homes que han seguit una carrera civil i no la deixaran penjada a la figuera per un vaitot revolucionari. Això sí que és el que nosaltres creiem extemporani i inadaptat a l’estat actual del nacionalisme. Això de fiar-se novament de l’èxit de nous debats parlamentaris sobre el plet català, sí que ho considerem ineficaç. La cara de sorge no la fem nosaltres. La cara de sorge la farà l’home que com un nou O’Donnell s’asseurà als escons representatius de la perifèria espanyola.
Cada dia que passa, refermem més la nostra fe en la feina d’organització que venim realitzant. El nostre revolucionarisme ni s’acaba en pures manifestacions externes, ni és una pretensió absurda d’un monstruós dinamisme.
Som revolucionaris senzills, sense intencions pregones. L’arnor a la llibertat de la Pàtria ens mena per aquest camí. Aspirem donar la batalla a l’enemic, com tots els pobles en guerra donen les batalles; però sabem també que abans d’arribar a les grosses batalles potser caurem abans per les cantonades. L’enemic és possible que hagi canviat de tàctica. Ara deixa fer. I nosaltres som partidaris de fer les coses evitant tots els obstacles possibles. Les hores angunioses de lluita cruenta i despietada arribaran inevitablement. Quan les nostres testes s’esclafin pels empedrats o caiguin pels camps, dessota la blavor del nostre cel, ens pensem que la nostra faç no serà precisament semblant el rictus sever d’un sergent de caserna espanyola.
Els nostres amables compatricis –gramàtics, geògrafs, polítics, amb to doctoral i enciclopèdic– ja ens faran la maqueta llavors.
*NOTA: Versos del poeta Joan Salvat-Papasseit, amic personal de Cardona, corresponents al poema "Divisa".
