El més elemental coneixement de la política, estarà d’acord en apreciar que el moment actual espanyol és el pitjor i el més greu dels moments pels quals ha travessat el nou règim i una de les situacions més difícils que es puguin registrar en la història de la política espanyola contemporània. Què passarà? Què pot passar...? És naturalment difícil preveure les conseqüències d’un caos i d’una confusió tan indescriptibles.
Estiguem d’acord de moment, que la situació política internacional s’ha mig arranjat fa unes setmanes i que, per tant, no ha repercutit en la política interior espanyola, deixant-la d’agreujar. Aquesta situació anòmala fa viure inquiets a tots els esperits. Mitja Espanya cerca encara, més enllà dels programes i doctrinarismes esquerristes, la solució d’aquesta inestabilitat que creu que és obra d’elements conservadors i d’oligarquies de classe i de castes.
Aquesta mitja Espanya demana la desaparició completa, la destrucció fulminant, de tot allò que considera deixalla monàrquica, clerical. Exterminant tot això, ningú dels qui pertanyen en aquesta meitat espanyola, no sabrà dir quina solució estable hi succeirà. L’altra part espanyola considera intolerable la política actual. S’atempta contra la propietat individual, contra el contracte, contra la consciència i, naturalment, en pro de la llibertat, s’atempta contra la llibertat mateixa.
Espanya viu la guerra civil més tenaç de totes les que ha sofert. Per a nosaltres catalans, ens és interessant poder comprovar com aquesta guerra civil, espiritualment més cruenta que les guerres civils anteriors, es desenvolupa dintre del marc clàssicament espanyol. Per un costat hi ha l’Espanya del senyor Botella Asensi, i, per altre, l’Espanya del senyor Fanjul. La tristesa de la nostra situació és que a Catalunya no existeixi una forta consciència nacional per desprendre’s d’aquesta batalla mexicana i tenir un pensament unànime i propi. Així ho aconsellarien, sembla, la defensa dels nostres valors espirituals i econòmics. Aquesta consciència nacional no hi és, i la poca existent, és insuficient per marcar tota una orientació general. No tenim més remei que deixar-nos arrossegar darrera del carro espanyol. Durant la monarquia, hi estàvem lligats de cos. Ara amb la república, hi estem lligats de cos i ànima. Per als partits catalans, s’han fet tots els possibles per matar l’esperit vertaderament nacional, i avui ens trobem que el nostre poble, mancat d’un ideal col•lectiu, no pot defugir el caos terrible pel qual travessa Espanya. No solament no el pot defugir, sinó que se n’ha convertit en coparticipant. Les classes populars de Catalunya que formen els partits catalans esquerristes estan completament desnacionalitzades.
La bandera de la República significa, per a una gran part d’elles, no uns ideals polítics, sinó un guany utilitari immediat i l’egoisme d’uns interessos. Cap diferència no hi ha entre molta d’aquesta gent i aquells senyors organitzadors de sometent per districtes, que anaven al recinte de l’Exposició en revista d’honor a Primo de Rivera. Tot això tan primitiu i bàrbar, es generalitza. Les lluites polítiques a l’espanyola agafen una àrea més extensa del que hom pugui creure. Les classes que es diuen conservadores, o dretanes, no es distingeixen per una més alta percepció. Participen per un igual d’aquesta demència general. Si hom escolta o pot arribar a escoltar les exclamacions i les protestes de la classe adinerada, davant de la diem-ne política esquerrista, no hi veurà cap diversitat amb els de la voravia del davant.
No només a Espanya, sinó a Catalunya, és igual la fraseologia d’un de la FAI, d’un de l’Esquerra o d’un burgès o propietari. La demagògia destructora impera. L’esperança de la gent de dreta, socialment parlant, és la vinguda d’una reacció. Hom espera el feixisme amb una fervor digna de millor lògica. Si aquest feixisme arribarà o no, no és l’objecte d’aquestes ratlles.
Per a nosaltres, l’imprevist pesa molt en la situació catòlica espanyola. Però si aquesta reacció feixista arribés, estiguem-ne segurs que ultrapassaria de moltíssim la "Lliga" i seria de fet, un enemic essencial de les aspiracions nacionalistes catalanes i basques. L’admirable exemple del Partit Nacionalista Basc, oficiosament catòlic, de no vol fer costat a un intent feixista, diu molt clar com el nacionalisme li és completament incompatible. Aquest feixisme, que no arreglaria res en sentit conservador, sinó que multiplicaria l’anarquia imperant, aniria de dret al despotisme i portaria en conseqüència uns mals més agreujats. I per això és avui esperat com un remei per a la mateixa burgesia. ¿Quin propòsit tenia la dictadura de Primo de Rivera? Segons tenim entès, era l’imperi de l’ordre social davant del desordre imperant al 1923.
En sentit burgès o de classe, què ha curat? La burgesia catalana es troba en pitjor situació que la que precedí al 1923. El sindicalisme organitzat de 1923 és avui convertit en una organització terrorista. El sindicalisme organitzat s’ha passat a la política, cosa que deu ésser menys agradable a la burgesia. No és un criteri conservador aquest que fa demanar a grans crits la vinguda d’un feixisme. És un criteri egoístic, utilitari, que fa dir: salvat l’hora del moment, encara que per més endavant tot el constituït s’ensorri.
Catalunya no pot seguir aquesta actuació manicomial. Sembla mentida que hi hagi conservadors catalans que creguin que l’ordre social consisteix a tenir una parella de la Guàrdia Civil a les portes de la seva fàbrica. D’ençà que el món és món, que el calaix del pa està guardat a tots els països. Això no ha privat que l’evolució social anés endavant. L’ordre social cal aconseguir-lo en esferes més altes, a les quals el just, el moral i el noble parli més directament a les ànimes.
El nacionalisme va de l’individu a l’Estat. El nacional-feixisme va de l’Estat a l’individu. El nacionalisme respecta i conserva l’ésser de l’individu, de la família, del municipi, de la comarca i de la nació. El nacional-feixisme supedita a l’Estat l’individu, la família, el Municipi, la comarca i la Nació. El nacionalisme és la conservació del contingut espiritual i humà de tot element social. El nacional-feixisme és destructor, confusionari, dissolvent. El nacionalisme és humà. El nacional-feixisme és l’exacerbació del paganisme. El nacionalisme és democràtic. El nacional-feixisme és cesarista i dictatorial. El nacionalisme és biològic. El nacional-feixisme és una imposició contra natura.
L’Estat concebut pel nacionalisme és l’organisme regulador de la llibertat. Que la llibertat d’un individu, d’un municipi o d’una comarca, no privi la llibertat d’un altre individu, d’un altre municipi o d’una altra comarca. L’Estat feixista és antiliberal, és uniformista i és tirànic. L’Estat feixista té per base la inestabilitat, el desequilibri, la força del moment. Cap llei fisiològica no l’ajuda per esdevenir perdurable. Ha de viure al marge de les lleis naturals. "L’Estat -ha dit el nostre Valentí Almirall en El Catalanisme- pot contrariar la llei natural, però no pot destruir-la". L’Estat feixista es considera omnipotent i renega d’ésser encarnació viva de tot dret.
Per a l’Estat feixista no existeix la llei de compensació: tot són deures, sense cap dret. El nacional-feixisme és essencialment revolucionari, car trenca sobtadament l’ordre de l’evolució natural.
La confusió existent entre els teoritzants i propagandistes de l’internacionalisme proletari, en judicar els moviments nacionalistes, porta a les conclusions més injustes en referir-se al nacionalisme com a moviment per la llibertat dels pobles. Estem cansats de llegir com el nacionalisme reivindicador d’un grup humà, d’una col•lectivitat ètnica, es confon i barreja amb el nacionalisme d’Estat, que li és completament oposat. En canvi, de l’altra costat, del cantó ultraconservador i unitari, es combat també el nacionalisme, crit de les nacionalitats oprimides, com a dissolvent i disgregador. El nacionalisme, que és un fet natural i que té una base científica, no ha de tenir res a témer d’aquestes falses teories que s’aixequen a la seva dreta i a la seva esquerra. La seva raó d’existència la deu a la realitat de la naturalesa, a l’acompliment de les lleis ètniques.
Ni les fantàstiques artificiositats dels grans Estats imperialistes, ni les doctrines socials d’inspiració germànica o mongòlica, no podran realitzar el miracle de la seva desaparició. El nacionalisme no és una fórmula política, sinó una fórmula social. Domènec Martí Julià ens diu com no solament significa el renaixement dels pobles, en les seves lleis i constitucions socials, sinó també el ressorgir de la vida tota d’aquestes nacionalitats. El nacionalisme no es pot percebre fragmentàriament. Perquè no és atribut d’una casta, ni privilegi d’una classe, sinó que comprèn tot el cos social de la nacionalitat. Perquè el nacionalisme és substantiu a l’evolució de la naturalesa, perdurarà a través de les organitzacions artificioses de l’imperialisme, en descrèdit i en plena fallida i més enllà de les fantasies exòtiques dels mètodes socials avui de moda.
