Les plagues que repetidament han caigut damunt el nostre país han estat diverses i variades. Ni set ni setanta vegades set, i encara em quedo curt. Podem assegurar que a les èpoques de major virulència de l'epidèmia – o de les epidèmies – no ha passat dia que no ens haguéssim de defensar contra una o altra. Els historiadors ho saben bé, i no fa gaire ens ho van recordar, a les Jornades de Debat sobre els Països Catalans, passant llista a les calamitats que s'han assenyorit del país, especialment del 1714 ençà, i especialíssimament durant els darrers quaranta anys.
Al tombant del nostre segle, una d'aquestes plagues va ser el lerrouxisme, que recolzava damunt de tres pilars fonamentals: un anticlericalisme a ultrança més folklòric i pintoresc que perniciós; el seu espanyolisme, que tan sols era esgrimit com a eina d'allò que realment en constituïa l'essència: l'anticatalanisme; i la demagògia obrera, finalitat última de la seva acció. A partir dels fets de l'any 1909 (vaga general de Barcelona i Setmana Tràfica), però, l'estrella de l'Emperador del Paral·lel va començar a declinar, que es diu, i arran de l'organització del proletariat català al final de la dècada següent – és el moment de Salvador Seguí, de Lluís Companys, de Francesc Layret, de l'organització sindical – Don Alejandro Lerroux passaria temporalment a la reserva, esperant conjuntures més favorables per a ell, com ho foren, temps a venir, els anys de la victòria nazi a Alemanya i, a l'Estat espanyol, del Bienni Negre (1934-1936).
Al mateix temps que la figura de Don Alejandro Lerroux es perdia terra endins, s'organitzava a Catalunya la burgesia nacional, sempre disposada al pacte amb el govern central a fi de barrar el pas a aquell proletariat que començava a prendre consciència de ser-ho i a organitzar-se com a tal.
He volgut remarcar dos fets: d'una banda, la desaparició de Lerroux de l'esfera política més influent des del moment que el proletariat abandona els camins de la demagògia més anarquitzant i eixorca que ell li assenyalava; d'altra banda, l'articulació de la dreta nacional a fi d'aturar definitivament, o almenys durant molts anys, l'avenç de les organitzacions dels treballadors; organitzacions, no ho oblidem, disposades sovint al pacte i a la negociació.
Fins aquí la història.
Ara, després de més de mig segle, tornem a sentir parlar de lerrouxisme. A aquest lerrouxisme dels nostres dies, se li ha donat, encertadament, el nom de neolerrouxisme. Així com el nazisme tenia unes característiques ben determinades, i els neonazis que corren pel món s'han sabut adaptar a les diverses circumstàncies en què s'han volgut instal·lar, igualment els neolerrouxistes han adquirit diversos caients, que abracen tota una sèrie de posicions aparentment o superficialment diverses, però amb un denominador comú, que és el que l'entronca amb el lerrouxisme que encara són vigents: precedeix d'uns quants anys l'organització del proletariat més eficaç, o dels sectors políticament més avançats d'aquests; s'oposa, teòricament, a la dreta nacional, posant molt sovint més èmfasi al fet de ser nacional que al fet de ser dreta. La tercera característica, que estarà per constatar, és que, amb l'organització de la dreta desapareix cedint-li el lloc.
Ara bé, no ha estat escrit enlloc que la història es repeteixi fil per randa, sobretot quan el context és tan diferent. Però la lliçó pot ser aprofitada, i sempre és possible de treure algunes conclusions de la repetició d'uns fets que de primer cop d'ull semblen tan pròximament emparentats.
Probablement, no assistirem a la desaparició del neolerrouxisme en favor de la dreta nacional. En primer lloc, perquè la desaparició de què he parlat abans va ser, només, la del representant visible de la doctrina, i encara temporal; en segon lloc, perquè la dreta ja està organitzada, i no tan sols la dreta nacional, sinó allò que podríem anomenar la dreta internacional: el capital; i, encara, perquè el lerrouxisme d'avui, més hàbil que l'original, difícilment es deurà deixar escapar la possibilitat de pactar amb la dreta que, abans i ara, teòricament ha combatut sempre.
La missió última del possible pacte que sorgeix entre les forces de la dreta nacional-internacional i el neolerrouxisme serà, doncs, previsiblement, com ja ho va ser una vegada, barrar el pas a la marxa ascendent del proletariat català en el moment en què aquest entra definitivament i decidida en la lluita pel seu alliberament. Aquest és el seu punt de coincidència, bé que partint de posicions teòriques i potser tàctiques diverses: tant allò que representa la dreta com els sectors representats pel neolerrouxisme tenen com a finalitat impedir l'alliberament de les classes treballadores; alliberament que aquestes i els seus dirigents no hauran d'acceptar emmarcat -encotillat- dins un simple canvi formal que pot oferir qualsevol reformisme, incapaç de trencar allò en què es recolza, el pacte de les classes dominants que componen l'estat: l'estat mateix, i incapaç, per tant d'abandonar el poder perquè aquest canviï de mans.
L'altra sortida, suposant que no es produís el pacte de la dreta amb el lerrouxisme, fóra l'aïllament d'aquest. Però això és una virtualitat que no es pensable que s'esdevingui. Perquè l'enemic comú, ara com als primers anys del segle, és el mateix: la força ascendent de les classes treballadores que, cada cop més, els arraconaran a un mateix reducte, que és allò que els uneix: la salvaguarda de l'estat; la dreta, perquè és l'estat; el neolerrouxisme, perquè el vol conservar per apropiar-se'n i servir-se'n sense destruir-lo. Per això estan d'acord uns i altres a reformar-lo.
El neolerrouxisme té uns noms i unes maneres concretes de produir-se. Uns i altres queden sovint amagats darrera un llenguatge aparentment – epidèrmicament – revolucionari. Però no podem caure al parany que ens prepara. Una de les lliçons a aprendre de l'enfrontament atiat per Lerroux entre les classes treballadores catalanes és que, un cop ell a recer, tot es va resoldre en una lluita sagnant; i que el braç armat de la dreta – a part de les forces repressives – va ser reclutat bàsicament entre seguidors lerrouxistes. Uns i altres segaren, precoçment tota possibilitat d'alliberament de les classes treballadores. El pacte, de fet, s'havia produït...
El pacte continua. I el perill. Aquesta és l'acusació que cal fer al neolerrouxisme: que sota un llenguatge pretesament revolucionari, amb vagues atacs a la burgesai nacional, de fet la seva actuació, intentant perpetuar l'estat opressor, frena l'alliberament de les classes treballadores.
*La digitalització d'aquest article es deu al treball de compilació de la versió catalana de Marxist.org
