Molt treballadors, àdhuc treballadors sindicats (que no és el mateix que treballadors sindicalistes), creuen que els sindicats són una mena d'associació mutualista per a defensar els interessos dels treballadors enfront de la burgesia individual o col·lectiva- i de l'Estat. Cal no oblidar però, que en règim capitalista, l'Estat no és mai neutral (com certs demòcrates burgesos ens ho voldrien fer creure) en les lluites entre classes sinó que està al costat, cosa natural, dels interessos de la patronal que a vegades pot obligar a fer concessions als treballadors, mentre no perilli el règim de dominació de la burgesia. Per això actualment ha deixat que els sindicats existeixin legalment -no sempre ha estat així- per a defensar els interessos i els drets dels obrers sindicats (àdhuc quan els sindicats representatius, signen amb la patronal o bé amb les corporacions públiques una convenció col·lectiva, els termes contracte de treball són aplicats a tota la classe obrera del ram), per tal que els obrers no puguin ser manipulats per la patronal o bé per tals o tals empresaris, els quals si els obrers no vetllessin el compliment dels acords contractuals, no s'estarien pas, quan poguessin, de fer sindicats «grocs», que sovint s'amaguen darrera els anomenats sindicats d'empresa. Així se separa aquests obrers del conjunt dels obrers sindicats que menen la lluita de classes i que un home que participà en la guerra civil espanyola -l'anarquista italià, professor de filosofia, Camil Berneri, assassinat a Barcelona quan les jornades de maig del 1937 pels comunistes (sic) seguidors de l'stalinisme-, anomenava sense embuts «guerra de classes» i donà aquest títol al seu periòdic, editat en italià a Barcelona: «Guerre di Classe».
Cal esvair aquest error segons el qual el sindicalisme s'ocupa solament dels problemes sindicals econòmics. Sobretot si tenim en compte que un dels corrents sindicalistes, l'anomenat sindicalisme revolucionari (que molts dels nostres obrers confonen amb l'anarco-sindicalisme, que és la ideologia oficial de la CNT que té poc de comú amb el sindicalisme revolucionari), del qual fou precursor el francès Ferdinand Pelloutier i el més brillant expositor, i capdavanter també Francès Pierre Monatte, el qual m'acordà la seva amistat i m'obri generosament les pàgines de la més prestigiosa revista d'aquesta ideologia, «La révolution prolétarienne».
Com deia en començar aquest article, el sindicalisme revolucionari no és un estret economisme, sinó que aspirant que siguin els sindicats els que dirigeixin la societat post revolucionària, s'interessa per tot el que faci referència, no sols a les lluites sindicals, sinó a tots els aspectes de la vida social de les comunitats nacionals, de les quals mai no ha negat la realitat vivent, i per això ha propugnat la capacitació obrera perquè s'entrenin en tots els aspectes i totes les branques de la producció, l'administració i el règim de la societat.
I no li és indiferent res del món del treball, de la direcció dels assumptes econòmics, del plantejament democràtic de la producció i l'administració de l'economia i no sols nacional sinó internacional. En el món dels nostres dies, on tots els problemes són interdependents i de la mateixa manera que el capitalisme adopta els grans conjunts de les multinacionals, la classe obrera cal que s'hi enfronti posant en pràctica la solidaritat de l'internacionalisme de la classe obrera i adopti les enteses també multinacionals dels sindicats, les cooperatives, el mutualisme, l'educació obrera i les ideologies sindical i política.
Més enllà dels límits dels Estats, la visió global del sindicalisme revolucionari pressuposa que les col·lectivitats nacionals s'han de preparar per assumir la responsabilitat de tots els problemes nacionals i internacionals, car en el món sindicalista en el qual només hi haurà treballadors manuals, tècnics, experts, intel·lectuals, investigadors, científics de tota mena, artistes en tots els dominis de la creació́ de les belles arts, etc., el treball serà en qualsevol de les activitats del conjunt nacional i internacional una de les fonts essencials de noblesa.
En aquesta societat a la qual aspirem i per l'adveniment de la qual hem lluitat sempre, societat generosa i fraternal, el sindicalisme serà un dels motors essencials i serà lliure i independent, i no corretja de transmissió ni de cap partit ni de cap altre poder, perquè els obrers sabem per experiència que allí on no existeix el sindicalisme lliure no hi ha ni democràcia ni llibertat.
