En aquesta ocasió́ valga resumir, lògicament a grans trets, les meves memòries viscudes dels fets del 6 d'octubre del 1934, dels fets esdevinguts al nostre poble (Sant Just Desvern) i a la ciutat de Barcelona.
Al juny del 1934 l'ambient polític i social s'havia enrarit a Catalunya degut al pronunciament del Tribunal de Garanties contra la Llei de Contractes de Conreu, que havia estat aprovada pel Parlament català̀. Aquesta llei era del tot justa per a la defensa dels petits camperols i pagesos, i també́ es dirigia a aconseguir una major productivitat de la terra. No obstant, el govern centralista , defensant clarament els interessos dels terratinents i dels "señoritos" de l'alta burgesia, no la consideraren convenient.
S'inicien els moviments polítics
El dia 5 d'octubre el descontentament popular es concretà amb les primeres accions polítiques. Uns quants santjustencs, afiliats a partits nacionalistes, ens presentàrem a un local del carrer Avinyó amb l’ànim de defensar les institucions catalanes, aleshores ben amenaçades pel govern dretà que estava dirigint l'Estat espanyol. Més tard ens traslladàrem a la Sala Mozart del carrer Canuda, on hi estiguérem fins a les dotze de la nit. L'inoblidable Daniel Cardona i Civit, que era el nostre cap, estigué́ allí́ dialogant amb diversos dirigents d'altres forces polítiques fins que, en veure que les coses no rutllaven , optà amb bon seny per fer-nos marxar de nou al poble com a simples ciutadans.
Aleshores, i en passar per la plaça de Catalunya, vaig veure a en Miquel Badia, d'Estat Català, en un cotxe descobert amb una metralladora recorrent els llocs estratègics de la ciutat.
De bon matí a la presó
El 6 d'octubre, el dia de l'aixecament popular, fou ben aviat nefast per a nosaltres donat que mentre estàvem passejant pel carrer Bonavista del nostre poble, arribà un autocar que s 'aturà allí́ mateix i del que baixaren uns quants soldats, un caporal i un veí́ d'Esplugues que el feren servir de xivato. Tot seguit ens detingueren als set, que érem dels dos pobles, i ens traslladaren al centre d'Esplugues. A l'endemà ens duren a la Model, havent passat primer pel correccional ; lloc petit i tètric on tot pres hi havia d'estar vint-i-quatre hores sense menjar ni dormir . Una vegada a la Model ens allotjaren en una gran sala perquè degut a la gran quantitat de detinguts (de 150 a 200) no hi havia lloc per encabir-los a tots . Durant l'estada a la presó ja poguérem dormir amb màrfega i manta, I amb tot el menjar que rebíem de fora formàrem una cooperativa, en la que no admetérem el xivato. El ranxo era repugnant fins al punt que un mati , com cada dia, ens serviren una espècie de llet amb cafè en el que a mi em tocà una sorpresa extra consistent en un ratolí. Recordo que un dia vingué el governador a passar revista als detinguts polítics preguntant-nos si teníem quelcom a declarar , fet que intentà aprofitar el delator per a fer mèrits i preveient, il·lús d 'ell, que el deixarien en llibertat.
Un combat de boxa a la presó
Força temps passàrem a la presó sense novetats fins el dia 1 de desembre en què es disputà el campionat del món de boxa entre Josep Gironès i el nord-americà̀ Freddie Miller, que guanyà al nostre compatriota. Animats pel combat, aquella nit, ens decidírem a fer-ne un dins la presó entre l'amic Bonet i jo, donat que ambdós teníem noció d'aquest esport. Certament passàrem una vetllada distreta, però en despertar-me vaig tenir la desagradable sorpresa de trobar la roba empapada de sang que m'havia sortit d'una vena del nas que se'm va rebentar . Degut a això em portaren a la infermeria, on hi vaig passar dos dies, i no m'hi vaig trobar gens bé entremig de mariques, criminals i altra gent .
Al cap de pocs dies ens portaren a declarar per darrera vegada a la Generalitat , on davant el jutge un brigada em presentà una declaració amb una signatura meva que jo no havia fet. Per tal que jo ho acceptés em digué que si no ho feia perjudicaria greument en Joan Viladoms i d'altres.
Després ens retornaren a la Model emmanillats i en cotxe descobert. Una setmana abans d'alliberar-nos a mi em trasllàdaren al vaixell Argentina, que junt amb l'Uruguai serviren de presó, i en el que estigueren empresonats part del govern i diputats catalans i dels mossos d'esquadra.
La meva estada allí fou millor que l'anterior a la Model donat que hi havia menjar més bo, més netedat, i dormíem en lliteres i podíem fins i tot passejar per la coberta del vaixell. El jutge militar que tinguérem fou el Sr. Lafuente i l’advocat el prestigiós Thió Rodés, gràcies a l 'ajut del gran santjustenc Gaspar Modolell i Jané. En arribar la vigília de Nadal ens deixaren per fi en llibertat sense càrrecs car no havíem comès cap delicte, i just en sortir del vaixell en Salvador Modolell m'esperava per a dur-me a Sant Just amb el seu cotxe, acabant així quasi quatre mesos de presó enmig de la revolta d'aquell octubre del 34.
Un darrer homenatge
No voldria acabar l'article, però, sense retre un sentit i emocionat homenatge a tres grans patriotes que caigueren la matinada del 7 d'octubre defensant el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) de la Rambla de Santa Mònica n° 18, actualment el Fronton Colón. Aquests herois foren en Jaume Compte, condemnat el 1925 a mort pel complot de Garraf contra el rei d'Espanya, Amadeu Sardina i Manuel Gonzàlez Alba.
