Quan ens referim a la importància de la laïcitat en la vida social i política volem centrar l’atenció en aspectes ideològics remarcables que acompanyen les formes d’opressió. En un article recent d’aquest títol (“La República Laica”, La Veu de Poble Lliure núm 15 - publicat també en separata) desenvolupo diferents aspectes històrics, polítics i socials referents a l’aparició, formació i evolució d’aquest fenomen de la laïcitat que cal considerar fonamental per a posar fi a les formes de dominació opressives del nostre temps, com explicarem.
La ‘República laica’ sintetitza ja en el seu mateix nom compost la voluntat de combatre les dues expressions principals de la justificació de les formes d’opressió del món actual: El fanatisme de caire religiós (creences mítiques i religioses irracionals); i el fanatisme d’estat (mites i enganys per a justificar l’opressió de caire imperialista damunt pobles dominats). Aquests dos tipus de fanatisme es troben darrere les diferents formes d’opressió avui existents, i en totes les confrontacions serioses, fins al punt que es poden considerar les causes directes de les guerres: uns fets sagnants que no han parat d’assolar la història de la humanitat d’ençà que existeixen béns col·lectius ambicionats com a botí pels poders dominants.
El fanatisme d’origen religiós
La religió té molt bona acollida dins l’àmbit del poder perquè és sabut que ajuda a mantenir la població dins un comportament conformista apaivagant les possibles protestes davant les injustícies, perquè facilita l’acceptació de la fatalitat que en termes religiosos s’expressa com a “la voluntat de Déu”. La religió se sustenta en un fons irracional: en la creença que la injustícia és inevitable (interpretada com el resultat d’una fatalitat, que la divinitat ha volgut); i en la concepció jerarquitzada, patriarcal i imperialista de les relacions humanes, unes idees errònies que han arribat fins als nostres dies; i ben presents en la jerarquia religiosa.
En aquest sentit l’objectiu republicà de l’alliberament de la persona humana es pot concebre, des de la perspectiva ideològica, com l’esforç per arraconar aquestes ideologies mistificadores del pensament de la humanitat i posar fi a la pràctica opressiva que en resulta.
Les ‘creences’ generades per la ‘mitologia de la desigualtat’ (és així com convindria anomenar aquest fenomen) han estat invariablement els següents: El gènere humà no és amo del seu destí perquè hi ha forces superiors que no estan al seu abast, que estan situades molt per damunt d’ell i incontrolables. El déu monoteista amb els seus àngels i sants, o els déus del politeisme en la seva diversitat i estructuració interna són una imatge permanent de la jerarquia que es vol imposar, justificant-la, sacralitzant-la.
Com és sabut, la divisió en classes dels inicis havia anat creant castes intel·lectuals al voltant del poder, les quals alhora que amagaven zelosament el coneixement dels fenòmens naturals que escapaven a la intuïció del poble ras (com els desastres naturals, el moviment dels astres, els eclipsis etc.), se’n servien per a atemorir les masses subjugades. Les amenaces reals de la violència exercida amb la màxima crueltat i les amenaces imaginades i descrites amb detall entorn de condemnes de caràcter eternal (els inferns presents en les religions) combinades amb enganys sobre paradisos somniats, creaven un entorn envoltat de pors i de falses esperances que han anat acompanyant la vida de les masses populars que han anat deambulant per aquesta ‘vall de llàgrimes’. Els déus no existeixen; i que aquest pensament persisteixi és un dels motors fonamentals de les guerres. El déu d’Abraham i el déu de Mahoma encara avui atien el foc de la confrontació entre Israel i Palestina.
El fanatisme imperialista d’estat
Paral·lelament al manteniment de les religions nascudes de la ignorància de la població el fanatisme d’estat, nascut a recer del pensament mític, és la posició ideològica que justifica la dominació d’un poble sobre uns altres pobles sotmesos. Es tracta de la forma més exacerbada de supremacisme, un conjunt de pensament sense fonament i que es manté per mitjà de la combinació de mites i fòbles: els mites d’un pseudopatriotisme d’estat enaltidor del grup dominant i de la seves suposades característiques superiors; i les fòbies emprades per a deshumanitzar les víctimes de la dominació i l’opressió, fòbies que es poden basar en prejudicis, enveges, racisme etc.
Com que es tracta de tot un bagatge que pretén justificar la dominació d’unes persones damunt les altres, el nivell d’irracionalitat dels postulats de la ideologia imperialista, s’han de considerar un veritable fanatisme.
És sabut, per exemple, que el pseudopatriotisme espanyol i el francès han elaborat justificacions ben estrafolàries: des de l’anomenat ‘dret de conquesta’ que considerava com un veritable dret l’ús i abús de tot territori, amb les seves poblacions i béns, conquerit per les armes ... al fet de conrear la idea d’una superioritat intrínseca de les llengües i cultures de la nació opressora erigida en ‘estat’; la lluita contra la diversitat qualificada despectivament com a una pulsió negativa que atemptava contra la convivència, la “unitat” erigida en dogma etc.
Aquests dos tipus de fanatisme, sovint acumulats (el mítico-religiós i el fanatisme imperialista d’estat) són els responsables de l’existència de les guerres, conflictes creats per ambicions imperialistes però justificats ideològicament per tot un conjunt de mites i prejudicis sense un fonament racional fonamentat i oposats frontalment a la idea racional i raonable de la igualtat entre les persones i fonamentada en la cooperació i en els drets bàsics del gènere humà.
L’eix reaccionari internacional
La mostra més clara de la falsedat inherent a la societat capitalista és que, en lloc de distingir-se per la defensa de la justícia i la democràcia com tan vanament proclama, viu de la injustícia, la mentida i les aliances reaccionàries arreu del món. L ’objectiu essencial d’aquest sistema mundial de dominació és poder marcar les regles del joc en les relacions econòmiques i polítiques internacionals; i a aquest objectiu si la conveniència és aliar-se amb les dictadures i els règims despòtics i criminals àrabo-musulmans dels petrodòlars ho fan d’una manera decidida, sense cap mena de vergonya ni pal·liatiu.
El resultat és el desplegament i reforçament progressiu d’una veritable Santa Aliança reaccionària a la imatge de la que es va formar al segle XIX per tal de mirar de frenar l’ascens de les lluites obreres i populars contràries a les diferents expressions de l’Antic Règim. Contra aquesta situació sobren els escarafalls. Cal tan sols ser-ne conscients i actuar en conseqüència. Contra aquesta aliança reaccionària nosaltres hi hem d’oposar la lluita popular republicana, buscant els nostres principals aliats entre les avantguardes laiques, molt especialment les que han nascut i creixen dia rere dia al si dels països teocràtics de tradició musulmana, les quals ja fa temps que lluiten per a posar fi a la ingerència forçosa dels preceptes religiosos que es volen imposar dins el conjunt de la societat.
El sistema polític de la República laica és l’antídot que cal estendre i reforçar per a desbaratar aquests sistemes ideològics enganyosos. Enfront de les ideologies de la desigualtat la nostra lluita per la laïcitat i la igualtat ha de ser clara i decidida.
Les grans errades dels governs autonòmics
Davant aquesta realitat els governs autonòmics de Catalunya ja fa temps que, en lloc de fomentar el laïcisme i donar suport als sectors laics dels països de tradició musulmana i a les associacions populars (com les del moviment amazic a casa nostra, model de solidaritat i de clarividència), pacten amb el govern del Marroc per a ensenyar la llengua àrab i promoure la religió musulmana. Uns primers resultats d’aquests errors els teniu en els atemptats criminals del mes d’agost del 2017 a Barcelona, sorgits de la manipulació del fanatisme religiós. I la realitat esborronadora és que les conseqüències més serioses de la generalització d’aquesta política estúpida d’arabització i de foment d’espais de fanatització religiosa, encara han de venir.
El nostre combat per la laïcitat ha de ser nítid i la nostra determinació per no afavorir cap mena de fanatisme, del tot implacable.
Carles Castellanos
