Els moments històrics de crisi es caracteritzen per l’exacerbació de la tendència a la irracionalitat: els poders constituïts (que generalment ja no ajuden gaire a promoure els raonaments fonamentats en argumentacions lògiques), és en aquelles situacions d’incertesa com les que estem travessant -nacionalment i internacionalment-, quan tendeixen amb més insistència a arraconar el pensament ben estructurat i escupen entorns culturals, ideològics i socials enrevessats en els quals senyoregen els discursos tancats, la fugida de la realitat i les falses justificacions davant les contradiccions que no paren de créixer.
En aquest article només voldria assenyalar uns quants exemples de poca exigència envers el raonament, i de submissió a la irracionalitat que apareixen en forma de tendències que estan prenent força. Exemplificarem casos de pensament insuficient, de lògica circumscrita, de pràctica de l’autoengany, verbalisme, i aparences etc. insuficiències remarcables que es troben encara acompanyades de degeneracions més greus com les creences mitològiques, les fòbies irracionals i diferents formes de simplisme que van des de la reducció de la complexitat a la promoció de fantasies sense fonament, a propostes de replegament i d’involució com a manifestació evident de la manca de voluntat (o de capacitat) per a mirar d’entendre la realitat. Aquest panorama és desolador com és fàcil de comprendre. I ha de ser només donant la primacia a la raó com podrem aconseguir que aquestes boires denses, creades per una societat en decadència, es puguin dissipar.
Un exemple de ‘pensament insuficient’ ens l’ha donat, per exemple, ni més ni menys que Le Monde Diplomatique en un intent recent d’anàlisi dels conflictes mundials. Al núm. 833 l’autor de l’article “Pourquoi les grandes puissances se font la guerre?”, el professor John Mearsheimer, aporta unes argumentacions massa febles com a raó de fons del que ell anomena la teoria ‘realista’ entorn de l’anàlisi dels conflictes internacionals que considera basades en “la inexistència d’una autoritat suprema capaç de protegir, les unes de les altres”. A favor d’aquesta teoria cal dir que ha nascut com a crítica als principis de la geopolítica liberal majoritària als EUA que es fonamenta en “la difusió de la democràcia i el capitalisme com més àmpliament, millor”. La teoria ‘realista’ desmenteix aquesta concepció però no en les seves contradiccions estructurals sinó perquè ha portat a errors en l’aplicació de les relacions internacionals dels EUA en un seguit de casos prou evidents (envers l’Iraq, el Vietnam, Rússia, la Xina etc.).
L’eix de l’argumentació d’aquest autor és molt feble per dues raons fonamentals: la primera, perquè no parteix de la crítica a l’arrel mateixa del lema esmentat per ‘la geopolítica liberal dels EUA’, pel fet que ha estat demostrat que ‘la difusió de la democràcia’ és una falsedat evident consagrada per la pràctica de la política exterior dels EUA i pel seu sistema d’aliances internacionals, des de fa més de mig segle. I la segona raó, perquè tampoc no parteix d’una anàlisi sociopolítica ben fonamentada dels conflictes internacionals. Una observació acurada de la Història del fenomen específic que és l’Estat com a forma de funcionament del poder constituït, des del moment primigeni de la confrontació per l’apropiació de l’excedent econòmic, hauria aportat la solidesa necessària per al coneixement del caràcter imperialista dels conflictes i també per a deduir-ne idees per a superar-los (i anar així més enllà de la simple constatació de la seva inevitabilitat com fa l’autor).
Aquest exemple serveix com a primera aproximació a situacions més conegudes i pròximes i per això més sensibles a la majoria dels lectors. Per exemple, un diari en català que s’esforça per a aportar un contingut acurat, com és el diari Ara, limita volgudament el seu camp d’anàlisi pel reduccionisme polític de la seva línia editorial entestada a defensar de manera dogmàtica el marc polític del règim monàrquic espanyol. És per això que és un bon exemple de lògica circumscrita (encerclada en un camp limitat i ofegada per un comportament temorenc). La suposada lògica d’un diari conservador (en relació amb el marc polític) es fonamenta aleshores en quatre banalitats, de les quals no surten mai: la crítica a una caricatura dels qui, segons aquest diari, defensen el com pitjor millor, alguns tòpics suats sobre les auto-lloades esquerres, i poca cosa més.
I, encara, podem trobar en el nostre entorn pròxim, mostres d’una insuficiència molt accentuada en el món de la política convencional i institucional que es mou dins l’àmbit de la reducció de les argumentacions i es limita a l’encadenament d’eslògans mediàtics que poden generar actituds favorables a qui els promou però que no expliquen res ni poden ajudar a resoldre res. Què vol dir ‘ampliar la base’ per exemple? (sense determinar en quin sentit ni en quin àmbit es proposa: si és per a acostar-se a la ideologia dominant dins la societat, és com sostreure el col·lectiu polític que ho proposa de la funció sensibilitzadora que li seria intrínseca). El control dels aparells mediàtics és l’única pràctica d’aquests sectors que es troben en la majoria dels partits. Mai no podran arribar a raonar amb claredat perquè la pràctica continuada de l’ocupació de llocs de representació (i sovint de privilegi) que comporta la política institucionalitzada, desvia l’orientació de l’acció política cap a la superficialitat. Només en podran escapar aquelles organitzacions o persones individuals que s’imposen elles mateixes mètodes estrictes contra la tendència a la corrupció i a la subordinació al poder constituït. Qualsevol proposta de nova llista electoral suposadament nova que no entengui la necessitat de prevenir-se contra aquesta tendència a la degeneració que esclafa el raonament capaç d’incentivar avanços polítics, està abocada igualment al fracàs. Perquè sense capacitat crítica els errors estan assegurats.
Creences mitològiques, fòbies i simplisme
Es tracta de pràctiques socials i ideològiques que avui tenen un abast important entre la població i que no són combatudes pel poder constituït perquè proporcionen estabilitat i solidesa al sistema de dominació (incloent-hi els subpoders autonòmics).
En un meu article recent (La República Laica) [1*] m’he esforçat per a mostrar la gravetat del fet de mantenir als nostres dies amplis poders arreu del món per a les ideologies que promouen el fanatisme religiós que com sabem són, en la seva expressió primitiva, ideologies de la desigualtat perquè han estat concebudes per a mantenir masses importants de la població en la ignorància partint de creences mitològiques que es fonamenten en una superstició segons la qual el món és regit per uns éssers irreals i autoritaris creences que van acompanyades de pràctiques rutinàries promogudes per una estructura de control que limita la llibertat de les persones i les domestica per a l’acceptació de la submissió.
El manteniment de les creences mítico-religioses és una de les bases del poder capitalista actual a escala mundial, el qual mentre que acomboia algunes àrees geogràfiques dins règims parlamentaris de funcionament laic, contribueix a mantenir extenses àrees (internacionals i socials) sota el domini de les creences ancestrals com a elements de garantia de l’estabilitat del sistema. L’anomenat bonisme envers el fanatisme religiós no és altra cosa que la ideologia adequada per a mantenir aquest element de desigualtat i de desmobilització i fre a la crítica social.
Les fòbies irracionals són uns altres elements de distorsió que engavanyen el pensament lògic atribuint a col·lectius humans tot un seguit de característiques que encoratgen els comportaments discriminatoris i fins i tot repressius. No cal dir que l’exemple més clar en el nostre entorn és la catalanofòbia que la ideologia espanyolista ha imbuït en una massa important espanyolista per tal de mantenir les formes d’opressió i d’explotació econòmica que sostenen l’estructura de poder del règim despòtic espanyol. Aquesta és la fòbia més àmpliament tolerada pels estaments del poder del règim monàrquic transfranquista, una irracionalitat ideològica que ha de ser combatuda sense pietat perquè contribueix a justificar l’opressió convertint en ‘natural’ allò que és una forma d’opressió i un mitjà per al manteniment de les desigualtats, començant amb el que és el seu fonament, l’espoliació econòmica permanent. El tan vanament exhibit patriotisme espanyolista no és altra cosa que la defensa d’un auto-atorgat ‘dret a l’explotació’ de la nació sotmesa.
El simplisme ideològic és encara una darrera tara que cal combatre: Es troba entre la intel·lectualitat menys exigent quan defensa, sense fonament lògic, falsedats sobre personatges històrics o fets socials i lingüístics. En veureu uns que estan convençuts que les llengües romàniques no provenen del llatí exhibint pseudo-teories sense cap ni peus, d’altres que es permeten atribuir la catalanitat a tort i a dret a personatges fonamentant-se amb simples indicis, uns altres que us diran que l’illa de Malta és catalana confonent la important influència de la nostra llengua en la llengua d’aquesta illa amb una atribució de nacionalitat. Els simples indicis sembla que autoritzin aquests polemistes poc exigents a defensar unes exageracions que complauen un públic crèdul i poc crític de manera que és permeable a qualsevol exageració. La darrera és que el català i l’occità són una mateixa llengua. En un moment en què el procés d’identificació amb la referencialitat de les llengües respectives encara no és acabat (les dificultats a la Provença i a la Gascunya envers l’occità i els intents recurrents per a separar del català el País Valencià i les Illes no es poden encara considerar closos) hi ha irresponsables que per a atribuir-se instants de glòria dins la seva secta, entrebanquen processos que han costat anys i panys per a endegar.
L’anomenada extrema dreta catalana no està lluny d’aquesta mena de simplificacions que contribueixen a dificultar l’arrelament de la consciència nacional i social especialment entre la població nouvinguda. Embolica que fa fort! pot ser l’eslògan. Acabaré aquest quadre nefast recordant que la lluita per la independència no es pot simplificar recorrent a un simple fet com l’aplicació d’una DUI (Declaració Unilateral d’Independència). Les paraules màgiques no serveixen per a resoldre situacions complexes que demanen tasques de preparació serioses. Cal més reflexió. I més responsabilitat.
Carles Castellanos i Llorenç
[1*] “La República Laica” per Carles Castellanos a La Veu de Poble Lliure núm.16 (16.04.2023).
Article editat també per Llibertat.cat
